EL VELL DIPÒSIT DE L’AIGUA

Autor: Josep Rubió Sobrepere juliol 2024

 

Fet i estrenat

als XXV anys de la Pau

guardada i mantinguda per

Francisco Franco Bahamonde

Any MCMLXIV

 

Aquesta és la inscripció de la placa, que un cop descoberta, es donaven per inaugurades les obres i construcció de l’aleshores dipòsit d’aigües municipal. Era el 18 de juliol de 1964. Data assenyalada en vermell en el calendari franquista, ja que a més, es commemoraven els 25 anys de l’acabament d’aquella fastigosa Guerra Civil, titllada pels feixistes, com el principi del gran període de Pau a l’anomenada “España, grande y libre”

L’escrit que us proposo, però, no pretén recordar aquells anys de dictadura, sinó que gira entorn de la celebració dels 60 anys de l’estrena de, l’ara, vell dipòsit d’aigua, però que aleshores, amb la seva posada en marxa, suposava un avenç clau en la modernització del poble, ja que s’obria la possibilitat de donar abastiment d’aigua a les llars de tots els cervianencs/ques de forma normalitzada.

Aquell dipòsit d’aigües havia de transformar la població, havia de ser un abans i un després i fer la vida més confortable als nostres convilatans. Un esforç del consistori d’aleshores presidit per Ramon Martí Vilà (cal Tonet Farré).

 L’article té un triple objectiu:

1. Descriure la part, diguem-n’hi, més històrica o de recerca del projecte. D’aquí la consulta de la documentació que parla de la seva gestació, dels objectius, el pressupost, les dificultats …).
2. Explicar la part més testimonial, aquella que fa referència a la pròpia construcció, narrada per alguns dels treballadors que van estar a peu d’obra. D’aquesta manera he comptat amb la participació del Joan Manuel Sobrepere, de l’Enric Gorgues i de l’Antonio Mena.
3. El tercer és un petit repte, aconseguir la vostra participació, sí, la de vosaltres, els lectors, per tal d’ampliar de informació d’un altre element del nostre patrimoni, explicant i recordant la inauguració del projecte, narrant, per exemple la vostra participació en ell, poder recuperar el programa d’actes (fins ara inèdit), o qualsevol tipus de relat que pugui ampliar, també per un futur i tenir més informació d’aquell “macroprojecte”, d’aleshores.

El tema de l’aigua, o més aviat el “problema” de l’aigua, ha estat una qüestió recurrent a Cervià i a moltes altres poblacions de Catalunya (els últims mesos n’hem tingut una bona mostra). Es van fer esforços molt grans perquè la seva arribada i, especialment l’abastiment als ciutadans, fos del tot eficient.

Tot començà als anys 60 del segle XIX, concretament el 1863, amb la canalització d’aigua de “Les tapiades” i la inauguració de les cinc fonts públiques al poble (veure llibre Un cop d’ull al passat de Cervià). Però avancem 100 anys en la història i ens situem a finals dels any 50 del segle XX. El 30 de desembre de l’any 1959, l’enginyer de camins, canals i ports, Juan Reguart Monreal (anys més tard arribà a ser Comissari en cap d’aigües de l’Ebre), presentà a l’Ajuntament un projecte de millora de l’abastiment d’aigua del poble des del barranc de “Les Tapiades” cap a Cervià amb la intenció d’aixecar la cota de captació d’aigua.

No serà fins l’11 de gener de 1963 que el consistori aprovarà, en una sessió extraordinària, els plànols i el projecte de construcció d’un nou dipòsit regulador d’abastiment d’aigua redactat, també, pel mateix enginyer Juan Reguart Monreal. L’obra va tenir un pressupost final d’administració per un total de 525.172,97 pessetes.

L’Ajuntament va rebre una subvenció aprovada per la Comissió Provincial de Serveis Tècnics de la Província de Lleida de la Diputació de Lleida del 25% del total del pressupost de les obres a executar, és a dir, 119.714 pessetes d’un pressupost d’obra, aprovat per l’Ajuntament, al contractista local Josep Balañá, per 478.856 pessetes.

 

Els terrenys per l’ocupació del dipòsit, “Pla del Marcó”, foren comprats per 3.000 pessetes a Blai Muntanyola Farré.

Per tal emprèstit,  es va haver de redactar un pressupost extraordinari per fer front a les despeses que, a banda d’aplicar unes contribucions especials al veïnatge, es demanà i es feu una crida, també, a l’aportació voluntària als veïns membres de la Cooperativa del Camp i de l’Agrupació Oleícola (situada al carrer Nou), així com altres aportacions individuals per tal d’ingressar els diners al compte corrent que havia obert l’Ajuntament al Banc Central de les Borges Blanques.

Es va sol·licitar, des de l’Ajuntament, als propietaris agraris l’aportació de 10 cèntims per quilo d’olives entrades, en una assemblea general realitzada al poble l’1 de novembre de 1963, en relació a la campanya 1963-64. Malgrat això els problemes econòmics continuaren, i al poble s’alçà la veu que potser també s’havia de proposar l’aportació, sempre voluntària, als propietaris d’indústries i comerços, que fins aleshores no havien participat i que també es beneficiarien de l’obra nova.

Sigui com sigui, l’edificació, de nom “Depósito y mejora del abastecimiento de aguas de Cerviá”, començà el novembre de 1963 i l’execució final havia de ser, com a màxim, l’agost de 1964.

 

L’objecte de contracte de les obres eren:

• Perllongació de les actuals canonades de conducció i impulsió fins l’emplaçament al nou dipòsit regulador d’aigua.
• Construcció d’un dipòsit regulador de 275 metres cúbics.
• Instal·lació d’una nova canonada de subministrament i ramal d’enllaç a la vella.
• Obres accessòries i complementàries que la direcció d’aquestes determini.

Les obres foren supervisades per l’enginyer de camins, canals i ports Pablo Agustín Torres, encarregat d’elles; per l’ajudant de les obres Pedro Roca i el vistiplau del President de la Comissió de Treball d’obres hidràuliques, Antonio García.

D’aquesta manera, tal com ja s’ha fet esment,  el novembre de 1963 es posà fil a l’agulla i  es començà a edificar el nou dipòsit. Al capdavant de les obres, l’empresa local, “Construccions Balañá”, el Pepito de cal Balañá, que fou l’encarregada de l’emprèstit.

 Tots els membres de la plantilla de l’empresa hi treballaren en un moment o altre: Joan M. Sobrepere (cal Diego), el més jove de tots amb 16 anys recent fets; Miquel Gasol (cal Miquel del Bep); Esteve Perramon (cal Basté); Josep Perramon (cal Carxano); Enric Gorgues (cal Fino); Miquel Monné (cal Corteretes); Josep Farré i Ramon Carré (cal Bové); Miquel Martí (cal Miquel del bar); Alfons Pastó, pare (ca l’Alfonso); Miquel Nogué (cal Sirica); Joan Bosch (cal Pedrin), Antonio Mena (cal Mena); Enric Rubió, pare i Enric Rubió, fill (ca l’Estanqueret), Josep Muntanyola (ca la Caterina) i Antoni Carulla (cal Carulla).

 La base del dipòsit es va construir en una zona de cinglera, amb força pedra i, per tant, no va caldre fer massa fonaments.

Per fer la forma circular, es va plantar una mena d’escarpa gran o cabiró al mig, i amb un fil es va fer la circumferència, tot el que seria la rotllana del dipòsit.

 

 

 

 

 

La pedra, un dels elements principals de la construcció, fou aprofitada d’altres obres o de marges. Es carregaven en carros o carretons i …, cap a l’obra!.

 Un cop alçades les parets, fetes a trams, es van aïllar amb porexpan i es van forjar amb ferro. Aquest procés fou una mica laboriós ja que els ferros s’havien d’adreçar i fer tot el recobriment en forma de circumferència. En aquest procés i va intervenir de forma directa el ferrer local Josep Ma Carulla (cal Carulla). Posteriorment, el forjat, es va revestir amb matxembrats.

 Per cobrir el dipòsit es van realitzar una sèrie de voltes, també fetes a trams, sense ferro, amb maonets o matxembrats, tenint com a referència una mena de cúpula que sobresortia del dipòsit.

 El material per a la construcció, fou portat pels camions del Miquel Martí (cal Doloretes),  conduïts pel seu germà Francesc Martí i pel Diego Sobrepere (cal Diego), i del Celestino Aragüés (cal Celestino).

 L’arena provenia de Reus, concretament, de la riera de Mas Pujols i el material, principalment, de les bòviles de Borges i alguns de Juneda.

 La “pasta” es feia o amb un formigonera manual, a base de força bruta, aquesta màquina s’anomenava popularment “manubrio”. També s’utilitzaven les pasteres. Un cop feta la mescla es pujava en carretó fins dalt (quan tocava).

Un cop feta l’estructura del dipòsit, es feu una canonada, tipus sobreeixidor, per tal de desaiguar. Aquesta va anava a parar a una parcel·la propietat del Josep Ma Rué (cal Ton de la Treseta) que en va comprar els drets d’aquesta aigua i així poder tenir una mena de bassa per tal poder regar els pomers que tenia al seu terreny. Posteriorment aquesta bassa es va convertir en una “piscina” que tothom recorda.

Els treballs per obrir terreny i posar la canonada foren realitzats, entre d’altres, pel Miquel de cal Corteretes i per l’Antonio Mena.

 L’aigua que arribà a l’aleshores al dipòsit nou, gràcies a les canonades que pujaven pel bancal del Guiu, provenia de l’anomenat popularment “conducto”, que estava situat a l’era de cal perdiuet, on actualment hi ha el tanatori, i abastit per l’aigua del riu Set i de les “tapiades”. En aquesta tasca hi treballaren el Joan Manuel Sobrepere, l’Enric Rubió i el Juan (tenia una mena de casa, al carrer Pau Casals, on fa poc es va enderrocar un edifici i que ara el terreny és propietat de l’Ajuntament). 

L’obra no va quedar exempta d’alguna polèmica o queixa. Així l’Ajuntament va haver d’indemnitzar al veí, Josep Martí Martí, per alguns danys col·laterals que es van produir a la seva propietat en motiu de dits treballs.

 El dipòsit es va inaugurar el 18 de juliol de 1964 (hi havia altres dates, però aquesta era molt significativa, encara aleshores pel règim ja que es complien els 25 anys, segons ells, de l’arribada de la Pau).

Quan l’edifici ja estava acabat es van rejuntar les pedres de l’exterior i després es va pintar (el rejuntat), amb quitrà al damunt.

Posteriorment es va col·locar la placa commemorativa en motiu de la futura estrena. 

El dia de la inauguració es plantaren tres banderes a la capçalera del dipòsit i la placa es cobrí amb la bandera franquista.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

A la una de la tarda, l’alcalde (Ramon Martí) i regidors,  juntament amb altres autoritats locals representades per Albert Manresa, jutge de Pau; mossèn Eugeni Ferrer; Antoni Batlle, secretari; Sebastià Martí Muntanyola, delegat sindical; Ramon Dalmau, President de la Germantat sindicat de pagesos i ramaders; Miquel Tost, President de la Cooperativa del Camp,  donaren la benvinguda al poble al governador civil (José Antonio Serrano Montalvo) i al President de la Diputació de Lleida (Antonio Aige Pascual). 

Al llarg del recorregut “El Rossinyol de les Garrigues” i el grup de guitarres, llaüts i bandúrries, la “Rondalla Sellarés”, amenitzaren el seguici.

Davant del nou dipòsit, hi hagué unes breus paraules per part de les autoritats obrint l’acte l’alcalde Ramon Martí, després de la benedicció de Mossèn Eugeni, el Sr. Serrano Montalvo, Governador Civil, descobrí la placa que donava per a inaugurat el nou dipòsit. Seguidament es dirigí al públic posant de relleu que la data del “18 de juliol” va posar en relleu la germandat de tots els espanyols per aconseguir una pàtria gran.

 

 

Seguidament l’Orfeó dirigit per Gregori Rué i la Rondalla dirigida per Francesc espasa oferiren part del seu repertori.

El poble estava tot engalanat, el carrer Albi, sobretot, amb damassos als balcons, banderes i altres elements al mig del carrer amb al·lusions “als 25 anys de pau”. 

Un cop inaugurat el dipòsit les autoritats es dirigiren a la Cooperativa del Camp i l’església parroquial.

La premsa també es feu ressò d’aquest acte:

El Sebastià Martí Perramon, feu una poesia en motiu de la commemoració d’aquest acte, de la qual aquí en tenim el seu primer paràgraf.

Units tots en aquest dia

de pau i de germanor

inaugurant aquesta gran obra

que és digna d’admiració

Després de les obres, el constructor, Pepito Balañá, va pagar un viatge a Lourdes a tots els treballadors, amb les seves parelles. Aprofitant aquest viatge, s’hi van afegir els cantors i cantores de l’església amb mossèn Eugeni al capdavant i, per tal de completar els autocars, finalment, la sortida també es va obrir al públic en general del poble.

 Finalment i per acabar aquest article-reportatge, voldria fer un agraïment al Joan M. Sobrepere, Antoni Mena i Enric Gorgues per les seves detallades explicacions en relació a la construcció del dipòsit i per fer-me un recordatori d’aquella època. Moltes gràcies!!!