Un niu de pardals a la finestra entre la persiana i el vidre ens crida l’atenció. Abans de començar el relat que li va explicar el seu pare, Rosendo Monné Feliu al Mario. Som a la cabana del Riu de l’Oró de ca l’Arrullat a llevant al fons hi veiem la serra de la Llena, i cap al sud s’endevina el Montsant. L’arqueòloga Anna Camats ha vingut per documentar la troballa d’uns ossos, descoberts a les Besses (molta gent en tenia constància). Hem aprofitat la visita, avui 22 de juny de 2021, per escoltar el relat del Mario d’un succés, en un context de fugida, que ve de la memòria. Un succés prou seriós per prendre precaucions. El Mario ha viscut amb aquesta memòria durant molts anys; avui ha tingut l’oportunitat d’exposar-la davant algú que ha escoltat amb interès les seves paraules descrivint els fets.
Un dia, finals de tardor o principis d’hivern acabant el 38. “Les ràfegues d’una metralladora, que sortien del serrall” trenquen el silenci per acabar amb les converses i les vides d’uns soldats de l’exèrcit republicà, segurament molt joves. Arrecerats al cingle i la cabana a la Vall del Riu de l’Oró, començant a menjar la seva ració enllaunada, van rebre els trets que van acabar amb les seves vides i els seus projectes, creant un caos de mort. Set van caure al mateix lloc on es trobaven i dos van començar a córrer per fugir; també van ser abatuts pels trets, un d’ells anava descalç”.
Anaven de retirada, segurament eren de les tropes que havien participat i perdut en la batalla de l’Ebre, va acabar el 16 de novembre de 1938, després de 115 dies de combats, uns 30.000 morts, més de 100.000 ferits, una preparació per la següent.
Les explicacions del padrí i el pare del Mario: “Es deia pel poble que la gent que anava a la vall d’Aufaig trobaven soldats republicans morts”, el padrí li va dir al fill, tenia setze anys, va néixer el 1922, li va dir “noi, hauríem d’anar al riu de l’Oró que diuen que per aquelles contrades trobem algun mort republicà”. Tenien un ruc i una mula, van baixar tots dos pel camí de ferradura, de carros no en tenien gaires, encara, al poble. Baixen amb un animal cadascú, amb dues aixades i dues pales i vet aquí la sorpresa, quan arriben a l’última costereta en troben un, passen pel costat i quan arriben a la cabana en troben set i al bancal de baix un altre. Ells dos sols no poden enterrar-los i tornen cap al poble a buscar ajuda, amics, familiars… “la gent s’ajudava, hi havia més col·lectivitat. “Hauríem de fer colla per anar a enterrar aquesta gent” diu el Mario.
L’endemà van baixar dotze persones i en aquest bancal del davant hi van enterrar els set que van trobar davant de la cabana i els altres dos on havien caigut. “Un d’ells anava mal calçat i els tiros li van foradar els peus”. Desconeixen si algun va poder escapar-se. Van registrar-los per buscar si portaven documents- Van trobar-ne en tres dels soldats i la seva procedència, dos de Sabadell i un de Terrassa, amb els noms i adreça, van enviar els documents i no saben si es van perdre, no van rebre cap resposta, també la por era molt gran.
L’armament que portaven, una capsa de bales i una de granades i els fusells els van enterrar a part dels cossos en una altra fossa. No li van explicar al Mario mai on eren per què no els pogués trobar, a vegades llaurant en sortia alguna.
“En aquell temps les famílies s’ajuntaven per ajudar-se en les feines de segar i batre, les col·lectivitats”, afirma el Mario, abans de sortir per indicar el lloc aproximat de l’enterrament, sobre el terreny es produeix un intercanvi de dades amb l’arqueòloga Anna Camats que ha vingut per documentar aquesta narració, arribant a la conclusió que aquests fets es van produir entre el desembre del 1938 i gener del 1939, la batalla de les Garrigues va acabar a primers de gener del 1939. Una memòria transmesa generacionalment. Ens haurien d’interpel·lar, tants i tants desapareguts, enterrats per cunetes i bancals amb tot el desconeixement dels seus familiars. La intolerància torna a treure el nas i alguns polítics ens alliçonen glorificant aquell trist període, cal estar molt atents.
No entrarem a valorar la guerra, perquè els especialistes, historiadors, arqueòlegs, ja ho han fet.
Els impactes de les bales a la pedra del cingle encara són testimoni dels fets.
Quan vam marxar el Mario es va quedar a cuidar el seu hort familiar, aprofita l’aigua de la teulada de la cabana per regar: els carbassons, les tomaqueres, les cebes, les auberginies…
0 comentaris