UNS DIES DE JULIOL A CERVIÀ

AUTOR: Josep Ma Guiu. Agost 2025

 

1. SENSACIONS (bones) DE JULIOL

Finals Juliol i passo uns dies a Cervià. Casualment, immillorables. Del tot inesperats. Una inusual i preuada meravella quan l’estiu no tan sols no t’aclapara amb la calor, sinó que  inclús una suau i deliciosa brisa d’aire fresc es cola per les ranures d’unes baixades persianes en unes plaents i fins ja força avançades hores dels matins i, des dels inicis dels capvespres, en tota la nit. I dia rere dia.

Un Juliol insòlit. Arrancà amb uns continuats i insofribles dies de xafogors sufocants -afortunadament pocs- per a, tot seguit, sorprendre’ns amb la sempre tan magnificada i beneïda pluja. Prop d’uns setanta litres, ben ploguts, en l’interval d’uns deu dies. Des d’aquell primer ruixat i en la resta del mes, la delectança incomparable de l’estiu, quan es manifesta desproveït de les seves habituals i rigoroses incomoditats. No ja tan sols ni calor; ni fins mosques, ni mosquits.  

M’assabento amb complaença de que el meu, de fa uns anys, pressentiment d’un creixent interès dels forasters per adquirir o llogar cases al poble s’està complint. Em comenten que ara, en pocs dies, s’han venut les de cal Cesc (costat Miquel del Roig) i ca la Molinera, ca la Morena i ca la Filomena al carrer del Riu.

Encuriosit, aprofito per donar un cop d’ull a una web immobiliària i no hi ha anunciada ni una casa en lloguer. Cap ni una. Només apareixen unes poques a la venda i, pràcticament totes, a un preu que, si bé per les característiques d’aquestes, deu ser correcte, no s’ajusta al potencial mercat de Cervià.  Imports elevats que requereixen trobar d’un especial i ocasional interessat per aquests tipus de vivenda al nostre poble. Les cases es lloguen amb una immediatesa prou sorprenent. La meva germana m’explica la seva recent experiència amb cal Joanet, al carrer Major. Els llogaters, al Juny, l’avisaren que la deixaven. Posada altre cop al mercat, ja al Juliol endegava la relació contractual amb uns nous inquilins.

Ahir, tarda de diumenge, molt poca gent al Bar Clavé. Ara és temps de piscines i la tirada és cap a aquell entorn. Assegut sol a la terrassa del bar, observo tot un seguit de cotxes que, amb una lògica discontinuïtat, s’hi van adreçant. Són les sis de la tarda, la temperatura és agradable i em xoca que ningú, o quasi, s’hi apropi caminant. Ben curiosa aquesta tendència en un poble. És un dia festiu i l’automòbil, en canvi, no resta aparcat, malgrat el temps hi convidi. Els rars caminants “pisciners” que al llarg d’aquestes primeres hores del capvespre van passant són tots “forasters”. No en conec cap, excepte en Jordi (ca l’Estanquer) amb la seva família. A la terrassa ara ja m’hi acompanyen un petit grup de cervianencs dels de “tota la vida” i, al pas d’aquells, comentem com la seva mare, l’Amèlia, acabava de complir els seus 100 anys. Amb les generals expressions d’admiració que sempre desperta un fet tan excepcional, algú tanmateix s’encarrega de recordar l’homenatge que el club de futbol, i al propi terreny de joc, va fer al pare d’ella, en Miquel, amb motiu de celebrar també el seu propi centenari. Finalment afegeix: “i encara visqué alguns anys més”.

2. UNA ENGRESCADA TERTÚLIA.

A la taula un total de nou cervianencs. Ningú més en tot el local. Un grup de persones situades al llindar d’entre els 70 i fins als 89 anys. Els vells d’aquests nous temps, en que, al menys aparentment, no ho semblem, malgrat que, en qualsevol cas, no deixem pas de ser-ho i en tots els sentits o quasi bé.

Colpidora la majoritària percepció d’un entristit present del poble, tot i uns distints matisos en l’èmfasi i intensitat. Mentre, i alhora, s’augura un futur d’un notori i progressiu decandiment. Transitar d’aquells “nostres” 1.200 habitants de la infantesa-adolescència als pocs més dels 600 actuals condiciona amb força, sens dubte, aquesta visió de l’avui i el demà. Amb les inexorables ronyoses cicatrius, visibles i invisibles, de la vellesa, i com a resultat de l’enyorança d’aquella sublim felicitat dels nens/adolescents que fórem, floreixen i emergeixen, alhora i de forma inevitable i instintiva, els records i moments més delitosos i nostàlgics d’aquell passat. Els plorosos i decebedors es van primer esvaint i, finalment, desapareixen.

Entenc també que els molts recents tancaments de ca la Mariana i cal Sastre, altrament, esmicolen les ja dèbils confiances en el demà, especialment en el context d’aquest grupet. Ambdues botigues han estat referents –i substancials- al llarg de tot el nostre ja considerable recorregut cervianenc; el personal i tanmateix el familiar.

Particularment, per sempre reviuré la il·lusió d’aquella cara meva apegada al vidre de l’aparador de cal Sastre (el lateral a cal Nunci) somiant amb l’extraordinari tren elèctric Payà exposat. Eren les vigílies de Reis i, convençut de que m’ho mereixia, vaig anar corrents a cal padrí Xurill (un home pobre però de gran generositat, al menys amb mi) per a demanar-li que me’l comprés. Ja havia deixat de ser un nen petit i sabia que els Reis no eren altra cosa que un infantil conte nadalenc. Però tampoc era tan major per entendre i valorar les limitacions econòmiques de les cases. Finalment no me’l dugué entre una gran i segura decepció de tots dos. La meva, òbvia. La seva, no poder-me fer content i feliç. Una aspiració que, gosaria dir, s’havia convertit ja en una de les poques il·lusions de la seva gris i endormiscada vida. (Uns, d’entrada, força complicats caràcter i personalitat i, a més, les tribulacions de la guerra civil –regentava el cafè identificat com a local de la UGT, al primer pis de cal Celestino i amb l’únic servei de telefonia al poble; enterraria els cossos, molt joves, del seu germà i del promès de la seva germana- . Vull suposar afectarien els seus poc defensables comportaments i actituds vitals).

Referir-me, d’altra banda, a ca la Mariana ja aniria molt i molt més enllà del tancament del forn i la mera relació social i comercial. Només puc dir que jo no crec pugui enorgullir-me als meus 70 anys d’haver constituït cap relació d’amistat tan fermament arrelada, duradora, honesta i sincera com la que hi hagué entre la Maria i la meva mare. Al respecte, una anècdota. A casa meva jo sempre he conviscut amb una part de la història familiar tapada i desconeguda (padrins Consuelo i Xurill). Ja molt gran, un dia vaig insistir tossudament a la meva mare en que me l’expliqués. Com sempre s’hi negà, malgrat uns meus arguments que considerava prou convincents. En la situació vaig dir-li: “No em deixes altre remei que preguntar-ho seriosament a la Maria”. La seva resposta fou: “Si vols ja hi pots anar ara mateix o quan millor creguis. Em quedo ben tranquil·la. Mai te n’explicarà res. Ni fins en el cas de que un dia jo ja no hi sigui”. Vaig plorar la mort de la Maria.

Però bé, ara ens pertoca aplaudir i mostrar-nos contents i esperançats amb la reobertura de cal Ventura. Sort i que sigui per molts anys!

Retornant altre cop a la conversa de la taula, personalment, des la visió de “foraster”, i en contrast amb aquelles pessimistes percepcions, vaig manifestar la meva en què desgranava uns significatius i variats símptomes de “brots verds”. Res consolidat, certament. Però es detecten nous impulsos i peculiaritats –fins estructurals- que amb idees clares, il·lusió, entusiasme i unes imprescindibles sort, bona feina i ambició podrien quallar. (M’hi he referit en els meus recents escrits a la web d’El Cérvol i no cal repetir-ho).

Encabat, la meva sensació fou de que al menys havia aconseguit generar entre els presents uns certs dubtes, malgrat que, i de totes maneres, restaran segur encauats en el pou d’un profund i persistent escepticisme. Aquesta generació, si d’alguna manera aquests la representem, definitivament no hi creu. En qualsevol cas però l’avantatge és que el futur ja no ens pertany. Són altres, els joves, a qui pertoca treballar-lo i tractar d’espantar i finalment esclarir els actuals presents i inqüestionables grisos núvols degudament aposentats al nostre recer.

Tot i així, més enllà de la lògica pena que ens genera, no ens hauria d’esvalotar el tancament de comerços històrics i tot altre. No és més que la conseqüència comuna, generalitzada i inevitable dels nous temps en que la dependència i submissió humana a les “noves” tecnologies –encara, a més, en fase embrionària- provocaran tot una gegantina alteració, avui inclús inimaginable, en els costums i habituds socials i personals.

Els comerços són ara ja uns dels directament afectats. Les botigues –sobretot locals i de barri, com tanmateix històriques- van tancant arreu del món en un elevat nombre i fins a les principals capitals mundials. De forma majoritària –especialment entre els joves- la modalitat de compra “on line” amb entrega gratuïta i quasi immediata a domicili (i amb possible opció de devolució), les està deixant progressivament fora de context. Fa uns dies un matrimoni jove (prop dels 40 anys) es vantava davant meu de que actualment ja ho compren pràcticament tot per “internet”, “guanyem molt de temps que podem destinar a altres activitats”. A l’inici de la temporada de les cireres vaig sopar a casa d’un amic. Als postres dugueren aquella fruita d’un llaminer vermell, una compacta textura i una saborosa dolçor. Sorprès, vaig preguntar a quin mercat de Barcelona les comprava. “Veig no estàs al dia! Venen directament de l’arbre. Collides d’ahir. Pertanyen a “Aitona gourmet”(empresa del famós lleidatà Tatxo Benet). Fas la comanda i en màxim vint-i-quatre hores te l’entreguen a casa”.

 La tarda va avançant. Es passà a comentar que la compravenda municipal de cal Mario (Rafelet) al menys de moment se n’ha anat a norris. Es diu que per qüestions de tràmits legals administratius en la titularitat de la finca. Pot ser, s’afegeix, hi hagi voluntat de reprendre l’operació quan estigui tot arranjat i sembla que l’Ajuntament està cercant i avaluant alguna altra opció.

La conversa deriva ara cap al Convent. Segons “El Cérvol”, s’ha formalitzat un acord de cessió d’ús entre el Bisbat i l’Ajuntament i per un termini de 50 anys. (Em sorprèn favorablement que, mitjançant la nostra revista, tothom n’estigui al corrent). Ara sí, s’engega una engrescada participació de tots i cadascun dels presents. Tothom hi diu la seva: la inquietud davant l’estat de deterior actual de l’edifici i el que pot significar per al poble ser-ne responsable durant un tan llarg període d’anys; l’estranyesa de que un contracte d’aquestes característiques, amb les obligacions inherents al mateix –“el Bisbat segur disposa de molt bons advocats”, algú apunta– , no s’hagi plantejat prèviament a una assemblea local de veïns i en la què es detallin bé tant tots els aspectes d’aquell, com els previsibles i econòmicament viables plantejaments de futur; …

Pregunto per la diferència doncs amb “cal Marconet”. De la pila d’observacions expressades en destaco una comuna i principal, la plena titularitat municipal de la finca; per altra part, una ubicació privilegiada d’un bell edifici i amb diversos avantatges estratègics respecte al Convent; sembla impossible que l’Ajuntamentpugui assumir dos immobles tan grans i que requereixen -un i altre- d’unes brutals inversions; … El paleta jubilat tanca el debat amb un “a cal Marconet ja hi veig ara mateix un elevat risc d’ensulsida de la teulada i en poc temps”.

(De tota la tarda, aquest apartat, sens dubte, és el que m’ha generat una major i prou completa coincidència amb la resta de presents i el que, per altra part, i tanmateix, ha propiciat les més actives participacions i consideracions de tothom).

3. COMPROMÍS DE CIVISME COMUNITARI.

La tarda ja es va apagant i reprenc el camí de retorn a casa. Curiós l’èxit d’ocupació de la senzilla banqueta ubicada just a la llinda de les dues façanes, cals Lluís i Josep (Rafelets).  Aquesta darrera, diria, actualment de la “noia” de cal Silatxo (de Torregrossa). El lloc ha reeixit com a punt habitual de trobada d’alguns veïns, ja sigui en unes hores del matí o del capvespre. En aquest moment són quatre. Tres asseguts i un quart plantat. Estan emprenyats. Troben sempre aquella banqueta plena de cagades de coloms. Tanmateix tota l’acera que, efectivament, està feta un fàstic. (Un veritable càstig per a l’agradosa, neta i polida, imatge dels carrers). Miro enlaire i, ben repatxats a la barana del solar de la darrera planta, tres amenaçadors coloms. No puc ni imaginar com deu estar aquest solar, ara colomar. Unes aus en creixent superpoblació, portadores de malalties i significatives degradadores del patrimoni arquitectònic i mobiliari urbà.

Sobre aquella mateixa acera, quasi a tocar de la senzilla banqueta, un agraciat test ple d’unes acolorides, alegres i cuidades flors.

El carrer Nou. Pel meu gust un dels més atractius del poble. Curt. Totalment recte. Ni estret, ni ample. Unes mides agraciades. Una pujada/baixada suau i, despuntant, una encomiable linealitat i homogeneïtat arquitectònica a banda i banda. (Només una tribuna i força elevada). Pràcticament tot ell amb unes renovades i belles façanes, mentre els quatre patis que hi donen serveixen també per airejar la via, brindant-li una major lluminositat i la sensació d’uns àmbits més espaiosos. L’obertura del de cal Marconet i l’accés al seu interior –si un s’abstrau de la presència dels cotxes aparcats- és una autèntica delícia en quan ja permet endevinar i somiar amb les enormes possibilitats creatives que pot propiciar. (Mentrestant, resta l’amarga decepció de que hagi de continuar exercint de pàrquing. Tant de bo sigui per pocs anys i s’identifiquin altres opcions per a aquesta finalitat en espais menys captivadors).

I, per rematar-ho, la molt afavoridora intervenció dels veïns. Una afortunada coincidència en l’elevat nombre d’aquells dotats d’uns singulars  dons i entusiasme per cuidar les plantes i exposar-les als seus balcons, finestres i fins a peu de carrer. Gràcies a tots ells per reclamar així el nostre pas i delectar-nos amb un tan acolorit, vivificant i sorprenent passeig pel carrer Nou.

Entenc, clar que sí, i comparteixo l’enrabiada per trobar-se continuadament amb cagades de gossos pel mig del carrer. Però em sembla del tot inadequada la profusió d’uns llastimosos petits cartells pegats a les parets, embrutint-les, per tal d’advertir de la responsabilitat d’aquells seus corresponents “amos”. És del tot incomprensible que fins s’hagin d’implantar aquestes advertiments. Ben bé inimaginable que algú no respecti les normes bàsiques i de mínima educació en una comunitat (a la meitat de l’alçada del carrer, em trobo, enutjosament, amb un ennegrit i generós pasterot de gos just al mig). Qui recony pot ser aquest algú tan pobre capsigrany? De fet, finalment sento pena per la persona.

Just ja al final, al voltant de l’agraciat banc de pedra davant de cal Pons i l’acera, una situació semblant a l’abans referida de les cagades de coloms. Miro també enlaire i aquest cop no veig la raó concreta.

Contínuament he lloat una característica que valoro molt positivament d’aquest Ajuntament. Una quasi obsessió per embellir els carrers i el seu elevat grau d’atenció i cura en la netedat de les vies públiques. S’ha relaxat, quan menys una mica, aquell distingit i aplaudit nivell d’exigència?

4. UNS BANCALS D’INDIGNACIÓ.

Finalment, amb la posta de sol, arribo a casa. Surto a la terrasseta dels darreres i de nou m’esgarrifa l’estat que presenten els bancals que voregen la llargària -façanes posteriors- de quasi totes les cases del carrer Lleida. Com pot ser que un propietari pugui ser tan inconscient i irresponsable? Uns espessos herbassars de gran alçada i arrugats de tan secs amenaçant amb un molt elevat risc d’incendi, el qual fins podria afectar, si més no, a mig poble! Com es pot acceptar aquest immens temerari perill, si, a més, eliminar-lo, llaurant o com sigui, deu costar al voltant d’uns cent euros? Absolutament forassenyat. No es pot entendre. Com tampoc que, en aquesta situació, l’Ajuntament no pugui adoptar mesures proactives i hi posi fi de manera urgent i immediata.

Ben bé al final de la finca, al bancal més gran i fondal, observo una llenca nova, prou allargada i ampla, d’un viu i lluït color de terra fresca aplanada i, suposo, efecte dels treballs, tardans i massa temps esperats, d’arranjament de les cloaques. Destaca i resulta prou agraciada en aquest avui trasbalsador entorn.

De tota la vida he sentit i sento encara un encanteri per la Feixa el Gat. Explicar-ho em seria llarg. Un altre dia pot ser ho faci. En qualsevol cas, amb els Comellassos, segurament dos dels entorns amb majors possibilitats de crear uns senzills, però captivadors, petits recons de gran bellesa i sense necessitat de significatives inversions. Això sí, creativitat i bon gust. Pot ser un dia es podria dissenyar i definir un encisador i plaent passeig –un “camí de ronda”- que, per exemple, des de la Plaça i pels carrers Albi, Era, Comellassos, Pallot, Riu, La Col, Feixa el Gat, Lleida, Nou, finalitzi –o no- als jardins previsiblement espectaculars de cal Marconet. Quan menys, imaginar aquest deliciós passeig, amb alguna aturada en certs punts rellevants de singular encant, no costa res i a més fins il·lusiona.

Què acabeu de passar un bon estiu!