MÉS FORASTERS (5). ANY 1966, ARRIBA Mn. MONCUNILL. L’ ENTORN ECONÒMIC I SOCIOCULTURAL DE CERVIÀ.

Autor: Josep Ma Guiu, juliol 2024

En Nicolau, al magnífic escrit que dedicà al seu germà, Lluís Ma. , “Vivències familiars” (*), descriu així aquella arribada “… féu cap, com a rector, al poble de Cervià de les Garrigues. … molt mala comunicació, atès el mal estat de les carreteres i la llunyania dels centres culturals, que ell havia freqüentat fins aleshores …”. (Estar casat a ca la Bepa suposo li demandava una certa prudència i cautela, i no s’hi esplaià).  

Als efectes d’avaluar la relació Cervià/Moncunill d’aquell curt, si bé molt intens, període, és del tot imprescindible tractar prèviament de reubicar-nos mentalment de nou al poble d’aquells anys i recordar-ne el context polític socio-cultural i econòmic que el caracteritzava quan ell hi aterrà. En qualsevol cas però, segur que, amb algunes particularitats, del tot semblant o molt similar al conjunt de petits pobles del país.

 I sí, Nicolau, cert, un poble enmig del no-res i amb unes (si se’n pot dir) carreteres, dues, de caràcter local i en molt mal estat expressant aïllament i desemparança. Tot i així, malgrat tal adversitat, quan menys per a la gent de la vila no significava una dissort tan substancial. Els cotxes a Cervià són una excepció, només permesa a unes molt poques cases. Per a sortir (del) i entrar (al) poble, depenem de l’autocar del Rafelet que facilita el servei Cervià-Albi-Vinaixa i viceversa.

Dos cops al dia (els dilluns tres), a primera hora del matí i per la tarda/nit, per enllaçar amb el tren que va/ve en dos sentits: Lleida, el més emprat, cap al nord; Tarragona/Barcelona cap al sud-est i est, respectivament. Encara amb uns envellits trens de vapor d’aigua, propulsats pel carbó i abocant grans fumerades per la xemeneia de la locomotora. En els trams propis dels túnels, els  vagons de passatgers (de fusta) resten amarats i impregnats del fum que es cola per unes finestres que no ajusten gens bé. (Segurament un dels moments més esperats i simpàtics del trajecte Vinaixa-Tarragona-Barcelona és l’entrada matinera a Montblanc; el tren hi para més del compte per a reomplir d’aigua els dipòsits.  Ja fins inclús just abans de l’aturada, i al so d’una repetitiva i llaminera cantarella “Coques! Coques!  Coques de Montblanc!” , molts baixen la finestra o fins inclús a l’andana per a comprar-ne alguna. En el meu cas, el padrí de cal Joanet. Simplement, delicioses). De tota manera, reprenent el fil, el trajecte  Vinaixa-Lleida suposa, en el millor dels dies, unes dues hores. Surts de casa poc abans de les set del matí i arribes a Lleida (si tot va bé) cap a les nou.

Un altre servei de mobilitat, i aquest molt curiós, són el dels dimarts per anar al mercat de Les Borges. Tant d’èxit tenen que els interessats, per a garantir-ne la plaça, anem, alguns dies abans, al Rafelet i al Lluís, a fi de reservar-la. Dos autocars plens, cada dimarts. Què s’hi va a fer? Alguns comenten, res! Fonamentalment, trobar-se als bars amb els amics i coneguts dels pobles veïns, compartir amb ells un bon esmorzar i xerrar sobre els diversos aspectes de la pagesia, les caceres, etc. Alguna gestió puntual i poc rellevant n’és l’excusa, si cal.

La quasi totalitat de la població es dedica i (mal)viu de la pagesia. Els tractors –la gran revolució del camp- són encara una exclusivitat només reservada per a unes quantes famílies, tot i que comencen a introduir-se lentament, però progressiva. I així, d’una banda, els pagesos, de forma majoritària, continuen traslladant-se als trossos a cavall de la mula (si són dues persones, una a peu) i al seu parsimoniós tram-tram; en determinats períodes de l’any, vinculats als requeriments de les feines, de forma més confortable, amb el carro i mula; per altra part, l’animal i ells són els motors de treball per a les feines més exigides i exigents físicament.

 

Quan arriba el temps de collir olives, la família completa -padrins, pares, fills- junts als peus i branques de cada olivera, amb bancs, sarpetes, borrasses i sacs. Tot i el reforç a moltes cases d’uns collidors que venen de fora (al principi de l’àrea d’Amposta i voltants), la temporada pot durar un mínim de tres mesos (La boira pot estar-s’hi  còmodament instal·lada ben bé una setmana sencera i anar reapareixent puntualment). Les feines de segar i batre, paulatinament, però de forma continuada, es van abandonant.

El poble gaudeix d’una remarcable, per àmplia i diversa, oferta comercial centrada al voltant de la Plaça, carrer Major i Placeta. A cal Sastre, botiga, a més un taller de confecció en el que hi treballen un rellevant nombre de dones (diuen que fins són una vintena).

 

Tot i així, tot sumat, no són pocs els pagesos que a l’estiu es lloguen per la temporada de verema al poble de Nulles i seus voltants. Altres, els joves, ja es van  incorporant a les establertes companyies de construcció (Balanyà i Tonet de la Costa) i tot seguit conformaran un ampli grup de paletes i manobres. Alguns d’aquests ja estan pensant en formar la seva pròpia petita empresa. Mentre, uns quants altres –no pocs- es contracten per l’hostaleria durant  la temporada de turisme –uns sis mesos, des d’inicis de la Setmana Santa fins a primers d’octubre-, sobretot, però no només, a Salou.

Les  cases, pràcticament totes, gens preparades per lluitar contra les inclements condicions de vida dels durs hiverns. El foc a terra, les estufes de llenya i unes belles cuines econòmiques configuren l’equip de campanya contra la gelor encastada fermament a les parets i als terres. Portes i finestres no ajusten bé i els vents i corrents d’aire gèlids s’escolen per les juntes, malgrat els invents casolans i matussers per a obstruir-ne el pas. A les nits d’hivern anar-se’n a dormir i posar-se entre els humits i glaçats llençols, sota el pes feixuc d’una quantitat quasi incomptable de mantes, és ben bé un atreviment, tot i la preparació de borses d’aigua calenta o d’unes rajoles planes prèviament escalfades al forn de la cuina i degudament entaforades entremig d’aquells o fins els brasers dipositats una estona abans a les habitacions.

El quarto de bany, amb el pas dels anys, acabarà sent l’estança d’orgull privilegiat i luxós de les cases (“veniu, us ensenyarem el quarto de bany que hem estrenat”), i simplement per quan en aquests dies no en són tantes les que en disposen. En el millor dels casos, un quartet, poc lluït i mal il·luminat,  conformat per una pica amb una aixeta per a rentar-te cara i mans i un mirall a sobre, probablement mig ratllat; un safareig, el de rentar la roba, on pots encabir-t’hi per a esquitxar-te l’aigua pel teu cos i la famosa i prou dissimulada comuna.  (A algunes cases ubicada a un extrem del terradet exterior, sobre el corral, al que s’ha de sortir ineludiblement en les gelades nits d’hivern). De petit, amb el fred, les mares et posaven plantat a sobre un ribell amb aigua calenta vora l’estufa i et “banyaven”.

El corral i el rebost (d’una flaire deliciosa) són també dos àmbits bàsics a la gran majoria d’habitatges. Mentre, a la planta baixa o fins a un soterrani, l’estable amb menjadora per a la mula, i, al seu voltant, el gos o gossos.

Tot i així, amb els dèficits, aquests i altres (la llum elèctrica marxa prou sovint), llevat de l’hivern, durant la resta de l’any les nostres cases ens semblen adorables o així ho apreciem.

 La formació acadèmica oficial de nens i joves a les escoles no es pot qualificar d’altra manera que d’una exagerada i vergonyant deficiència. El franquisme obvia del tot la qualitat de l’ensenyament (sempre en castellà) i, per tant, desdenya i prescindeix de promoure i vetllar per la professionalitat i fins dignitat dels preceptors. Els nois/ies agrupats i diferenciats per classes, segons anys i gèneres, som instruïts pels  Srs. Augusto, Anton i Josep i la  Sra. Enriqueta. (Les monges just han acabat de marxar). Els anys d’experiència acumulats de cadascun marquen també el grau lògic d’estar cremat, irritació i desgana per la indiferència , deixadesa i sous paupèrrims (“més mal pagat que un mestre!”) amb que són considerats per les autoritats educatives, per a les quals la transcendent rellevància de l’educació es centra pràcticament de forma exclusiva en controlar que es segueixin i, tanmateix, es glossin els principis i valors “nacionals i catòlics”. El molt elevat nivell de consideració i respecte que les famílies tenen cap al “senyor mestre” contrasta amb la quasi plena desatenció amb que són valorats i tractats pel “Ministerio de Educación Nacional”. Tot i així, algunes actituds i comportaments personals concrets ens semblen certament, i sens dubte, reprovables i gens justificables. Dia rere dia, doncs, resar el Parenostre  i cantar  ja sigui el “Cara al sol” o les “Montañas nevadas” , o fins els dos, marquen l’inici i final d’una poc substanciosa jornada escolar.

A les cases, pràcticament totes, no hi han llibres. En moltes, cap ni un. I en les llargues i gèlides nits d’hivern, després de l’esgotadora jornada de collir olives i, força dies, a més, triar-les a l’entrada, no són poques aquelles llars en que una “distracció” és “passar el rosari” tots plegats, mig endormiscats al voltant de la taula de sopar, encarats i prop del foc o l’estufa, i la sonsònia repetitiva del “Déu vos salve Maria, plena de gràcia, …”. La religiositat més arcaica i de tels supersticiosos sempre present.

La vida socio-cultural i lúdica del poble es concentra, fonamentalment, en tres espais: els bars (exclusius per als homes) i, als diumenges i festius, l’Església (per als creients) i la Sala de cinema. Tots tres reben una enorme afluència de persones.

Com ja ho he manifestat anteriorment en un altre escrit, el paper (interessat) atorgat pel franquisme a l’Església és desaforat i, d’altra banda, la institució està dominada, si més no al més alt nivell, per uns personatges tètrics i venjatius que no només li donen suport, sinó que, en silenci, fins combreguen, amb les accions repressives i continuades més inhumanes d’aquell. El capellà a cada poble és el seu principal “instrument”, doncs, una de les seves importants funcions, a més d’adoctrinar a la comunitat en els “valors” del nacional-catolicisme, també és informar  (altra cosa és que particularment i personal ho facin) respecte a les “desviacions i vicis” morals i ideològics d’algun veí. Però, és que en aquest sistema de vigilància i control global, també alhora el capellà és “examinat”. A unes determinades persones seglars, aquelles més vinculades i reconegudes pel règim, tanmateix se’ls pregunta per les “correctes” funció i actuacions del rector corresponent. I sí, encara que sembli difícil de creure, ho fan, hi diuen la seva i són escoltades i valorades.

Així doncs capellà i Església es converteixen en el centre neuràlgic i cor vital de qualsevol població. La vida “cultural” i social d’un poble passa a dependre quasi totalment d’ells. Tot roda al seu voltant i ajuda a conformar una comunitat “alegre” que, quan menys als principals oficis religiosos, omple tots els espais reservats als feligresos, els quals contribueixen a la lluïssor de les cerimònies amb uns entusiàstics cants i pregàries. Els fidels congregats, separats sempre per gèneres –els homes, als bancs de la dreta; les dones als de l’esquerra-, especialment mudats, semblen encisats per aquella flaire “espiritual” que l’encenser ha espargit de forma repetida pel recinte. El calendari d’actes és constant i continuat al llarg de l’any; un rere l’altre: els oficis i processons d’una llarga Setmana Santa, amb els pietosos preparatius dels dies precedents, el diumenge de Rams i aquelles extenses cues per accedir al confessionari; les festes de Nadal i Reis; Corpus, amb la processó, i el mes de Maria, al maig; les diades locals, Sant Sebastià, Sant Isidre i Sant Miquel; la Immaculada Concepció i Sant Josep; els sagraments dels batejos, confirmacions, comunions, matrimonis i extremuncions (incloent cursets obligatoris previs); la benedicció dels animals per Sant Antoni; l’assistència a unes misses molt matinals durant els primers nou divendres de cada mes per a guanyar no sé prou bé què; … Inacabable. Una societat imbuïda de religiositat i greixada per aquesta. Alhora, tanmateix una part significativa de la població, els no creients, ni practicants, s’ho miren a distància, amb l’obligat silenci, si bé no exempt d’un irònic i comprensible sarcasme. Una comunitat instrumentalitzada per l’Església promovent la divisió entre “bons i dolents”, si bé, sortosament, la població, ja prou madura i alliçonada per l’encara recent sagnant experiència, ho ignora, serenament i tranquil·la.

Un  altre àmbit rellevant de la vida social i també cultural són els bars; exclusivament per als homes (excepte en els “vermuts” de les grans festes locals). No n’estic segur, però diria que al 1966 en són dos a Cervià: “cal Mestret” i “la Rosaleda”. Amb els criteris d’avui dia, serien qualificats de dos antres insalubres, especialment a l’hivern, amb les portes sempre ben tancades.

Són dos caus de fum; tothom, o quasi bé tothom, fuma contínuament al seu interior (tabac de pot –sinònim de botanes-, cigarrets “Ideales” o “Celtas”, caliquenyos, fàries, puros) i no hi ha cap sistema de ventilació, o si hi és, molt deficitari. (Quan algú es descuida de tancar la porta un moment o bé l’obra expressament per airejar una mica l’ambient, uns brams corals de “LA PORTAAAA!” retronen immediatament). La majoria de taules estan dedicades als jugadors de cartes, i, quan finalitza un dels jocs d’una de les diverses partides de “botifarra”, els crits entre jugadors, i també els observadors que la segueixen punt per punt, esclaten a tot el bar, amb la subsegüent clamorosa esbroncada, tanmateix a tot pulmó, de la resta de clients reclamant silenci. El soroll és eixordador. Mentre uns quants, als que la resta denominen burletament, els intel·lectuals, al voltant d’una petita tauleta, engrescats en unes animades tertúlies i renegant tanmateix per tanta cridòria (“Recollon, recollon!; això no es pot pas aguantar!”, frase reiterativa d’un d’ells, amb les mans tapant-se les orelles, unes estrafolàries ganyotes contraient i deformant-li el rostre i una seva pausada i inconfusible veu nasal. Emprenyat! Veritablement).

Amb l’excepció d’alguna casa, els bars són els primers d’incorporar la TV al poble. Introduïda a Espanya a finals dels cinquanta, en blanc i negre i un únic canal (TV1). (No serà comuna a les nostres llars ben bé fins a principis dels setanta). I amb ella, comencen les retransmissions del futbol, seguides amb entusiasme general per un gran nombre  de veïns, sobretot quan es retransmet el Barça, i especialment quan aquest juga contra el Madrid. S’omplen de gom a gom. I tant és així que algú té reservada (per dret de propietat) la seva cadira en un lloc privilegiat o bé n’hi ha que arriben amb força marge de temps per a poder-se situar preferentment. Veure i viure al bar un Barça-Madrid, es converteix en tot un únic i autèntic espectacle, sobretot si es guanya (cosa poc habitual).

Aquella ridícula divisió promoguda entre “els de Missa” i “els no de Missa” també s’ha traslladat als bars, i si bé no estrictament, sí de forma força prou palesa. “El Mestret”, durant molts anys, seria identificat com el dels primers.

 I finalment “La sala Ventura”, que els joves ja denominem com la “Sala els Gilis”. Segurament l’únic recinte comunitari de tots i totes. Homes i dones, missaires i no missaires, joves i nens; tots junts i barrejats. Tanmateix, a més, tots els diumenges i festius, coincidint amb la sortida de Missa, ja és costum que nois i noies acudeixin al bar La Roca, que fa pocs anys s’ha inaugurat (i amb un disseny modern i atractiu) al recó de la platea del recinte i té sortida als Comellassos, si bé gens o molt poc utilitzada.

Parlar de les vivències de “La Sala” requeriria per sí mateix de tot un llarg i profund escrit. Tot i així si un dia algú vol entendre i/o escriure respecte a la vida socio-cultural del poble, i durant molts anys, s’haurà d’endinsar i a fons en la seva història. D’una gran bellesa nostàlgica i amenitat, per altra part. Cinema amb dues projeccions cada diumenge i festius i unes figures cabdals per a l’operativa d’una adequada projecció, en Josep (Rovellat), Miquel (Siego) i Miquel (Bienvenido).

Sessions de ball en la major part de festes assenyalades, a més de les Festes Majors. En aquestes, els balls són tot un gran esdeveniment social per a tot el poble i llargament esperat. Són, cada any, la data fixa destinada a estrenar per tots i totes els més elegants, lluents i glamurosos vestits. La Rosalia (Generosa) i la Lola (Manreseta) són les modistes referents per a les dones; altres recorren directament a alguna de les botigues de Lleida; mentre per als més presumits i acabalats dels homes, la prestigiosa sastreria “El Dies” de Lleida.

El recinte ple a rebentar, tant a l’àrea de ball, com als  cobejats i cotitzats palcos. Des d’aquests, molts xiuxiuejant, pendents de les parelles que, sembla, es poden arribar a formalitzar i tanmateix d’aquelles altres que finalment ja ho posen en evidència. Els més jovenets mirant de reüll i amb enveja el ballador/a que ha triat la noia/noi dels nostres somnis i ànsies. Un fotògraf aficionat de Les Borges, en Rosselló, proveït d’una càmera que destaca pel seu allargat i pesant flash, situat entremig dels ballarins i constantment requerit per aquests a fi de que “immortalitzi” tal vital i transcendent moment. Esporàdicament, al llarg de l’any, també alguna sessió de teatre. Els records, emocions i anècdotes que tots hi hem viscut fins ens permeten seguir fefaentment el fil de l’evolució de cadascuna de les nostres passes i il·lusions en el temps –nen, adolescent, jove, …- i són incomptables.

Ens resta doncs només les distraccions pròpies i comunes dels nois i noies d’aquells dies. Pel que fa a elles, ara mateix fins em costa imaginar quines podien ser, més enllà de les que es poguessin inventar en trobades de grup i, per a les jovenetes, els simples jocs de corda o similars. Res, cap espai, està pensat i destinat per a elles. Els nois disposem, també al marge dels diversos i simples jocs, d’una oferta molt més àmplia; d’entrada, cap recinte ens està vedat. De forma força generalitzada però, practiquem principalment i obsessiva el futbol. Són partits entre nosaltres, distribuïts per edats i dos terrenys. Els jovenets, de la meva edat, a l’era de cal Gassol; els més grans, al propi camp de futbol.

Als estius, ja està finalitzant la possibilitat d’anar-se a banyar als dos històrics i avui inimaginables tolls d’aigua del riu –“Les tres roques” i el “Gassolet”- on hem aprés a nadar (més o menys) i gaudir del bany  els joves (nois) des quan menys alguna generació anterior a la meva. Feliçment, i per iniciativa d’un particular, en Josep Ma (Ton Tereseta), s’ha posat recentment en marxa (en un acord convingut amb l’Ajuntament) l’aclamada i celebrada opció d’obrir al poble (a tothom) un servei de piscina a la part alta del terreny que recentment ell ha adquirit i on s’hi fa la casa nova. 

I lògicament, en aquest context, la ràdio -també sota el control de l’Església- es converteix en la gran font d’entreteniment, ensenyorejant-se de totes les cases. Engegada tot el dia. Entre les puntuals i continuades dosis religioses, cada  migdia –a les dotze-, a les emissores sona el res de l’Angelus, acompanyat, a cada poble, per les campanades de l’Església (si ets a un tros proper al poble t’avisen “au, ja són les dotze”). Al marge d’alguns programes més centrats en la música (l’exitós “Discos dedicados” de Ràdio Popular de Lleida, principalment coples, passo dobles, ranxeres, … i on “Els Beatles”, per exemple, ni existeixen), els pràcticament d’audiència comuna a totes les cases, i amb un èxit esclatant, en són tres. Per les tardes i adreçats “exclusivament” a les dones les “Radionovel.les”, amb la popular Matilde Conesa. No sé si pel matí o per la tarda, “El consultorio de Elena Francis”, un consultori sentimental i de bellesa, els guions del qual redactats per dones estretament vinculades a la Sección Femenina de la Falange. Gosaria afirmar que, amb el bon temps ja de finestres obertes a les cases, si a aquelles hores surts a passejar pel carrer, des de casa i fins a qualsevol punta del poble, pots anar seguint quasi fil per randa ja sigui la novel.la, ja les recomanacions de l’Elena. Obert a un interès general, però, donada l’hora d’emissió -les vuit de la tarda/nit- més propi de l’hivern, “De España para los españoles”, amb Ma. Matilde Almendros. Un espai musical centrat fonamentalment en conrear les emocions pròpies entre els (desventurats) milers d’emigrats per necessitats econòmiques a l’estranger (França, Alemanya i Suïssa, bàsicament) i els seus familiars, amics, novies a Espanya. Un espai també de cançons dedicades, si bé el realment transcendent són els missatges nostàlgics que, prèviament a cada tema, es van transmetent uns a altres i altres a uns motivats per la llunyania. (No és només exclusiu de les persones migrades i així, un dia, de sobte, ens sorprèn un tal Francisco Güell, des no sé quina població de ses Illes, on feia la mili, dedicant la cançó -preciosa, per cert- “Luna de miel” de Glòria Lasso a una tal Gregòria. La raó, explica: la troba molt a faltar).

Aquest doncs era, si bé força superficialment i segur amb alguna errada, el context socio-cultural i econòmic que acollí a Mn. Lluís Ma. quan arribà a Cervià l’any 1966. Ell, jovenet i elegant, d’un estil modern, maneres refinades i afables i una empàtica cordialitat, hi aterra quasi pocs anys després d’estudiar cinc anys a Roma i participar de forma personal i directa a la cerimònia d’enterrament del Papa Pius XII i, tot seguit, a les sessions del conclave eclesiàstic que elegí el nou, Joan Pau XXIII.

Així doncs, per tot plegat, trobo que més que al “mal estat de les carreteres i la llunyania dels centres culturals”, seria força més apropiada la sensació que aquell trasllat causà a una de les seves alumnes de Tarragona, Feli Blanc,  (*) “… Llavors vaig assabentar-me que t’enviaven a Cervià … I vaig pensar: Mare de Déu quina una n’hi han fet !… ”

 

(*) Les referències pròpies d’en Nicolau Moncunill i Feli Blanc són extretes de la publicació “Quaderns de Vilaniu” nº 65, any 2014 que aquesta publicació vallenca dedicà a en Lluís Ma amb motiu dels seus 80 anys.