L’hort de cal Lladó

Ha quedat un sol codony, el sol encara l’acaricia i ens recorda una pel·lícula “El sol del membrillo”.  L’Arnald se l’emporta cap a casa per perfumar l’armari de la roba. El codonyer ja molt vell, deu recordar les històries de tota la flora de l’hort de cal Lladó.

Com en un viatge a través del temps, l’Arnald i jo vam sortir de la plaça per caminar fins a l’hort de cal Lladó. Els records s’anaven succeint, a vegades linealment  i d’altres barrejats amb els de l’Arnaldo, el seu pare. El record més llunyà a la memòria de l’Arnaldo és el del seu padrí Jaume de cal Lladó, un personatge il·lustrat, curiós, al dia de les coses. Molt amic del secretari el senyor Mora (Jeroni Mora). Ell i la seva dona, la senyora Carme, eren molt amics amb el repadrí  i anaven molt a cal Lladó. Eren els pares de la Laura de cal Bep. Quan el senyor Mora ja era mort, la senyora Carme i la seva germana, que quan es va jubilar va venir a viure a Cervià amb ells, encara anaven cada dia a passar la tarda a cal Lladó. Jo era molt petit, però encara me’n recordo. Ho portem al present a través de la seva connexió amb el passat.

Fou un dels avalistes amb el seu patrimoni de l’ampliació del sindicat,  per això té una placa a la façana que diu  “A los socios de Mérito D. Sebastian Rué Rué, D. Francisco Germá Vilá, D. Jaime Lladó Alentorn.  Cerviá 15 de mayo de 1959”.

A la vora del camí trobem les restes d’un petit estatge -just ara quatre filades de pedres- on hi vivia una dona gran amb un fill esgarrat, ara en diem discapacitat, que vivien de la caritat. “El padrí Jaume sempre tenia alguna cosa per ells quan tornava de l’hort, era un home molt generós, de l’hort en menjava molta gent”.

L’Arnald en el seu record hi guarda una percepció diferent de l’hort de cal Salvadoret,  just al costat del molí del Quimet, hi trobava molta vegetació i una sèquia sempre amb aigua, li semblava arribar a un altre món, un lloc mític.

L’hort,  una petita extensió de terreny  al costat del riu que el proveïa d’aigua amb un pou, que funcionava amb un motor a la caseta del costat i que  amb una gran corretja  feia moure la roda de la sínia i la pujava a la bassa del costat. Una riuada al 94 se la va endur. Tancat entre quatre parets mig de terrera i la base de pedra en sec i una porta amb clau, com la majoria dels horts. També recorda les vegades que havia hagut de tornar a casa a buscar la clau, quan l’enviaven a buscar un enciam o tres tomaques per dinar. Un hort que pels records hi han passat tres generacions, podríem parlar de 100 anys com a mínim. Tres bancals donen de si per conrear moltes coses, i l’hort a la vora del riu. Molt hort i molt jardí. L’hort tenia un paper bàsic en la seva alimentació, tota mena de verdura, hortalisses i fruita, i també ornamentació amb les flors. Al temps de les cireres, un record del padrí Jaume, és que se les menjava amb pinyol.  Figues, codonys, magranes, parres amb raïms, pomes, una mena de jardí de les Hespèrides. La història va remodelant el dia a dia constantment.

Un hort mantingut al llarg de generacions, actualment com un entreteniment i una producció pròpia de verdura molt apreciada. Després del repadrí, l’hort el va conrear el seu gendre, el padrí Ramon (de cal Gasol) i, quan aquest va morir, se’n va encarregar el padrí Lluís (de cal Mingatxo), l’Arnaldo, era més pagès que hortolà però també el va conrear molts anys, després el Pere el Blai, i ara el Miquel Flix.

El Glòria es va emportar l’hort del costat del riu, un riu que estava canalitzat en el seu tram per parets de pedra, en el toll que hi va quedar tot l’estiu hi ha viscut una colònia d’ànecs. Tota la primavera i estiu ha baixat molta aigua, totes les vores del riu florides com una primavera i a finals d’octubre encara està florida l’àrnica borda amb que el padrí Lluís en feia un oli de cop. En aquells temps tothom coneixia les plantes que es podien fer servir com a remei, com a menjar, per la seva fusta, per fer forques, mànecs… Aquests coneixements es van anar perdent, com també els vincles que uneixen les persones amb el territori on vivim i del que tots en depenem.

El pacte del “palosanto” o caqui

Al costat riu avall, com a veí hi tenen l’hort del Parraquet. Quan ja no  el conreava, l’Enric de cal Parraquet li va demanar al meu pare si li podia llaurar l’hort, ja que no li agradava veure’l erm. A canvi, li oferia collir tants “palosantos” com volgués de l’arbre del seu hort. A ell no li feien gaire el pes i al meu pare li agradaven molt. Però els horts estaven a diferent alçada i a més hi havia una paret que els separava. El meu pare s’ho va mirar bé i van decidir tirar la paret a terra i amb la mateixa runa de la paret van fer un pujador per anar d’un hort a l’altre sense haver de donar tota la volta. 

 


0 comentaris

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *