Josep M. Guiu
Quan aquest escrit s’editi, s’hauran ja celebrat les eleccions municipals i Cervià haurà prorrogat el mandat, quatre anys més, de la seva alcaldessa, Mercè Rubió. Dissortadament no es presentà cap altra candidatura alternativa. I assenyalo dissortadament, perquè, més enllà del fet que unes eleccions habitualment incorporen grans focs d’encenalls, una confrontació entre, almenys, dues opcions i dos candidats aporta sobretot, i en qualsevol cas, una necessària riquesa de debat i contrast entre aquelles, i, en darrer terme, també el duu i trasllada, per a la seva deguda avaluació i discussió, a la major part de les cases, així com, tanmateix, als diversos àmbits socials del poble. En aquest sentit, doncs, una llàstima. I ho és especialment per quant, entenc, Cervià pateix extraordinàriament d’aquesta carència. A penes se’n parla gens.
Soc home de bar. Des de molt jove m’encantava asseure’m a les sempre habituals i concorregudes (relativament) rotllanes del bar. Era la màgia de “cal Mestret”. Com a simple oient, tornava (tard) a casa, emocionat i sobretot admirat per la saviesa d’aquells “homes grans” –els pares i algun avi de la meva gernació- que, fonamentalment, si bé no només, parlaven de Cervià. Ja fos de la seva història passada –guerra civil, personatges peculiars de diversos períodes, anècdotes divertides…, – com també, i lògicament, dels moments i circumstàncies de present.
La meva admiració no era només per la riquesa de fons de cada narració, sinó també i, especialment, per les formes i estil en què es feia. El respecte i la capacitat de saber escoltar uns a altres i altres a uns. El ritme pausat i seré fins en la controvèrsia. El talent imprescindible per aconseguir l’amenitat del relat. L’ús intel·ligent –algun cop immisericorde- i sovintejat de la ironia provocant l’esclat usual i final de saludables rialles. Les hores doncs s’escolaven plàcidament i molt ràpidament.
L’autèntic i reconegut com a incomparable mestre suprem sempre fou en Sebastià, cal Frasés. Però, sens dubte, no només ell. De forma ràpida, i sense necessitat de fer memòria, en faria una llarga llista, tot i que encara me n’oblidaria algun. Així i tot, no puc deixar de ressaltar-ne dos, que posicionaria al cim de l’habilitat en l’ús més divertit i astut de la mordacitat, gens (o mínimament) malèvola: en Bepa i en Marchan. Dos autèntics murris, espavilats i molt simpàtics que, com golafres gormands de la llaminera xafarderia, solien estar sempre “ben informats”. La seva destresa, inigualable, estava en la capacitat de crear una elevada expectació, a través d’una natural i ben tramada cerimònia teatral narrativa. Un rictus seriós i immutable dels seus rostres, des del principi fins al final del relat, posat al servei d’una impostada, si bé versemblant –en aparença- innocència i desconeixement dels relators. Com aquell que no en sap absolutament res i es limita a transmetre-ho als presents des de la més pura estranyesa i perplexitat. Un cop l’ham tirat i ben servit, l’espetec de riallades sarcàstiques explotava immediatament, davant una artificiosa, però, ara sí, mal dissimulada, estupefacció desconcertada dels narradors. Un somriure fi als llavis els delatava.
Altres temps. Altres circumstàncies. Sens dubte. Avui la gent no surt. Prefereix quedar-se a casa. La TV i altres mitjans i recursos els donen, segur, per tant, majors satisfaccions i plaers, i amb la comoditat i confort d’estar asseguts als sofàs de les seves respectives sales d’estar. Aquells personatges, que es necessitaven uns a altres per passar-ho magníficament bé, ja no hi són. I aquest nou context no ha propiciat, sinó tot el contrari, el seu corresponent i apropiat relleu. No els/ens calen. No fan cap falta. No tan sols no es troben a faltar, sinó que fins a una gran majoria ni saben de la seva existència, ni d’aquelles seves habilitats i dons. Avui, molt probablement, es considerarien uns homes anacrònics propis d’uns temps passats i feliçment superats. L’àmplia i diversa oferta televisiva –una muntanya de canals amb sèries, futbol cada dia, pel·lícules, etc.-; la varietat de possibilitats que aporta l’ús dels mitjans informàtics –avui fins es “lliga” per Internet-; la lectura més generalitzada–tenim un concorregut club de lectura-… Afavoreixen, amb tota seguretat, una molt major i millor capacitat tant d’estar degudament informats, com també de gaudir a bastament del pas de les hores.
Per què doncs els trec a col·lació ara? Nostàlgia del passat? També. Segur. Però, així i tot, més que a ells –ja formen part del meu jo-, enyoro la riquesa que aporta a un poble, sobretot petit, la conformació d’una activa, participativa i entrellaçada vida social. Més enllà de què existeixi una fins sorprenent, per nombrosa, diversitat d’associacions, es parla i debat poc -quasi gens- sobre Cervià. I ho trobo una carència ara mateix inaudita i difícil d’entendre, especialment quan el poble viu uns moments d’enorme complexitat i dificultat que fins interpel·len el seu futur. És just i molt plausible fer reconeguts actes de celebració del passat –centenari Futbol, cinquantenari d’El Cérvol… -. Però, mentrestant, s’obvia l’avui i, sobretot, el demà. No se’n parla. Enlloc. Tampoc als bars. I quan molt esporàdicament es fa, tan sols amb una limitació a quatre frases fetes resultants d’una evident i clara desmoralització. O bé; tanmateix, i molt puntualment, quan es genera alguna severa controvèrsia amb relació a actuacions de l’Ajuntament (les obres dels carrers, la prohibició d’aparcar, el renta-cotxes al camp de futbol…). I això no és parlar de Cervià. En tot cas seria fer-ho sobre anècdotes de major o menor transcendència en certs moments.
Cal subratllar que no tot correspon i és responsabilitat de l’Ajuntament i el seu equip de govern. Certament que li pertoca el paper de capdavanter propiciant i impulsant tot un conjunt d’iniciatives pròpies, però també, i especialment, de tercers. Tampoc és de rebut que en les campanyes municipals es facin grans presentacions i proclamacions públiques amb tot un reguitzell d’actuacions a implementar en els quatre anys següents i que, un cop passades aquelles, ja pràcticament mai més es cridi manifestament i encarida a la gent per a participar obertament, per exemple, en actes anuals informatius o de seguiment i fins de debat ampli, més enllà dels genèrics plens municipals i els deguts punts de l’ordre del dia. “La gent no hi va”. Doncs aconsegueix que hi vagi. No sembla, ni segur és/ha de ser tan difícil.
I arribats aquí és on m’agradaria posar en qüestió el paper i funcions d’El Cérvol. D’entrada vull destacar i fins a subratllar que es tracta, dins de les seves possibilitats, i es digui el que es digui, d’una magnífica i exitosa revista. La seva existència i persistència al llarg de tants i tants anys en són el seu millor aval. Així i tot, però, més enllà d’aquesta poc discutible valoració, volia traslladar-los un interrogant: Quants actes públics –i prou lluïts- ha encapçalat en els darrers anys referits al passat exitós de Cervià? I, de la mateixa manera, enllaçant-la amb l’anterior, quants se n’han celebrat centrats en l’anàlisi rigorosa i debat profund respecte a les seves possibilitats i perspectives de futur? Molt més necessari encara i fins imprescindible quan, de fa ja un temps, aquestes venen embolcallades per un tel, com a mínim, prou enfosquit.
Una revista que, malgrat el pas de tants anys, amb les ben segur diverses i variades ideologies dels molts que han conformat l’equip de direcció i redacció corresponents, s’ha guanyat la confiança de tanta gent –molts ja morts avui-, també té, precisament per la meritòria confiança assolida, un compromís explícit i ineludible per impulsar, dirigir i propulsar un ferm i responsable debat sobre com ajudar, encara sigui mínimament, a facilitar un millor futur per al seu poble i la seva gent. Una responsabilitat que, en cap cas, almenys jo entenc, no pot defugir, ni traslladar a tercers.
0 comentaris