El passat 26 de gener vaig assistir a la presentació del volum Heretar Mauthausen a la llibreria La Fatal de Lleida. El Llibert Tarragó, coautor del llibre, afirmava que els deportats republicans que foren alliberats del camp de Mauthausen, el 5 de maig de 1945, no van ser ni uns herois ni uns supervivents, van ser uns lluitadors i uns revivents. Aquesta afirmació, segons el seu punt de vista, l’extrapolaria, ben segur, per a la resta d’alliberats/des dels camps nazis poc abans d’acabar la Segona Guerra Mundial.
Llibert Tarragó amb una fotografia del seu pare amb el número de presoner a Mauthausen.
En Llibert Tarragó és fill del vilosellenc Joan Tarragó Balcells, un dels deportats garriguencs al camp de Mauthausen, nascut l’any 1914. El Joan va estar quatre anys, tres mesos i dotze dies en aquell camp, sense comptar els mesos que va passar als camps de presoners, els stalags, abans d’arribar al camp de concentració nazi, prop de la ciutat austríaca de Linz.
Joan Tarragó, després de l’alliberament del camp (fotografia Francesc Boix)
En Joan Tarragó, la família del qual va haver de desplaçar-se a Tarragona, per motius econòmics, fou un ferm defensor de l’ideari comunista. Membre del PSUC poc després de la seva fundació, anteriorment havia militat al Partit Comunista de Catalunya des dels disset anys, formant part, també, de la Unió de Joventuts Comunistes de Catalunya, i posteriorment s’afilià a les Joventuts Socialistes Unificades. Va assumir diferents responsabilitats dins l’exèrcit republicà, participant directament com a voluntari a la Columna Ascaso, que lluità a Belxite el 1936, i més tard com a instructor divisionari, concretament de la 31a Divisió.
Aquesta forta arrel política i ideològica no la va abandonar mai, i menys al mateix camp de Mauthausen, on participaria com a membre actiu de la resistència republicana espanyola en aquest. I és com a membre d’aquesta resistència que va tenir la idea, com una activitat més, de construir una biblioteca clandestina, els llibres de la qual els amagava en un armari del barracó 13, quan aquests hi estaven prohibits al camp de concentració: (…) durant el temps de la lectura oblidàvem l’infern que ens envoltava. Així ho explicava Pierre Benielli en una carta tramesa a Llibert Tarragó on a més li deia que aquells llibres i aquella biblioteca van significar molt per ell, li dec molt. Aquest deute era amb Joan Tarragó perquè enmig de la no-vida, del buit absolut, les paraules i lletres sobrevivien, convertint cada llibre en un baluard d’esperança. Llibres contra l’infern que els envoltava. Llegir és ser lliures, deia el pare, que venia d’una infantesa pobra i sense educació, manifesta en Llibert.
Ara al Vilosell, la biblioteca local tothom la coneix com La Clandestina, de fet així és com la van batejar en homenatge al Joan, a tota la seva tasca i a les altres baules humanes de l’organització de la resistència, si no el projecte hagués estat irrealitzable.
Si voleu conèixer més sobre aquest episodi i de la vida del Joan, podeu veure el documental Joan Tarragó, el bibliotecario de Mauthausen presentat el 2018 i que podeu revisionar a “TVE a la carta” a “Somos documentales”
Si tot va bé, el pròxim 5 de maig, coincidint amb el 77è aniversari de l’alliberament del camp de Mauthausen, tindré el plaer de presentar el llibre Heretar Mauthausen a les Garrigues, concretament a les Borges Blanques, juntament amb el Llibert. Aquesta publicació escrita a quatre mans entre pare (Joan Tarragó) i fill (Llibert Tarragó) i on s’expliquen vivències de tota mena, reflexions, recordatoris, pensaments, experiències…
Un cop alliberat del camp i tornat a casa, a Brive-la Gaillarde, França, ja mai més quedaria oblidat el seu pas per Mauthausen. La seva dona, la Rosa Esteve, de Vilaverd, i més tard els dos fills del matrimoni, en Llibert (el gran) i el Joan Ramon, heretarien, per sempre més aquella experiència al camp.
“Parèsia de l’extremitat inferior dreta consecutiva a una artrosi dorsolumbar amb cifoscoliosi accentuada”, “Antoro-bulbodiodenitis”; “Seqüeles de trombosi cerebral amb ictus i parèsia dels membres”; “Escleroemfisema”; “Insuficiència masticatòria per pèrdua de la quasi totalitat de les dents de cara maxil·lar” …, aquest és un breu resum d’un llarg informe mèdic del Joan. Foren els danys col·laterals, en l’aspecte físic, que va partir en aquell infern. Però ben segur els danys més profunds eren aquells que no es veien, aquells que li provocaven trastorns depressius greus com els pensaments negatius recurrents, els plors freqüents, l’ansietat o els malsons … Durant vint-i-set anys he tingut malsons cada nit.
En Joan Tarragó, tornat de Mauthausen, va viure la vida minut a minut, hora a hora, dia a dia, era així. Impregnada de moments estranys, rars, sempre amb l’ai al cor …, i d’aquesta manera fins a l’any 1979 que ell i la seva motxilla descansaren, en part, definitivament.
Aquella herència no marxaria mai. Ni abans, quan el Joan li va demanar al Llibert escriure les seves memòries.
El Llibert, amb vint anys, i malgrat que li encomanés el seu pare, hi va renunciar, potser ja en tenia prou de veure’l cada dia, potser la memòria ja la recordava observant-lo així com les seqüeles dels horrors viscuts. Potser, en aquella edat, era millor fugir d’allò que havia viscut des de la infància i recórrer món. Sortir a l’exterior per desintoxicar-se d’aquella situació tan traumàtica.
Però l’herència és l’herència i anys més tard, als cinquanta-tres i després de la visita a Mauthausen el 2000, segurament amb el seny més reposat, amb la reflexió i el bagatge cultural, intel·lectual i professional, el Llibert, s’hi va llençar de cap. La desmemòria és pitjor. El silenci és pitjor. El retrobament entre pare i fill era inevitable.
Els alliberats de Mauthausen no van ser ni herois ni supervivents. Van ser uns lluitadors i uns revivents.
Joan i Llibert, pare i fill, una herència impossible d’esborrar.
Josep Rubió Sobrepere
0 comentaris