Josep M. Guiu
Un dia, fent el vermut amb un grup de persones –set en total- a les que, emprant en Paco Candel, podríem sobrenomenar “els altres cervianencs”, vaig adreçar-m’hi –en un moment donat i poc afortunadament- usant el terme “forasters”. De forma immediata es rebotà la meva amiga Marta Pruna i clarament, amb l’evident aquiescència de la resta, em digué: És injust i no puc entendre que tu empris aquest terme. Duc a Cervià un total de 28 anys. És on he tingut el meu fill que, tot i que ara estudia fora, ha crescut aquí i ha anat a l’escola municipal. I això sense referir-me al meu treball. No ens pots tractar de forasters. Alguns altres reblarien el fil amb arguments també molt ben raonats i fins complementaris.
Em sorprengué i fins m’emocionà el seu orgull identitari vinculat al meu poble i amb independència de si hi duien més o menys anys. Són, o quan menys se senten, cervianencs. Ni tan sols, molt probablement, acceptarien la condició d’“altres cervianencs”. Unes reflexions ben exposades i prou convincents que, ajudades pel seu acurat estil i forma, assolien un pes indiscutible. Varen entendre i acceptar les meves immediates i sinceres excuses, en un vermut més que enriquidor.
Posteriorment, hi he pensat més d’un cop i m’ha dut a qüestionaments força controvertits. Qui atorga el carnet identitari –en aquest cas de cervianenc- i d’acord amb què? Als que hi hem viscut i hem marxat –no constem al padró municipal- però hi tenim casa i hi venim amb certa assiduïtat? Als que no hi han nascut, hi tenen casa, però només venen els caps de setmana, festius i vacances? Als que hi han nascut, hi tenen casa (mig abandonada) i no venen mai? I així fins diverses i diferents casuístiques, relacionant variades condicions i combinacions. No resulta pas gens senzill, ans al contrari, arribar a una definició que complagui i sigui majoritàriament acceptada.
Recentment, però m’he sentit força identificat amb la manera de veure-ho que presenta la Roser Vernet al seu llibre Lo mig del món. Parteix que el lloc és la gent, molt més que un espai geogràfic. I aquesta gent es compon tant dels que hi hagin nascut, com dels que l’hagin adoptat. Tot seguit, però hi afegeix un requisit important: les persones s’han de reconèixer en aquest lloc, l’han de fer seu, perquè és només a través d’elles que un lloc viu. Quan això conflueix, indica, és quan per a aquestes persones aquest lloc és lo mig del món.
A l’inabastable, per vast i complex, rerefons, el debat identitari. Coexistint sempre entre el sentiment de pertinença i “propietat” del lloc i les subsegüents, d’antuvi, prevencions, prejudicis i fins a cert menysteniment cap al foraster; també, en segons determinades situacions i característiques d’aquest, una boirosa por. No només són unes habituds ancestrals i generalitzades arreu (habitualment amb unes significatives excepcions vinculades, prioritàriament, a la posició econòmica de cadascun). Formen part de la secular història i a qualsevol racó de l’extens univers.
La raó i finalitat d’aquest preàmbul no són altres que situar l’objecte d’aquest escrit a la rel d’una contundent –i arrogant- sentència que, al llarg de molts anys, va sorgint, periòdicament, entorn de converses vora alguna taula dels nostres diversos bars (però no només en aquestes): Els de fora el poble no ens han d’ensenyar res. Una estrident i radical expressió que cal desarticular d’una vegada, i per sempre més, donat que, en primer lloc, sobreïx falsedat a dojo quan empíricament es confronta amb la realitat de fets i actuacions rellevants en la història de Cervià; i, en segon lloc, és injusta i, sobretot, més que desagraïda amb unes persones “forasteres” (en l’estricte sentit dels no nascuts al poble) que, com tractaré de mostrar, foren determinants en què la nostra comunitat assolís unes distintives, distingides i diferencials característiques socioculturals i cíviques. Com m’apuntava un d’aquells, Cervià atresora, encara avui, un segell de marca especialment lluït i brillant.
Significa això que, en aquesta escenografia, s’està negligint el pes i importància de molts cervianencs? Rotundament, no. Aquells “forasters” que, als seus respectius moments, deixaren marcada una major o menor petjada en la vida del poble, tingueren la suficient habilitat, empatia i carisma per a, sota el seu impuls, fer emergir uns joves que, tot seguit, n’assumiren el protagonisme i donaren continuïtat i lluïssor a cadascun dels projectes que s’havien endegat. Així, com a exemples clarament entenedors, entre molts altres, i en períodes diferents, un, el cas dels germans Cosme i Francisco (Xafagulles). El farmacèutic, “foraster” (en Miquel Sendreta no recordava el seu nom) els formà en el domini de la guitarra. Posteriorment, aquells n’ensenyarien a mig poble i amb un èxit i participació esclatants (com em recordava l’Arnaldo).
Tanmateix, el segon, el d’una tripleta d’entusiastes i dinàmics seminaristes (Valent, Serra Combalia) que propulsaren el futbol al poble inscrivint-lo en la competició oficial de la federació lleidatana. Són ells, per tant, i en definitiva, els que propiciaren l’aparició d’un jove Sastre que, amb els anys, aquella experiència i les travades relacions subsegüents, tot seguit arribaria a ser un dels millors alcaldes que ha tingut el poble.
Al conjunt doncs d’aquest apartat es dedicarà la primera part d’aquestes reflexions.
Un cop desvirtuada aquella grinyolant i esmussadora frase, miraré d’entrar a analitzar el que, em sembla, una absolutament nova i sorprenent característica de Cervià i a la que, del tot segur, caldria parar-hi una obligada atenció.
De fa ja anys tots lamentem el cada cop més elevat i progressiu rati d’envelliment de la població i, en conseqüència, en patim l’accelerat i depriment decaïment (segons IDESCAT, any 1960, 1.300 habitants; any 2022, 642). És en aquesta conjuntura que, i de fa uns quants anys, ha irromput un factor absolutament imprevist. De forma prou continuada, s’han anat establint al poble –i com primera residència- un bon nombre de “forasters”. Alguns viuen al nucli urbà de la població; la resta viuen al terme. Com es comentarà, no és ben bé el mateix, però, en qualsevol cas, Cervià n’és la residència.
Cal subratllar-ne dos aspectes. Ara mateix, avui, sense cap mena de dubte –fins sense disposar de les xifres- el pes poblacional d’aquests “forasters” respecte al total segur ha assolit, i amb diferència, el nivell més alt, si més no, en molts i molts anys; no sé si també en termes absoluts. I un segon factor addicional que, quan menys d’entrada, es pot considerar rellevant i, segons com, d’una possible i significativa transcendència. D’aquest conjunt de persones, en una substantiva part ressalten unes “especials” característiques: llicenciatures universitàries; experiències de major o menor èxit professional i personal en les seves activitats artístiques/culturals (escultora, mànager musical, escriptors, dissenyadors, fotògraf, professor universitari, bibliotecària, arquitecta/cantant pseudoprofessional…); petits empresaris (restauració, immobiliari, joieria, “silatxo”, instruments musicals, selles de cavalls…). Tots ells són joves o prou joves; alguns s’han format o viatjat arreu del món i usen o poden usar –com a mínim- un perfecte anglès; el recurs, utilització i ple domini dels mitjans tecnològics formen part de la seva professional rutina diària; etc. En definitiva, tot un inqüestionable càsting de gent jove i prou preparada i viatjada rondant per Cervià.
Miraré de conèixer una mica millor a la majoria d’ells i presentar-vos-els amb una certa profunditat. Constituirà un altre apartat d’aquestes apreciacions.
Finalment, es tractarà d’incidir en el contrast de l’anàlisi des dels dos diferents punts de vista. D’una banda, el recull d’algunes diverses i distintes valoracions i expectatives que d’aquests “forasters” ara mateix se’n fa a Cervià. I, d’altra, la visió i impressions que aquests tenen de la seva implicació al poble i dels seus propòsits i voluntats de present i futur. Allò que la inicialment referida Roser Vernet en deia reconeixes en un lloc i fer-se’l seu.
D’aquesta confrontació i comparació confio que se’n pugui detreure una percepció més/menys clara amb relació a què podria finalment significar aquest nou factor en les gens fàcils perspectives del nostre poble.
(Continuarà).
Imatge Estrats a la carretera de les Borges
L’escala cronoestratigràfica es fonamenta en el principi de superposició dels estrats: els estrats de roques sedimentàries que contenen restes d’organismes fòssils modernes es troben damunt d’estrats de roques sedimentàries que contenen restes d’organismes fòssils més antigues. Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya 
0 comentaris