Salvador Monné Bernat

Amb un gest, i el seu sempre bon estat d’humor i somriure, emmarcat pel seu bigoti mexicà, obre la reixa de l’hort amb un fictici comandament a distància.

Les dues grans taules de patates, separades per un ample camí, calculades per tota la temporada del consum familiar, -a casa ja el comencen a apressar per collir alguna doncs s’acaben-, patates de les vermelles, ja sembrades pel Josep Santamaria (cal Bepsinyor) el seu sogre, quan n’era l’hortolà principal i el Salvador l’ajudava. Un primer record amb 15 anys, es conreaven uns 36 horts familiars en aquest tram de riu, aquest el va heretar la Ramona, la seva cunyada, i ell ha continuat fent-lo doncs li van donar permís. Els seus veïns més propers, són l’hort de l’Enric del Lladó a la dreta i de cal Grabiel, a l’esquerra els dos en desús.

 

 

 

 

El seu ofici principal i del que s’ha jubilat és el de paleta, va aprendre l’ofici amb el Cesc i el Tonet Farré, el de pagès al costat del seu pare Rosendo i del sogre Josep, la seva dona  Tresina, diu que son “de casa pagesa”, com ho testimonia una placa en lloança de l’ofici de pagès que hi ha a l’entrada de casa seva. Caçador amb totes les colles de Cervià aquesta afició la va aprendre també del seu sogre, a qui els caçadors de Castelldans anomenaven “l’àliga perdiguera”. El sogre va comprar un tros al Mas den Tost per poder caçar al seu acotat, la seva cabana era un lloc de reunió tant de caçadors com de mossos del Mas amb ànims de gresca i passar-ho bé, l’anecdotari que té al seu voltant ha de ser molt extens. La major part dels aprenentatges de la vida els ha fet al seu costat, seguint els rituals del cicle de la vida, va casar-se amb la seva filla Tresina, ella ha dedicat el seu temps, en definitiva la vida, a la cura i atenció dels propers i de la casa, aportant una part molt important del que és necessita per viure. Tenen dos fills l’Albert, que va treballar d’informàtic a Mollerussa, va voler tornar a l’ofici de pagès, i la Maria que treballa de mestra a l’escola Parc de l’Aigua a la Bordeta-Lleida, i son padrins, un net Martí i una neta Irene. Als quals els hi encanta venir i viure a Cervià.

Tornant a l’hort, abans de jubilar-se se’n va fer càrrec tot sol. La riuada de l’octubre es va emportar molta part, només es va salvar la caseta del pou i les piques, un pou de sis metres de fondària, que ni en els pitjors anys de secada l’ha vist eixut, l’aigua molt fresca i sense cap olor o sabor de xarquí, suposa, com deia el sogre que ve d’una vena de la raconada que tenen al costat, el seu sogre  bevia d’aquesta aigua. Poc a poc i amb esforç va recuperant-se. Les eines modernes, la moto aixada i la bomba per treure l’aigua, són els elements que han canviat una manera ancestral de treballar i obtenir aliments, en definitiva omplir el rebost.

Hi dedica el temps que cal i gaudeix veient com creix el que ha sembrat i plantat: patates, cebes, alls, carbassons verds i blancs, tomaques, enciams, bitxos i carabasses, tot va a parar a la taula familiar. Les noves tecnologies, -descobertes per internet-, del seu amic Ramon, pel control de plagues, es troben esteses per totes les taules de l’hort.

Amic dels seus amics des de la infància, i dels esmorzars compartits, un bon company per si el necessites.

 


0 comentaris

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *