Arribem al segle XVII i ens trobem, d’entrada, amb una creixent pretensió de la cartoixa d’Escaladei per fer-se amb alguns dels dominis i jurisdiccions que restaven sota el domini de Poblet, entre ells el de les Besses.

Cal, potser, abans de continuar, fer una breu explicació del possible origen d’aquest conflicte. Del terme inicial de Castelldans, sota el domini de la casa de Cervera i amb els templers que hi tenien honors i terres (els mateixos templers van concedir la carta de poblament el 1151), van sorgir un bon nombre de poblacions gràcies a la repoblació, cadascuna d’elles amb el seu terme. D’aquesta manera aparegueren poblacions com l’Albagés, Juncosa, la Sisquella o les Besses, entre d’altres, que posteriorment van passar sota domini de Poblet. Concretant una mica més i amb el pas dels anys, els monjos d’Escaladei es feren posseïdors de grans latifundis en el terme de Castelldans, entre ells la partida de la “Gisperta” d’uns 1.212 jornals i que era tocant amb el terme de les Besses. D’aquí que aparegués el conflicte entre ordes, en relació a les possessions de cadascun.

Aquesta primera disputa es feu palesa el 1611, quan el 15 d’abril, el mateix Abat de Poblet, vingué a les Besses i en acte públic prengué homenatge (testimoni) a diferents propietaris de l’Albi que tenien terres a la partida de la Gisperta. Tots ells afirmaren veure els mollons i les fites de separació entre els dos termes, el de les Besses i Castelldans. A més coincidiren tots en afirmar que la pleta (terreny tancat, generalment amb una paret, on hi pastura el ramat) pertanyia al terme de les Besses.

Una altra curiositat d’aquest període és que, molt probablement, es feu l’últim rodet del molí de les Besses i es col·locà entre el 1615 i 1618. Així s’hi van comprometre el rector Pau Dalmau, prevere del Vilosell i Josep Dalmau, pagès de Miralcamp davant el síndic i bosser de Poblet, Fra Agustí Gil, després que arrendessin els drets, rendes i emoluments que Poblet rebia de les Besses, per un període de 3 anys a comptar des de Sant Miquel de 1615 fins a 1618, a canvi d’una quantitat de lliures cada any.

Entre el 1624 i 1625 es realitzà un nou capbreu a les Besses. L’últim del que en teníem notícies s’havia realitzat entre el 1468-70 (veure El Cérvol núm. 311). Aquest nou document que posava en relació la confessió dels béns afectats, la superfície i les afrontacions dels vassalls bessessencs respecte el senyor, l’orde cistencenca de Poblet, es realitzà al castell de l’Albagés  i hi assistiren el batlle de les Besses, Joan Ponts, els jurats Pere Roé i Pere Vilagrassa i els particulars Joan Costa, Guillem Mateu, Antoni Simó i Joan Exerni.

Gairebé cent-cinquanta anys després, només es repeteix el cognom Simó entre els caps de casa de Les Besses.

Quant a les rendes a pagar a Poblet, pràcticament eren les mateixes que ja vàrem explicar al Cérvol anterior ja esmentat. Com a novetat cal destacar el pagament, per casa, de 6 diners de cens cada any pel forn de coure pa, per la Mare de Déu d’agost. En relació al molí, cadascú havia d’escombrar la sèquia en el seu enfront i si la peixera s’arribava a trencar, l’havia d’adobar la vila, però Poblet es faria càrrec de la despesa.

Fou un període on el bandolerisme començava a agafar força importància i també en aquests pobles de les Garrigues. D’aquesta manera el lloctinent de governador de les jurisdiccions de Poblet, Fra Francesc Llombart, l’any 1635, ordenà que cada poble avisés a l’altre en cas que tinguessin notícies de mala gent i d’aquesta manera sortir amb armes en la persecució d’aquests lladres. Si no ho feien els batlles, sotsbatlles, jurats o qualsevol altra persona serien obligats a pagar una multa de 25 lliures. També havien de fer repicar les campanes i donar avís als altres llocs perquè puguin acudir a ajudar. Sabem que es posà una multa de 50 lliures al batlle de les Besses, Joan Argilés, a Joan Mateu, jurat i a Pere Simó, sotsbatlle, per no donar ajuda a altres llocs tenint avís de mala gent.

L’any 1677, el molí fariner de les Besses, el casal, la sèquia i la peixera, tornarà a ésser arrendat, aquest cop a Joan Martí, batlle de Tamarit de Mar, per un cens anual de 3 lliures barceloneses a pagar per la Mare de Déu d’agost. Entre als acords del pacte, Joan Martí no podia vendre el molí a ningú que tingués privilegi militar ni a cap altra església, les sèquies les havia d’escurar cadascú en el seu tros, s’havia d’arranjar la sèquia si s’espatllava i els de les Besses havien de fer de manobres, mentre que Joan Martí els havia de fer la despesa.

Autor: Josep Rubió Sobrepere

Publicat a El Cérvol #313 novembre-desembre 2017

Categories: Uncategorized

0 comentaris

Deixa un comentari

Avatar placeholder

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *