Josep Rubió Sobrepere
El filòsof pluralista Empèdocles d’Akragas, considerava que l’aigua, el foc, la terra i l’aire, eren els quatre elements primers, aquells que formaven i destruïen totes les coses per l’acció alternativa de dos principis de moviment: l’amor (que impulsava a la barreja) i l’odi (que impulsava a la separació).
No sé si aquest 2019 estem plens d’odi o d’amor, el que està clar que a l’estiu el foc va afectar part de la nostra comarca i aquesta tardor ha estat l’aigua la que ens ha tocat més d’aprop. Les fortes ventades no ens han deixat de fustigar al llarg dels últims mesos. Qui sap si la terra ja n’està farta de nosaltres i ens odia i estima a parts iguals que ja no ens pot veure massa.
La naturalesa, de forma irremeiable, ens està donant uns importants tots d’atenció, caldrà que hi estem amatents i observants. Ella ens ho dóna tot. Ella ens ho pot traure…, quan vulgui!!
Ha passat uns quants dies des de la riuada, rubinada, llevantada o crescuda sobtada dels nostres rius i rierols del passat mes d’octubre. Set, Gorg, Femosa, Rinet, Trull i el mateix Canal d’Urgell, provocaren un caos tan gran que molt probablement ja s’ha convertit en el fenomen natural més important des que es tenen registres escrits a la nostra comarca (si més no en part). Potser no tant per la quantitat de pluges, que déu n’hi do, sinó per, evidentment, pels efectes devastadors provocats per la força de l’aigua.
Darrere queden els efectes de les inundacions o revingudes dels nostres rius dels anys 1982 i 1994, però sobretot la mestressa de les rubinades, la de Santa Tecla de 1874 dels dies 22 i 23 de setembre (potser caldrà posar aquests dies, 22 i 23 en alguna peanya de la memòria, ja que coincideixen amb les del 22 i 23 d’octubre passat). En aquella, es diu, que van morir gairebé 600 persones i es van destruir al voltant de 700 cases. A les nostres terres les afectacions més importants les patiren la Floresta, que segons s’explica hi hagué 10 morts, les Borges Blanques o Juneda. A Cervià, tothom ha sentit i explicat la història dels soldats carlins que van quedar atrapats a la cova de les Gralles (entre Cervià i l’Albagés), morint ofegats per la pujada sobtada de l’aigua, quedant de supervivent “lo Macot” que se’n va poder escapar, passant per un passadís de darrere la cova.
El que està clar és que entre els passats 22 i 23 d’octubre hi hagué una desolació i destrucció fins ara mai vista per nosaltres. Si ara aquesta destrucció va afectar d’entre 50 i 60 cases de l’Albi, altres tantes d’Arbeca, a l’escola de Vinaixa i a altres pobles i termes com Juneda, La Floresta, Tarrés, Vinaixa, La Pobla de Cérvoles, Vilosell i el mateix Cervià, encara bo que no hem de destacar cap dany personal. Què podia haver passat si ara ens traslladéssim al 1874? Què podria haver passat a l’Albi, per exemple, gairebé 150 anys abans? Millor no fer-ho ni pensar en unes possibles conseqüències molt greus.
El que sí d’entrada ja podem observar, entre altres coses, és que ha aparegut un nou senyal a la portalada del “moli nou” i que supera amb escreix la del 1874.
S’han calculat uns danys per les afectacions als pobles, d’uns 21 milions d’euros, destacant l’Albi i les Borges Blanques amb, aproximadament 2.400.000 €. Hi a Cervià ha afectat amb unes pèrdues de 600.000 €. Cal dir també que ja fa dies que la CHE està fent tasques de neteja i desbrossament als rius Set i Gorg, per tal que el cabal dels seus rius recuperi el seu curs natural. Sembla que hi farà una inversió de 3,2 milions €.
Però el temps passa de forma inexorable i irremeiable i, ja, gairebé, hem canviat el xip o hem passat pantalla, per preocupar-nos en altres coses. En qüestió d’un mes, després de les riuades han esdevingut, per exemple: l’inici de la campanya de la collita d’olives, les fires de l’oli nou, les eleccions del 10N, els pactes polítics, els tsunamis democràtics, futurs presidents pendents d’inhabilitació, informes demanant la llibertat immediata dels Jordi‘s, negociacions amb Catalunya…
No podem, però, malgrat sigui una catàstrofe, oblidar-nos d’aquest fet històric. D’entrada potser estaria bé que la nostra mainada, de l’escola, anés a donar un tomb i pogués veure els efectes i les afectacions de com un riu, sovint menystingut, pot provocar aquests estralls, fent un treball previ o posterior amb relació a la defensa i conservació de la natura i, especialment, d’aquella més propera. Qui sap si els alumnes de batxillerat ens podran obsequiar algun dia amb un Treball de Recerca sobre aquesta desgràcia. Els de l’Albi, de Juneda, Borges o Arbeca ho tenen bé. També els de Cervià, almenys des del poble fins al pantà de l’Albagés.
Més que mai, arran d’aquest daltabaix històric, he vorejat el Set. Bé, no solament això sinó que he intentat introduir-me en les seves entranyes, per tal de copsar com el nostre riu, tants cops defenestrat, podia agafar aquella virulència impensable, fins i tot, inconcebible.
El Josep Mª Rué, en el número anterior del Cérvol, feia una descripció excel·lent de les afectacions d’aquesta crescuda, invocant i apel·lant a dos greuges importants: a la conservació del nostre patrimoni i a la responsabilitat i conscienciació vers el respecte i conservació de la natura, adjuntant una sèrie de fotografies amb relació a aquests supòsits abans esmentats.
Juntament amb el meu cunyat i amic Josep M. Cervelló, ell a mà de la càmera fotogràfica, vam recórrer les entranyes de part del Gorg i especialment del Set, des del pantà de l’Albi fins al molinou, passat les Besses, a peu del pantà de l’Albagés. Objectiu: fer un reportatge des de dins, xafant les aigües del mateix riu, enfonsant-nos i embarrancar-nos en el seu fang. Tocant la brossa amuntegada, veient els arbres aixafats, altres convertits en un remolí d’arrels enganxades amb tota mena de material i estris, roques i cingles buidats per la força de l’aigua.
Repte: del total de les imatges extretes, escollir-ne deu, relacionar-les amb deu adjectius i deu sensacions trameses.
Us n’escric algunes de compartides amb el “Cerve”, adjuntades amb imatges:
Foto 1: Embrossat. Aquest és l’estat en part del recorregut del riu. Caixes, pilotes, fustes, borrasses, filferrades, bombones de butà, cerveses, canyes, bidons, plàstics, trossos de nevera. En fi, seguir l’itinerari del Set és tot un laberint.
Foto 2: Polida. La riuada ens permet, ara, poder fruir de la cinglera que hi ha gairebé a sota del Pont del Frare. Mai s’havia vist tan bella, tan bufona davant l’ull tafaner que li assenyala totes les seves virtuts.
Foto 3: Traslladable. Una part del camí que va des del Pont del Frare al pantà ha quedat pràcticament rebentat, esmicolat, desfet. Només s’hi passa a peu, en bici o en moto. A mans de la natura tot és insignificant.
Foto 4: Batalladors. Malgrat la força del riu i la brossa, malgrat tota mena d’estris que l’aigua traslladava, ells s’han sustentat ferms. Han guanyat la lluita per mantenir-se en peu.
Foto 5: Resistent. Pont del Frare de 1876. El seu ullal espera impacient l’arribada d’aquell bassal. Mai la seva funció havia estat tan reeixida.
Foto 6: Encantats. Aquest és el duet, Gorg (a l’esquerra) i Set (a la dreta). Quan s’enfaden ja ho sabem què passa. Però aquest fet, ens permet veure’ls junts de forma clara, diàfana, una oportunitat que costa de repetir-se. Embadalits de trobar-se.
Foto 7: Poderós. El riu continua. Tant de bo aquesta estampa es pogués veure al llarg de l’any. La potència controlada segueix el seu curs.
Foto 8: Històric. Afectació a l’esplanada del molí de les besses on fins i tot el riu, ara, segueix un curs diferent, on tanta gent s’ha assegut en companyia, on tanta gent ha ballat sardanes, on tanta gent ha participat en els jocs de cucanya, on tanta gent s’ha retrobat, on tanta gent ha col·laborat de forma altruista a contribuït a donar-li vida. Records commovedors de generacions.
Foto 9: Adolorit. L’arc gòtic del molí de les Besses, mira, després d’aguantar l’embranzida de la brossa que ha acabat d’afeblir la construcció, com la seva companya, l’ermita de l’antic poblat, continua resistint.
Foto 10: Inaudit. La portalada del “molinou”, antic molí de farina del segle XVIII, que assenyala l’arribada del nivell de l’aigua per la rubinada de Santa Tecla, que semblava ingent, ara superada amb escreix per una nova senyal.
No hem de perdre ni la memòria ni la història.
0 comentaris