Una altra sortida de diumenge, Ramon Rué, Cecília Queralt i Josep M. Rué (a la foto) per recórrer la vall de la Vallseca, “Vallxeca“, els espais dels quals coneixen molts dels secrets que contenen: els caçadors, pagesos, pastors, uns entorns per nosaltres desconeguts i que amb aquest apropament i lleuger coneixement fan que els estimem.
La mirada que hi fem no és neutral, mirem i comparem per a nosaltres, voldríem tornar a un conservadorisme tornar a veure’l natural, entenent que fa segles d’intervenció humana damunt, transformant el bosc per trobar terra de conreu. La interacció intensa entre l’home i el medi natural considerant-lo un enemic.
Comencem el recorregut per la Vallseca al peu de la muntanya del Socarrat deixant la carretera de Castelldans, uns bancals conreats mostren l’activitat humana una cabana de volta sense volta, caiguda pel pas del temps, mostra la seva degradació, han perdut la funció que tenien quan es van construir a partir del 1800, al llarg del recorregut en trobem unes quantes.
Anem baixant envoltats de generosa vegetació que va evolucionant i la piuladissa dels mixons, el brunzit dels insectes, ens trobem com a l’inici de la vida en aquest planeta, la Cecília només busca i troba especies vegetals que al seu inventari encara no té i en troba algunes, el pas dels ciclistes de Juneda o de les Borges, trenca l’encanteri del paisatge. L’arquitectura va evolucionant trobant construccions amb barreja d'”estils” i materials, cap al fons de la vall a la Vallseca del Caterí trobem una “mansió”, abandonada o en desús, aparentment ben construïda, sòlida amb un dipòsit. Què deu haver passat amb els propietaris que volien aquesta casa per viure? Quins projectes devien tenir? Seguint trobem quatre construccions més “auto construïdes” i també abandonades, juntament amb els arbres que es van plantar, olivers, ametllers, festucs, projectes amb una base poc sòlida. Oferint una mostra de degradació i càrrega per a les administracions el dia que decideixin que s’han de fer desaparèixer. A la vora del Racó dels Morts s’hi troba la més singular, construïda amb les grans estructures d’emmagatzematge de pallets, una coberta metàl·lica amb les planxes amb un aïllament, envoltada amb una malla trencada de color negre i plena de banderes, identitàries i reivindicatives, caixes de plàstic i pallets nous fent de moble, un terra amb diversos materials de construcció, carretó de barbacoa. La balma de cal Salvadoret i la persistència de les humils cabanes de volta trobades al llarg del recorregut ens sintonitzen amb els avantpassats que les van habitar.
L’arribada a la cua de l’embassament al mas del Catalanet esdevé una grata sorpresa, l’aigua sempre és benvinguda. Aquí comença la pujada cap al mas del Perdiuet, un camí ple de ginestes bordes, totes han perdut les flors. Una parada per esmorzar, els entrepans, fruits secs i vi del bot, els ciclistes de tornada amb una conversa animada, ens creuem de nou. Un pagès de l’Albagés amb el tractor Ford de color blau i el pare assegut al darrera, se sorprèn de trobar uns caminants i empès per la curiositat ens demana qui som, d’on som, cap a on anem i que hi fem, un cop aclarits els dubtes i fetes les presentacions la conversa deriva cap a temes professionals, quanta aigua baixa pel riu, a què us dediqueu, un reconeixement i adéu. Continuem el camí gaudint dels paisatges conreats de Juncosa, l’Albagés i Castelldans, fins a arribar al Mas del Tost, una figuera de moro amb unes figues petites, una troballa més d’aquesta vegetació no autòctona més mediterrània. Unes canonades apilades, maquinària i materials de construcció ens indiquen que segueix el projecte de conduir l’aigua del Segarra-Garrigues fins on hi hagi pagesos que facin l’aposta del reg i estiguin per sota de la cota de decantació.
El recorregut va acabar compartint un arròs cuinat pel Ramon amb els pebrassos regalats pel Jordi de cal Cots, un dels que dèiem al principi que coneix els secrets que amaga el bosc.
0 comentaris