Mirar les estrelles en les nits sense lluna o estirar-me a terra per apropar-me als núvols i seguir fent escultures que són rellotges de sol a la Vall del riu Set per fer un camí amb sentits per un ínfim sentit de vida.
M’agrada seguir ben a prop de la terra, dels ocells i gripaus… sentint la fragància, per arribar a un març on els dies s’allarguen -queda una sola lluna plena- per arribar a la primavera desitjada de flors i abraçades, o no. Jo crearé la realitat malgrat ser una dècima més, un component més que forma un infinit número que no sé on situar.
Només sé que la pedra que em gelava la galta potser comença a donar calor. Només sé que fa un mes i mig estavem amb 50 cm de neu, només sé que fa un any i mig passaven quatre metres d’aigua per la Vall, els cirerers s’han perdut en la memòria. De tot ens en sortim, fins i tot de la mort que va deixant al cantó alguns éssers
que estimem. Estimar no té espai ni temps. S’expandeix a tots els éssers vius de la terra, no només els humans. Avui tallava arbres caiguts, d’una terra que ni tan sols és meva… amb l’única intenció de cuidar el famós camí… qui sap si és lo més estable ara. Des de l’altre cantó de la muntanya un tractor m’ha saludat mentre jo deixava a terra la motoserra… s’ha convertit en alguna cosa agradable saludar, tenir un gest, l’atenció vers els altres.
Viure la soledat ajuda a entendre que estem sols perduts entre multiversos, poc sabem de com es va iniciar tot… ni tan sols estem al mig de res, potser en una cantonada de no sé quin espai.
Seguirem dibuixant i esborrant, per acabar petant. Només ens podem meravellar en el procés. I naturalment equivocant-nos. Dibuixo i esborro per trobar nous paradigmes,
una consciència sensual de la durada, que és instantània i per sempre, com la ciència.
Marta Pruna


0 comentaris

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *