PEDRA SOBRE PEDRA. L’ORDRE DEL PAISATGE

Aquest és el títol que Josep M. Cervelló, va escollir per a donar nom a projecte propi en format fotogràfic, i que l’Associació Cultural El Cérvol, ha tingut l’encert i la sort d’exposar per la Festa Major de Sant Miquel i que es mantindrà a la «Sala de la Germana Josepa», al llarg de totes les jornades programades dins el cicle de la Tardor Cultural per aquesta Associació..

Un títol pensat i repensat, que amaga tota una sèrie de reflexions personals, fetes amb el cap i amb el cor, té com a protagonista la pedra: la seva construcció en sec i el seu significat i la manera com s’introdueix i arrela en el paisatge quotidià.

Els artistes, moltes vegades, reflecteixen en la seva obra una mirada introspectiva i personal, allunyada de la realitat quotidiana i, fins i tot, de la mirada dels espectadors que la contemplen. No és aquest el cas de l’exposició que ens ocupa. El Cerve té molt clara la idea que vol transmetre, tant, que d’una manera o altra gairebé ens acaba interpel·lant a tots.
Ho fa del més profunt de l’ànima, del cor, de forma íntima, entranyable, però també d’una manera moral i col·lectiva. Quan una obra neix de l’ànima, del sentiment, de la vivència i de l’estima, però també de l’angoixa, la preocupació i, de vegades, de la tristesa, és difícil que no arreli en qui la contempla i hi participa. I és precisament aquesta dimensió vivencial la que converteix l’exposició en una experiència que va més enllà de la simple contemplació artística.

L’exposició, com no podia ser d’una altra manera, fou tot un èxit, com també ho va ser la seva presentació. L’artista no va deixar ningú indiferent i va aconseguir que la pedra, més enllà de la seva materialitat, ens parlés de nosaltres mateixos, del paisatge que habitem i d’allò que, sovint sense adonar-nos-en, forma part de la nostra memòria.

En Josep M. Cervelló ha tingut l’amabilitat de compartir amb nosaltres la presentació que va fer, així com algunes de les fotografies que formen part de l’exposició. Unes imatges que ens serviran per il·lustrar i acompanyar el seu relat.

Moltes gràcies Cerve!!!

Autor: Josep Maria Cervelló Tost

Vull començar parlant d’una cosa que tots teniu a casa. Una ampolla d’oli.

A les Garrigues l’oli el tenim tan a prop que moltes vegades ja no ens n’hi fixem. El posem al pa, a l’amanida, a la paella. És de casa. I n’hem d’estar ben orgullosos.
Però aquest oli té una història que no surt a l’etiqueta.
Abans que hi hagués oliveres, molts dels camps correats eren un pendent ple de pedres, coscolls i romers. Hi havia poca terra cultivable, i era difícil d’aprofitar.
Allà no hi creixia res que donés gaire profit. I algú va decidir que sí que seria aprofitable. El primer que van fer va ser despedregar. Treure les pedres del camp, una a una.
I moltes vegades, amb aquestes mateixes pedres, van aixecar els marges.
Darrere de cada marge, la terra quedava més plana. Quan plovia, l’aigua ja no baixava corrent; s’aturava, s’escolava entre les pedres, i la terra guardava l’humitat.
En aquells nous bancals hi van plantar generalment oliveres, ametllers i vinya.
La pedra que feia nosa al camp, es va convertir en la paret que el sostenia. No van portar res de fora. Tot sortia del mateix tros.
No és quilòmetre zero. És centímetre zero.
I al costat, la cabana. Per guardar-hi les eines, l’animal de treball i per aixoplugar-se quan el temps es girava.
Durant generacions, aquest ha estat un cercle tancat. La pedra aguanta la terra. La terra sosté i alimenta l’olivera. L’olivera dona l’oli. I l’oli dona de viure al pagès i a la família, que al mateix temps cuiden la pedra.
Per això us deia que l’oli té una història que no surt a l’etiqueta.
Dins de moltes ampolles de les Garrigues també hi ha la feina de marger. Hores i hores amb l’esquena doblegada, pedra sobre pedra.
Un detall. Les teles on pengen les fotografies són borrasses. Sí, les de collir olives. No les hi he posat per decorar. Les hi he posat, sobretot, perquè en aquest paisatge l’oli i la pedra sempre han anat junts.

Per què vaig fer aquest projecte?

Doncs mireu, a mi per la feina també em toca treballar amb la pedra. Sé què vol dir aixecar una paret, i sé el que pesa una pedra al final del dia.
I, a més, fa molt de temps que volto per aquests camps i per tot arreu veig el mateix. Marges que cauen, cabanes que s’enfonsen, bancals que s’omplen d’esbarzers i argelagues. Cada any n’hi ha menys.
I els qui els van construir no hi tenen el nom posat. Ningú no va signar cap marge. No hi ha cap placa.
Per això vaig voler fer-los un homenatge.
Un homenatge a una generació que va treballar molt i va demanar molt poc. I vaig voler fer-ho abans que el que van construir desaparegui.
Hi havia també una segona raó. Sovint mirem la pedra seca com una cosa bonica, com una decoració rural, de postal. I ho és, sí. Però sobretot és enginyeria. Sense cap aglomerant, sense màquines, només amb el pes i la geometria, van fer que un pendent inútil donés collita durant segles.
Això és el que volia ensenyar.

De que va l’exposició?

 Són divuit fotografies, i es llegeixen com un recorregut.
– Primer, l’Àncora, que ens ensenya per a què serveix: com fa conreable i productiu un terreny complicat.

– Bloc 1. Posem el nas fins a dins: com es fa, per què aguanta, l’importància de les normes.

– Bloc 2. Com conviu amb l’ecosistema. El marge deixa passar l’aigua, facilita el pas de les persones, dona refugi als animals i s’agermana amb la vegetació. L’Arbre i la Pedra, on l’olivera i el marge ja són una sola cosa.

– Bloc 3. Per a què serveix, com ordena el territori, com domestica el pendent sense trencar-lo i com aguanta el pas del temps si en tenim cura.

– El final, bloc 4. El més dramàtic, el més dur, aquest ens ensenya el que està passant. Murs caiguts, vegetació que ho tapa tot, camps que ja ningú treballa, tècniques constructives que es perden.

L’última imatge porta per títol L’Obertura. Aquesta no us diré de què va. Deixo que cadascú de vosaltres interpreti el que li fa sentir.

A qui va dirigida l’exposició?

Doncs a tothom. Però sobretot a la gent d’aquí. Als qui encara recordeu haver fet marges, o haver vist com els feien els vostres pares i avis. Aquesta feina també és vostra.
Als qui teniu camps amb marges i potser no sabeu del tot el què hi teniu.
I als joves, als joves que passen cada dia pel costat d’aquests murs sense saber que algú els va aixecar a mà. Mireu! Si algú surt d’aquí i la propera vegada que mira un marge, el veu d’una altra manera, l’exposició ja haurà servit.

La pedra en sec no és eterna. Aguanta mentre algú la cuida. Quan cau una pedra i ningú no la torna a posar, al cap de poc en cauen més. I quan cau el sistema, la terra marxa, i l’olivera es queda despullada.

Per acabar, no us demanaré res gaire gran; només una cosa. La propera vegada que tireu un raig d’oli sobre el pa, penseu d’on ve. No només de l’olivera. També de la pedra que l’aguanta.

Moltes gràcies, i espero que us agradi!