Autor: Josep Ma Guiu, Maig 2024
Amb el parèntesi, crec necessari i imprescindible dedicat a mossèn Vila, toca reprendre ara ja el fil de l’anàlisi d’aquest apartat referit als “nostres capellans” a Cervià, des Mn. Eugeni, fins a Mn. Isidre, amb les seves distintes personalitats i alhora tenint present les específiques circumstàncies pròpies i més/menys favorables del context i moments històrics que els pertocaren a cadascun.
Tenint en compte la premissa anterior, es pot afirmar que tots excel·liren brillantment, amb distincions però sense excepció, en els dos aspectes centrals d’una Missa: la qualitat escenogràfica/estètica i lluïssor de la cerimònia litúrgica –amb Mn. Moncunill es tocava el cel, sobretot als oficis de Setmana Santa– i la riquesa i profunditat intel·lectual dels sermons. Es precís però emfasitzar en que tots plegats gaudiren d’uns importants avantatges heretats i cabdals. D’una banda, l’elevada categoria dels cors i fins músics –i també de tots els congregants- que acompanyaven, amb entusiasme i qualitat, els cants del pertinent ritual; d’altra, la transcendència i pes decisiu de l’Església en la societat civil (que saberen aprofitar molt positivament); i un tercer i tampoc menor: el llustre d’uns acolorits i adornats altars amb uns esplèndids rams i conjunts florals que, unes quantes feligreses, havien elaborat i distribuïen ordenadament i elegant pels diferents espais.
Mossèn Eugeni oficiant una missa a la Plaça Major. Fons fotogràfic de l’Associació Cultural El Cérvol
Penso ara que en aquesta mirada enrere hi ha un capellà que sembla totalment oblidat i, considero, de forma força prou injusta, Mn. Eugeni Ferrer. Un home al que, d’entrada, i certament, se li podrien retreure dos aspectes. D’una banda, un seu significatiu i poc controlat mal geni –en soc testimoni directe- i, d’altra, la seva decidida i volguda proximitat, quasi exclusiva, als fidels parroquians, en general, i, d’una manera singular i excepcional, a algunes de les denominades cases “bones i religioses” del poble.
Arribà a Cervià a l’any 1962 i s’hi està fins el 1966. En aquella època, la vivenda del capellà era l’edifici anomenat “l’Abadia”, just a la Plaça Major (s’enderrocaria l’any 1974). Un edifici envellit i, com en aquest cas, mai millor dit, força deixat de la ma de Déu, però que, tot i així, causava un agradable impacte exterior afavorit per algunes de les seves característiques: un casalot -en el bon sentit del terme- de planta baixa, més dues plantes i golfes; cantoner; el frontal principal d’uns vint metres lineals donant al centre de la Plaça i el lateral oest contigu a cal Manresa.
A la Plaça Major, celebrant un ofici religiós. Podem observar l’antiga abadia al marge esquerre de la fotografia. Fons Arxiu Fotogràfic de l’Associació Cultural El Cérvol.
Una, per tant, immillorable ubicació, si bé orientat a Nord. Com una gran majoria de cases d’aquells temps, la façana arrebossada de tova només deixava entreveure la pedra a sota, amb, això sí, alguns vistents llindars d’aquella emmarcant portes i finestres. La sensació de casa senyorial restava però immediatament deslluïda per l’evidència d’un ja llarg llanguiment i desatenció, transmetent finalment una imatge rònega i decadent.
Dues portes d’accés a l’interior. Per la gran, que, tot i la seva deixadesa, aparentava ser la principal, en realitat s’accedia a un simple local de forma quadrada. Just al seu costat, a la dreta i quasi a tocar, una petita i esquifida porta que, amb un esgraó sobre rasant de carrer, curiosament era la d’accés real i efectiu al domicili. El comprimit hall interior donava pas, d’una banda, i per unes prou empinades escales, al primer pis, vivenda, i, per altra, baixant un parell d’escalons, a un estret passadís (davall el quadre d’escales) d’accés a banda i banda de la planta baixa. Aquesta, de forma prou comuna a les cases, restava per sota del nivell de carrer, permetent-li guanyar alçada. A la seva ala dreta, una sala rectangular i força espaiosa, donant als dos frontals de carrer i, a cadascun, uns finestrals quadrats i enreixats que, els dies clars, facilitaven una minsa, si bé agraïda lluminositat natural. A l’ala esquerra, el ja referit local quasi quadrat tenia al cantó final una porteta interior, sempre tancada, que devia donar a un altre petit quartet (ara la seu de la revista “El Cérvol”).
Mossèn Eugeni disposà de tota la planta baixa per a ús del jovent. Habilità ràpidament la sala rectangular com a “biblioteca”. Una llarga taula al centre, unes cadires i alguns armaris i una gran pissarra al pany de paret. Tot plegat però –parets encrostades, terra irregular i descurat, mobiliari atrotinat, quatre bombetes nues penjades del sostre, llibres vells, etc.- configurava una imatge decrèpita i tronada (en aquella època però tampoc li donàvem tanta importància). Tanmateix, entre les funcions de la biblioteca, es proposà i a més donà una sèrie de classes de català a un petit grupet de nois que ens hi apuntàrem (la constància segur que no formava part de les seves virtuts i el cert és que duraren ben poc). En qualsevol cas però un aspecte a destacar i realçar: allí els més jovenets descobrírem i llegírem, inclús amb certa passió, les dues revistes infantils en català, just recentment editades i que, amb el pas dels anys, assolirien la qualificació de mítiques: l’Infantil i El cavall fort.
Antiga abadia abans de ser enderrocada i on s’hi poden observar les diferents plantes de l’edifici. Fons Arxiu Fotogràfic de ‘Associaicó Cultural El Cérvol.Per altra part, no recordo com ni de quina manera, però, al cap d’un temps, un dia al local de forma quadrada i portalada gran a carrer hi aparegué una vella taula de ping-pong, amb la seva xarxa, unes quantes paletes i alguna pilota. L’èxit i popularitat de la iniciativa fou espectacular entre els joves de diverses edats i durant, al menys, uns anys: des, entre altres, en Ramon (Coixa), Eudald (Melendres), Sisco (Pere Miquel), Enric (Estanqueret), … fins als més jovenets com jo i els de la meva generació. Els combats, sobretot en dobles, foren històrics i la cua per jugar quasi sempre llarga i desesperant.
Com ja s’ha apuntat, l’accés a la porta d’entrada al 1r pis, l’habitatge personal i particular del mossèn, es feia per unes escales ben dretes. Arribats a aquella i per l’esquerra del passadís d’un estret rebedor es passava al saló-menjador. Diria que mai vaig entrar a cap estança que no fos aquesta, la qual de forma contigua, però separada, donava a una cuina de la que ja no en recordo absolutament res.
La sala generava (o així m’ho semblava seguint els paràmetres d’aquells temps) una molt agradable impressió. Rectangular i espaiosa. Entrant a l’esquerra, al fons i a façana, un bon finestral que donava al lateral sud-est de l’Església (cantonada carrer Riu). No recordo pas la composició global, però sí força bé un ampli recó, a tocar d’aquell finestral, que mossèn Eugeni condicionà i moblà amb criteris de bon gust i notable confort. Aquest recó, el destinà també, les tardes de diumenges i festius (no sé si era possible en altres moments, tot i que no ho crec) a espai de trobada i reunió dels joves.
Aquell còmode àmbit destacava, de forma totalment sorprenent, per la disposició i disponibilitat d’unes revistes en català (per exemple, Serra d’Or) i alguns diaris distribuïts damunt una tauleta baixa, però especialment, per “l’aparició” d’una gramola amb, a sota, uns discs de 33 revolucions degudament ordenats en un senzill cabasset.
Per a la gran majoria, sinó tots, una estimulant sorpresa. Cadascú, successivament o a l’atzar, podia anar elegint i posant el seu disc favorit en mig de la conversa. De fet fins en dèiem “anem a escoltar música a l’Abadia”. El que a més, però sobretot, resultà xocant, per ignorat, fou descobrir que el famós cantant italià, Jimmy Fontana, també cantava el seu super èxit mundial “Il mondo” en català (1965). Tal i com tanmateix ho feien altres reconeguts cantants italians d’aquells dies (Rita Pavone, Gianni Morandi,…), alguns francesos, i les versions que d’aquests n’interpretaven uns ignots “Setze Jutges” (Espinàs, Porter i Moix, … , grup fundat el 1961). Allí també se’ns desvetllà l’existència d’uns nois joves del país que just començaven la seva carrera musical: Raimon, Salvador Escamilla, Francesc Pi de la Serra, Guillermina Motta, Joan Manuel Serrat, Ma del Mar Bonet, Lluís Llach, etc.
Ja sé que avui, ara mateix, tot això pot semblar una absoluta fotesa fins de difícil comprensió. Però la realitat era que, en aquells dies, d’una banda la llunyania (en tots els aspectes) entre la gran ciutat i el món rural era immesurable i, sortosament, res a veure amb la prou proximitat actual; les cases de pagès no sabíem pràcticament que era un tocadiscs i així la ràdio era la reïna de les llars (en Rosendo, cal Xollat, n’era el principal subministrador i també les arranjava). I així, l’única música a les cases provenia d’unes poques emissores nacionals/provincials i religioses, on uns joves, “El Duo Dinámico” i la “Chica yeyé” de Conchita Velasco, representaven la major modernitat. Al seu costat però, l’èxit i popularitat esclatant del món de “la copla, flamenco, cuplés y pasodobles” dels idolatrats cantants M. Escobar, J. Valderrama y D. Abril, A. Molina, S. Montiel, L. Flores, etc. , i barrejats amb uns quants “boleros y rancheras”.
Escoltar una cançó en català (com tanmateix cap programa radiofònic), era del tot impossible, llevat en el cas d’alguna estranya excepció sentimental/folklòrica, com, per exemple, “L’emigrant” cantada per n’Emili Vendrell i alguna altra.
En Josep (Rafelet) m’explicà que Mn. Eugeni fou qui suggerí i posà en marxa la proposta radiofònica en català i d’àmbit exclusivament local “Aquí, la veu del poble”. Cada diumenge, habilitada la Sagristia a tal fi, a la una del migdia i sota la sintonia del tema principal de “Lo que el viento se llevó”, en Josep (Rafalet), n’Enric (Lledó), en Miquel (Roig), Josep Ma. (Llurba), i alguns altres col·laboradors més/menys esporàdics, amenitzaven els dinars de les cases.
Es parlava bàsicament de notícies del poble (les festes, defuncions i naixements, les pel·lícules de la cartellera del diumenge, …); receptes de cuina (secció “pomes al forn”); es promovien concursos oberts a tothom amb petits premis; etc.
En aquestes audicions, un dels discs habituals era “Al vent” (1964) d’en Raimon. Al respecte, em comentava un bon amic, “a casa meva no teníem ràdio; vaig descobrir aquesta cançó un dia d’excursió amb autocar que havia organitzat el mossén; de sobte, la Maria (Bepa) i una de les seves germanes –no recordava quina en concret– es posaren a cantar-la amb tot l’ànim”.
Portada del EP de títol “Raimon” on apareixex la famosa cançó del cantautor, “Al vent”, 1963.
L’acceptació del programa fou notable i, segurament, el zenit d’expectació l’assolí un dia la interpretació en directe per la Carme (cal Sargaire), mare de la Roser, del famós cuplé, “Fumando espero”. Ella regentava una carnisseria al carrer Albi i ningú, o quasi, coneixia aquesta seva faceta, amb que, conseqüentment, aquell dia tots plegats, apegats a la ràdio per escoltar-la.
Tots aquells programes, segons em digué, restaren gravats en unes cintes de gramòfon, però, dissortadament es perderen, segurament amb les mudances del rector quan es traslladà a l’Alcover.
En Josep també m’explicà que amb Mn. Eugeni ja es començà a parlar de recuperar Les Besses, si bé quedà només en algunes visites, amb alguns joves, a l’entorn i unes posteriors i subsegüents converses respecte a què fer i com. La magnitud del projecte quan, a més, segurament, entreveia un previsible canvi de parròquia, el tirà enrere ràpidament.
Aquest capteniment del rector no es pot valorar justament i adequada si no l’inserim de ple en el seu context històric. En aquesta conjuntura només un significatiu, arrelat i arriscat catalanisme podrien justificar les seves actituds i iniciatives. (En una conversa privada amb un veí li afirmà tot convençut: “No en dubtis! Un dia Catalunya tornarà a ser un país independent”). D’on provenia la seva dèria per recuperar i impulsar de nou la cultura i la llengua catalana? Com arribat des de Rocallaura, un poblet també petit i allunyat de la gran capital, estava al corrent d’aquell nou, incipient i finalment poderós moviment nacional, avui anomenat Seixantisme (*) per posicionar-lo a l’alçada del Modernisme i Noucentisme, i que a principis d’aquella dècada esclatà a Barcelona? Ningú m’ho ha pogut explicar.
Mossèn Eugeni encapçalant el seguici en la inauguració del Dipòsit vell, 1964. Fons Arxiu fotogràfic de l’Associació Cultural El Cérvol.
Cal tanmateix destacar i subratllar, sense obviar-ho, el nivell intel·lectual dels seus sermons, en que, a més de l’ús d’un català il·lustrat, deixà ja constància d’un home d’una notable preparació que s’allunyà –quan menys en relat, formes i estils- dels puerils i infantiloides recursos d’una Església franquista que exhortava repetitivament, des qualsevol trona i de forma autoritària i cridanera, a la temença pels severs càstigs de pecar; les benaurances del perdó per la Confessió –“mossèn, jo em culpo d’haver pecat… “- i, amb elles, el goig final de “pujar al cel”, en contraposició als terrors i crueltats de “baixar a l’infern”. El seu discurs (reitero, al menys en la forma i estil) ja fou, sens dubte, un discurs brillantment elaborat i presentat.
En la seva contra, no obstant i com ja s’ha esmentat, la nafra efectiva que sempre arrossegà d’una seva preeminent i poc delicada confraternització amb uns pocs elegits “devots de cases bones”, complementada, a més, per una proximitat pràcticament exclusiva a les “persones de missa”, mentre, alhora, obviava a tota la resta de vilatans. En aquest sentit doncs fou un continuador, si bé pacífic i certament respectuós, de la política de “dues comunitats”.
Anys més tard, ja lluny de Cervià, ens assabentaríem de que s’havia integrat en les posicions estrictament ultradretanes -molt minoritàries- de l’Església tarragonina. L’explicació, se’m digué, fou que era un home d’arrels carlistes que, per altra part, ni entengué, ni acceptà, la nova línia impulsada pel Concili Vaticà II.
Tot i així, després del parèntesi gris i mediocre de Mn. Agustí, un capellà rellevant i distintiu, força preparat, que sintonitzà ràpidament amb la nova, i encara naixent, atmosfera del país en quan, al menys, els moviments de represa del català i la cultura catalana i tractà de promoure-les especialment en relació als joves i infants. En aquesta línia per tant, i per tot el que a més s’ha explicat, al meu entendre, també contribuí al que anomeno “segell Cervià”.
Ho finalitzaré amb una anècdota que parla prou bé, d’una banda, del positiu impacte que causà , al menys, al jovent “eclesiàstic” del poble i, d’altra, de la qualitat de la persona. M’explicà en Salvador (Cabaler) que, just quan s’assabentaren de que li havien assignat una nova parròquia, ell i en Pere (Estivill) el passaren a veure per manifestar-li el seu pesar i desencís i expressar-li alhora l’ agraïment per la seva tasca tant com a rector del poble, com, i sobretot, per la favorable influència que els havia aportat personalment. La seva resposta fou: “Molt agraït, però sé qui em substitueix i pel que en sé pròpiament d’ell i pel que me’n parlen, estigueu tranquils; en menys d’un mes, ni vosaltres, ni ningú, us recordareu de mi”. Arribava, tot seguit, mossèn Lluís Ma Moncunill.
(Aquest, per cert, en una conversa es referí al seu predecessor més o menys en aquests termes: “Sempre me’n vaig considerar l’hereu. No hi ha dubte que es tractava d’un home intel·lectualment excepcional. Havia estat el meu professor de grec; magnífic. M’ensenyà a estimar la llengua catalana. Fou l’introductor de la reforma conciliar a Cervià i no vaig fer res més que seguir el seu llibre de costums, pràctiques i cerimònies de l’Església”).
L’any 2005, la Parròquia Sant Llorenç de Rocallaura li publicava el llibre “Coronació Pontifícia de la Mare de Déu del Tallat. Crònica d’una vivència popular mariana”. Santuari que avui és l’orgull dels veïns i amics de Rocallaura.
(*) “Seixantisme. L’esclat cultual dels seixanta” Marta Vallverdú. Editorial, L’Avenç.
NOTA: En relació a l’anterior escrit, centrat en Mn. Vila, un dels lectors em fa arribar la següent observació que considera molt rellevant: “amb ell, l’Orfeó actuà, a més de diferents i molts pobles del país, a les ciutats de Madrid i Sevilla, on hi passaren alguns dies. Per a quasi tots, sinó tots, el seu primer viatge fora de Catalunya”.
0 comentaris