Us escric amb la idea de comentar la meva experiència personal, i les últimes notícies, d’aquí a Dinamarca, referent a la pandèmia de la COVID-19. El primer que vull remarcar és que aquesta està força condicionada per dues realitats, bastant oposades; la danesa, amb els meus amics més i menys propers, companys de feina i de màster i la televisió; i la catalana amb la família, els amics de l’escola i la universitat, les xarxes socials i notícies dels diaris. Considero important remarcar-ho, ja que en el meu cas, aquestes dues realitats i experiències diferents s’han anat barrejant en el meu dia a dia, moltes vegades creant una sensació combinada d’incredulitat, escepticisme i surrealisme; de dues realitats paral·leles.

En el meu cas, el primer indici proper de l’epidèmia va ser quan el 12 de març, la primera ministra danesa va fer una roda de premsa sobre el tema, demanant moderació en reunions socials i recomanant evitar aglomeracions a causa dels primers casos de contagi a Dinamarca. Després d’aquesta primera roda de premsa se’n van succeir diverses, on ella i un grup d’experts (majoritàriament mèdics, polítics i policials) van anar exposant les mesures preses des del govern per lluitar contra l’epidèmia. Es van tancar tots els bars i restaurants, centres comercials i negocis de proximitat (cinemes, perruqueries, tatuatges, etc.) es va anul·lar totes les classes a les escoles i universitats i es va recomanar a totes les empreses que enviessin a casa a tots els treballadors que poguessin, per fer la feina a distància o no treballar. També es van prohibir les reunions superiors de 10 persones, inclús en llocs privats, com a casa. La gran diferència amb Espanya és que aquí ningú ha estat confinat, tothom podia sortir de casa, essencialment a passejar, quant volgués.

L’aplicació de les mesures va ser gradual així com l’actual retirada d’aquestes també ho és. La majoria de gent va començar a treballar i a estudiar des de casa. En el meu cas, vaig passar en pocs dies a fer les classes del màster, per vídeo-conferència, com també a cancel·lar les pràctiques de comunicació, i conseqüentment ha canviat l’enfocament del projecte final; i també a perdre totes les hores de feina programades, que tenia al restaurant de l’hotel on treballo, principalment durant els caps de setmana. Aquest semestre ja no tornarem a fer classes a la universitat i els exàmens els farem online; al principi va ser tot bastant dramàtic, tant per alumnes com per professors, el nivell d’aprenentatge i concentració no és el mateix que presencialment, ja veurem com aniran els exàmens… Respecte a tornar a treballar al restaurant, això és una gran incògnita per tothom, primer haurà d’obrir, després s’haurà de tornar a omplir i això ningú sap quan serà.

Comparativament, no diria que el procés hagi estat tant dramàtic en general, com a Espanya; que jo conegui, els casos de gent que hagi perdut la feina són de moment bastant reduïts (toquem fusta) i tampoc sé de ningú que hagi estat infectat i en tingui coneixement, aquí a Copenhaguen. Com he començat dient, em sento afortunat per estar passant aquesta experiència aquí a Dinamarca, principalment pel que em diuen els pares i els amics. Aquí la gent està bastant tranquil·la i se segueixen bastant les recomanacions de distanciament social (això no els ha costat massa, ja hi tenen bastanta pràctica). Malgrat que els primers dies sí que hi va haver cues per comprar alguns productes com paper higiènic, això sí que va succeir com a tot arreu (gent estranya n’hi hi ha a tots llocs), diria que el que millor defineix la sensació aquí és:paciència i expectació amb el que vindrà.

 

 

 

 

A la foto amb un amic cuiner del celler de can Roca que el va anar a visitar.

 

 

Guillem Manresa Abella


0 comentaris

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *