Apareix en la història del segle XVIII un personatge dit José Patiño, fill de gallecs que varen residir a Milà. Com era prou espavilat i a Itàlia havia après molt, va ser cridat per Felip V a dirigir la implantació d’un sistema nou de pagament d’impostos anomenat ‘Catastro’. Ell va fer el primer disseny, però, crec que espantat per la dificultat de la seva posada en pràctica, el 1716 va dimitir de la feina i va anar a exercir-ne una de més tranquil·la a Extremadura. No obstant el seu nom figura en totes les referències històriques com el súmmum del progrés recaptatori. Avui dia encara existeix el Cadastre de propietats rústegues, urbanes, etc. Les lleis que donaven legalitat al cadastre estaven basades en una anterior més general, especial per a Catalunya, anomenada ‘Decreto de Nueva Planta’ que venia a ser la Llei que serviria perquè els botiflers de totes procedències visquessin bé a l’ombra de sa majestat Felip V. Els reis i reines que l’han succeït encara duren en l’actualitat.
El cadastre de Patiño
Bàsicament va legislar sobre tres tipus d’impostos:
1r) El cadastre reial. Consistia a fer pagar per bens immòbils (trossos, horts, cases, corrals, molins…) i per bens mòbils imprescindibles (mules, ases, bous, carros…) 2n) El cadastre de guanys. S’havia de pagar per les transaccions comercials (botigues, tavernes, transports, interessos de préstecs, venda de mel, de carbó, de carn…) 3r) El cadastre personal. Que havien de pagar tots els homes a partir d’una determinada edat. Els que eren propietaris (de terres, de molins…) pagarien 45 rals anuals equivalents a quatre lliures (#) i mitja i els que no eren propietaris (els futurs hereus i els jornalers) pagarien 25 rals (2,5#). Els vells, considerats així tots els que passaven de 60 anys, no pagarien res, però en aquell temps la majoria dels homes morien just o abans dels seixanta anys.
Aquest darrer impost era molt injust, pagava el mateix el propietari que tenia 2 jornals de terra que el que en tenia 20 (per exemple), o el jornaler que només havia aconseguit treballar 100 dies l’any, pagava el mateix que el que n’havia pogut treballar 200.
Els pagesos de Cervià completaven els seus ingressos amb la venda de mel i carbó. La mel era de les arnes d’abelles i el carbó de les carboneres. Ambdós es venien principalment a la ciutat de Lleida. El cadastre de guanys podria haver fet pagar per aquestes vendes, però, suposem que van fer números i es van adonar que la majoria només en tenien pel consum domèstic i… es van salvar de pagar. En general era un guany molt minso. Només el transport amb la sàrria costaria, pel cap baix, 10 o més hores d’anar i tornar de Lleida.
El cadastre reial fou un maldecap real perquè els van assignar uns pagaments molt i molt elevats. Mossèn Jaume va ser l’encarregat de prendre nota dels trossos que tenia cadascú. Dos ‘experts’ del poble van assumir la feina consistent en passar per totes les peces de terra del terme de Cervià inscrivint-les:
Nom de la peça (la paraula tros no surt gaire). Partida (la Volta, el Clot…) Distància del poble (100 passes, ½ hora…) Afrontaments: Noms dels veïns propietaris (a llevant, migdia, ponent i tramuntana). Dimensions de la peça en jornals de terra. Cultius i extensió de cada cultiu (½ jornal de vinya, ¾ de sembradura…) Qualitat de la terra (1a, 2a o 3a). Si la peça tenia parts sense conreus: terra erma, garriga, bosc, roques…, poc, però també ho havien de pagar.
Un cop fets els càlculs per Mn. Jaume van declarar que al terme de Cervià hi havia 180 peces de terra (amb els horts i les peces abandonades incloses), 18 cases, 5 corrals, 8 patis, 10 eres de batre i un molí fariner situat a la vora del riu de Set que era en aquell moment propietat d’Antoni Alboquer de l’Albi i, més endavant, de la família de cal Flari. El molí de les Besses es trobava funcionant i la caseta annexa habitada per l’única família (els Andreu) que s’havia quedat al poble. El terme de les Besses no estava afegit al terme de Cervià. Va restar molts anys sota l’administració del Comú de Juncosa i la qüestió religiosa, era pròpia del capellà de Cervià. Els que havien abandonat formalment les cases de les Besses sabien que si no hi vivia cap propietari, no hi havia ningú capacitat per cobrar el cadastre cada quatre mesos. Els últims habitants foren les famílies de Guillem Rohé, de Jaume-Joan Argilés (deixà descendència femenina), d’Andreu Montanyola i de Simó Alentorn, que com a mitger de la terra de Miquel Vilalta de Vilanova de Prades, va anar a viure a la casa de Cervià. Els actuals Rué, Montanyola i Alentorn són, probablement, descendents d’aquestes famílies de l’any 1716
Els anys foscos
Aquest any i els anys següents foren d’autèntica bogeria. No hi ha cap anotació ni del quant ni del com s’havia de pagar el Cadastre. El mes de maig del mateix any 1716, Mn. Jaume i els experts, van acabar d’enllestir i enviar les primeres respostes obtingudes, tant les individuals com les col·lectives. Com que hi van trobar errors, omissions i respostes sense sentit van enviar al poble el comissari Antonio Thomas Dr. en Drets, segurament un català amb mala llet, però bona lletra, per veure si en podien treure l’entrellat repetint les respostes. Així doncs, van triar dos altres pagesos experts que tampoc sabien llegir ni escriure, però que van treballar incansablement portant l’estimació dels jornals i els tipus de conreu. I se’n van anar orgullosos de la feina feta, però quan ho van revisar a l’oficina del cadastre van veure que hi havia preguntes senceres que no s’havien contestat. Immediatament per cavall-correu van arribar les ‘Objecciones a las respuestas’. Van respondre del cadastre enviant-los les ‘Respuestas a las objecciones’ i embolica que fa fort.//.
Ara refarem com era una casa del 1716 gràcies a un inventari de Mn. Jaume i en farem alguns comentaris.
Vida quotidiana. La família dels Ramon Martí
Situeu-vos al cantó de cal Llurba d’esquena a l’Església. Tindríeu al davant un corral de l’única casa que hi havia en aquest costat de carrer. A la nostra dreta, enganxada al corral hi hauria la façana (tota nova) de la casa que podeu veure al dibuix. Mirem l’esquema i comencem per la planta baixa:
• Una porta espaiosa donaria a la preentrada on es troben tres portes més. La de la dreta va a l’estable, la de l’esquerra va a una estança que anomenen ‘la botiga de pagès’ on es guarden la sàrria, les aixades, etc. També hi ha dues piques de 25 cortans de pedra per posar l’oli. La porta del mig dona a l’entrada gran on es fa bona part de la vida. Ja som dins…
A l’entrada gran hi ha una pica d’oli de pedra buidada de 150 cortans (630 L), una premsa de fer cera que servirà per fer ciris i espelmes. A l’altre costat hi ha els 2 cossis de pedra per fer la bugada i, molt a prop, al racó, el foc a terra amb els cremallers penjant. Al costat del foc una porta va al menjador on hi ha l’aigüera que vessa l’aigua al corral del darrere. També hi ha una taula llarga i dos bancs sense respatller.
A l’esquerra el celler del vi. A la dreta la cuina, on només hi ha un banc escorn (que porta la taula incorporada). Un envà separa la cuina del rebost on hi ha una pica d’oli. Foc a terra, aigüera, cuina i rebost estaven molt a prop. A l’aigüera devia haver-hi un fogó de carbó per quan no calia encendre el foc.
Tornem a l’entrada gran: A l’esquerra pugem les escales que van al pis de dalt. A la meitat hi ha la porta del pastador.
El pis de dalt és més senzill: Tres habitacions (aposentos) buides. La saleta vella ara convertida en graner. La pallissa amb palla també podia servir de llit i davant, la sala nova que era l’orgull de la família, amb una pastera bona i dues grans finestres amb finestrons, per aguaitar al carrer a l’estiu i no passar fred a l’hivern… Llàstima! Estem veient el final de la família dels Ramon Martí.
Miquel Germà Escobedo
0 comentaris