Autor: Josep M Rué, fotògraf, 10 de febrer de 2026.
Fem una exposició? Una conversa informal entre la Maria i jo al dinar de Festa Major, va ser l’inici.
Vam trobar una sala a Girona i l’Associació Amics del Museu d’Art de Girona, ens va facilitar una data, del 5 al 28 de febrer del 2026.
Doncs ens hi posem. Ja tinc una idea, diu la Maria Germà, els ponts, visibles i també invisibles; la compartim, amb la Lola Bombardó a Torroella de Montgrí, i elles com a pintores, i jo, Josep M Rué a Cervià, com a fotògraf, ens hi posem.
Ponts visibles, construccions que uneixen espais físics, travessen rius, carreteres. Demostren la necessitat de crear quelcom que uneixi i estableixi lligams.
Ponts invisibles, els que tenen a veure amb les emocions, són una mà estesa cap a altres creences, idees…
En aquesta exposició partint de lo local per fer una interpretació de les imatges fotogràfiques i una exploració de les diferents cares d’un pont.
Obra de Lola Bombardó
Obra de Maria Germà
Fotografia de Josep M Rué
Una consulta al DIEC, ens dona vint definicions de la paraula “pont”.
D’esquerra a dreta, Maria Germà, Lola Bombardó i Josep M Rué
Un nexe comú amb la Maria, el seu tiet, el Miquel del Roig, ens inspira amb el seu llibre “Passejant-nos pel riu Set”. Un petit riu, molta part de l’any sense aigua, que corre per la comarca de les Garrigues, de la serra la Llena, i fins a l’aiguabarreig amb el riu Segre, un pont llarg entre dos punts: el seu naixement i l’aiguabarreig, travessat per molts altres ponts, una mostra de la vida i la mort. Escrit amb l’actitud d’un flaneur, un passejant, que ho veu tot com una performance contínua.
El proppassat, 5 de febrer a les 19 h, fèiem la presentació de l’exposició a la sala de la Cambra de la Propietat Urbana de Girona. El president de la Junta de l’Associació Amics del Museu d’Art de Girona, Manuel Rueda, ens va fer la presentació. Una de les coses que va destacar va ser la col·laboració entre nosaltres tres per fer una exposició conjunta.
Resum de la meva presentació:
He fet un reportatge per portar un tros de les Garrigues a Girona, vinculant lo local amb una mirada universal (encara que sembli un eslògan comercial).
Comença amb un magnífic pont emergint majestuós del bosc, travessa el riu i s’asseu a cada riba formant una perfecta corba necessària pel seu sosteniment. Un pont, un aqüeducte, construït per dur l’aigua del riu Set al molí fariner del Frare. Bastit a l’època preindustrial, l’any 1876, amb una inscripció en llatí “Labor improbus omnia vincit”, ens ve a dir, que treballar dur té la seva recompensa, una frase emprada com a lema infinitat de vegades.
Un recorregut per quinze imatges i dos objectes tractats com escultures, un niu d’ocell i una forca de ferro, s’acaba amb un Rèquiem per la pagesia. Una transformació, sembla imparable, comporta un canvi social que trencarà encara més els nostres vincles amb la natura i la manera d’alimentar-nos. Un recorregut aproximat de cent cinquanta anys en el fet que hem estat capaços d’escalfar el planeta, de moment 1’5º.
Cada imatge té la seva mirada i el seu pensament. Citaré una tesi que vaig escoltar del pintor Joan Hernández Pijoan, la seva lliçó, al paranimf de la UB, per la inauguració del curs l’any 1994. Diu així: Es mira de manera que la mirada es converteixi en pensament i traduir en paraules aquest pensament produït pel sentiment de la mirada no és gens fàcil i més en quant les paraules, la paraula, pot no traduir aquest sentiment, aquesta emoció.
He intentat un diàleg per derivar cap a un altre: La celebració de la resiliència del món natural i la possibilitat de renovació per mitjà de l’enginy humà i l’acció col·lectiva. Som natura i nosaltres tenim mirada. He volgut recollir l’emoció sentida d’un moment, d’una llum, en un total no delimitat per l’anecdòtic, però sí acotat per un sentiment, un pont entre la memòria i el futur, reescriure, revisar, imaginar de nou. La ciència i les matemàtiques han de jugar el seu paper en aquesta renovació.
He triat fragments de poemes del meu grat per acompanyar cadascuna de les fotografies, espero que us agradin.
Per acabar, us vull llegir uns versos d’un poeta garriguenc molt estimat, l’Enric Gorgues, del seu poemari “Albada garriguenca”.
Peono entre els pins verds
i marges de pedra seca
mirant la clara carena,
que besa cel i horitzó
amb clarors de llum eterna.
Aquest darrer vers em porta a la reflexió, quina humanitat gaudirà d’aquesta llum eterna?
Els científics ens parlen d’un nou terme, “antropocè”, com una nova capa formada per l’acció dels humans, una nova època geològica caracteritzada per l’impacte de l’home sobre la Terra. On trobem els denominats tecnofòssils, objectes d’origen humà que perduraran en el temps fins a formar part del paisatge geològic. Uns fòssils que ens identificaran seran els ossos de pollastre. 60.000 milions de pollastres ens mengem, cada any, tota la humanitat.
Fent un breu recorregut per les pàgines del llibre del Miquel del Roig, abans esmentat i escrit aproximadament fa vint-i-cinc anys, hi trobem moltes mostres d’aquests tecnofòssils, els molins fariners de l’època preindustrial, com el pont del Molinet del Frare. I ara caldria afegir els nous d’aquests últims anys: el pantà de l’Albi, el camí dels 7 sentits, el pantà de l’Albagés…, valdria la pena fer-ne un nou recorregut per documentar-ho.
Un agraïment a les amigues que ens van voler acompanyar en aquesta festa. Ho vam celebrar amb una copa de cava, “orelletes” de les Garrigues, i “cubanos”, una neula enrotllada i gruixuda, de la Bisbal.
Foto final de família
0 comentaris