Antonio Mena
Fuensanta de Martos a Jaén any 1945
Quan després de la riuada del 23 d’octubre, l’Antonio va poder anar a veure els efectes d’aprop i va contemplar la magnitud de la devastació que havia sofert el paisatge, el riu i el seu hort, diu: “vai tenir una malaltia“. Uns dies de convalescència i amb tot l’esforç necessari, les ganes i la paciència, va tornar a començar. Treure les restes vegetals, les rabasses que havien baixat de l’hort de l’Amàlia (els hi va tornar amb la furgoneta), les pedres de la paret i les afegides que el riu portava i tot el fang que la riuada havia dipositat a un hort que li ha deixat la seva amiga i veïna Carmen Escudero Vasallo, veïns del carrer del Riu -ara ha tornat a Granada amb la seva família-. Primer va netejar la petita cabana que li fa de magatzem per les eines. La figuera i el pou van resistir l’embat de l’aigua i tot el fang i pedres les va retirar poc a poc. Ha posat una tanca de filat on abans tenia una paret de pedra que la riuada es va emportar.
La seva afició a conrear l’hort la va poder dur a terme un cop jubilat. Una vida d’esforç i pas a pas. Va arribar a Cervià amb cinc anys de la mà dels seus pares, la Clara i l’Andrés, que van deixar el seu poble Fuensanta de Martos per trobar feina a Catalunya. La casualitat va fer que el Paco de ca la Mariana els contractés com a collidors d’olives, els hi va agradar i ja es van quedar, l’Andrés com a llaurador i mosso a cal Mateuet, durant trenta anys i la Clara amb les seves feines. Va anar a l’escola fins als catorze anys, recorda amb simpatia al Sr. Ceferino. Va començar a treballar amb el Cinto fent covins durant cinc anys, una feina en què el tramat i l’ordit ja formaven part de la que seria la seva obsessió per la feina ben feta. Va aprendre l’ofici de paleta, això va ocupar la seva vida laboral fins a la seva jubilació; els nivells, escaires, fils, plomades, proporcions, càlcul d’àrees, divisions, metro … formen part a l’hora de començar la planificació de la seva afició: dedicar-se a conrear l’hort. De petit acompanyava al seu pare i en va aprendre una mica de l’ofici i d’auto aprenentatge; veure com ho fan els altres ha fet la resta. Casat amb la Montse de cal Mas, tenen dos fills i dos néts a qui els hi agraden molt les seves pastanagues. Jugador a l’equip de futbol del Cervià, diferents temporades.
Una mirada a l’hort ens mostra l’ofici i l’estima per la feina ben feta. Tot és harmonia: les tomaqueres (planter fet amb les seves llavors, al moment de la visita tenen totes la mateixa mida), les canyes amb l’angle adequat perquè vagin emparrant-se. De pera petita, cor de bou, pera grossa, de penjar; dues fileres de campanars de bajoques; la taula de patates; els cavallons acabats de regar amb les cebes, alls, bitxos, enciams; les taules de rabins, pastanagues, carabassons i carabasses pels néts; cogombres; la figuera. El pou fet amb pedra, que rep l’aigua d’una vena que baixa del tros del Flari, ni els anys de més secada ha deixat de tenir aigua. Una pomera, ceps, gira-sols, una bona plantada de flors ornamentals que arriben fins a Tot Sants, herbes aromàtiques, menta, sajolida, orenga, completen l’inventari del seu hort renovat. L’alarma sanitària, també va retardar la seva posada en funcionament. A primers de juny llueix amb tota la seua esplendor amb ordre i pulcritud. No rendir-se i encarar les adversitats que han sigut moltes.
0 comentaris