Jordi Sala Casarramona
Economista
Centre d’Estudis Econòmics i
Socials – CEES i President de l’Institució
Catalana d’Estudis Agraris
ICEA

 

 

 

 

Les relacions entre espai urbà, rural i natura com haurien de ser?
Molt respecte cap a la natura, tenim la biodiversitat descuidada, sempre prevalen més les parts econòmica, la del lleure. Des de totes les institucions i sobretot la UE han posat el focus a la recuperació i respecte envers la biodiversitat. Em faig una pregunta: A Catalunya que som un dels països amb més superfície protegida, aficionats a crear legislació i organismes al respecte, com és que quan es presenta un informe Estat de la natura a Catalunya 2020, -un encàrrec del Departament de Territori i Sostenibilitat (DTES) al Centre de Ciència i Tecnologia Forestal de Catalunya (CTFC) i al Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF), que han elaborat el document conjuntament amb l’Institut Català d’Ornitologia (ICO), l’Institut de Ciències del Mar i la Direcció General de Polítiques Ambientals i Medi Natural- l’informe ens diu que les coses no van a millor sinó a pitjor. Una part és cert que no depèn de nosaltres, el canvi climàtic hi és, algunes aus migratòries no tornen, han canviat d’hàbits. “En els darrers 20 anys, les poblacions de vertebrats i invertebrats autòctons dels quals es tenen dades han perdut de mitjana el 25% dels seus individus” diu l’informe.
Hi ha una part que ens ho hem de fer mirar. Catalunya va ser la comunitat que va tenir primer una conselleria de
Medi Ambient que va crear unes línies d’actuació que són les mateixes de fa quaranta anys i les coses han canviat, el canvi climàtic, l’envestida de la Covid-19, la dinàmica econòmica, tecnològica i demogràfica que estem vivint. Caldria incorporar-ho. Defensar la natura i recuperar la biodiversitat hauria de ser una política prioritària a casa nostra, un tema de País, la primera acció tenir en compte l’opinió de la gent que viu el seu
dia a dia al territori, sobre el terreny, volem una natura sense la gent que ho cuida i això és difícil.
En països del nostre entorn trobaríem legislacions que donen més protagonisme i presa de decisions a la societat, els tenen més en compte. Seccionem les coses, parlem de biodiversitat, només de biodiversitat sense interrelacionar-la amb la demografia, en el vostre cas concret a les Garrigues la pèrdua de població sobretot jove fa que aquests territoris no estiguin cuidats, poca gent per ocupar-se’n, traspassant la gestió a grans empreses, la pèrdua del coneixement popular. La meva conclusió seria per què no parem, mirem com ho hem fet i proposem com ho hauríem de fer. Tots els agents implicats i amb les cartes a sobre la taula i parlar-ne amb l’aplicació d’enfocaments de baix a dalt (bottom-up approaches) en la presa de decisions.
Elements tots ells que ens haurien de fer pensar, si no caldria una reflexió en profunditat sobre el model de
governança territorial que tenim, si volem una Catalunya més socialment cohesionada i territorialment equilibrada.
Podem concloure que estem en uns moments complicats, amb un entorn molt canviant, en què les fórmules
d’ahir ja no són vàlides avui i les dades, tossudes, ho demostren. Ara més que mai, són indispensables la
complicitat i la col·laboració entre ciència, administracions i societat civil, des de la igualtat i amb una participació real i sense apriorismes, i sabent conjugar intel·ligentment les diverses peces d’aquest puzle: aigua,
terra, producció agrària, biodiversitat i adaptació i mitigació del canvi climàtic.
No és gens fàcil, però és necessari.
Tenim un sol planeta.

Josep M Rué


0 comentaris

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *