40 ANYS D’UN SOMNI. 40 ANYS DE PISCINES MUNICIPALS (1985-2025)

Autor: Josep Rubió Sobrepere

Preàmbul

El periòdic SomGarrigues en el seu núm. 662, del 4 al 17 de juliol de 2025, titulava en portada “Els records (no) llunyans del bany natural”. Feia referència al temps de quan rius, basses, sèquies, tolls, peixeres, petits bassots i fins i tot safaretjos es convertien, de forma improvisada, en piscines naturals durant els mesos de més calor a la comarca. Com avui ho podrien ser a banda de les opcions nomenades, també, les cadolles, els gorgs o les “olles”.

També s’hi constatava, que la primera piscina pública a la comarca, encara que precària, van ser la que es va construir a Juneda l’any 1953, que amb els pas dels anys, el 1966, el lloc d’aquella primerenca zona de bany comuna (entre una bassa i uns rentadors), es convertiria en el Parc Municipal d’Esports, on ara hi ha les actuals piscines.

Els records no tant llunyans a Cervià també ens evoquen a banyar-se al riu, als tolls o petites basses, que s’hi formaven en zones concretes. Qui, dels més veterans, no s’ha fet una capbussada o no ha sentit a parlar del “toll de gassolet” o del “toll de les tres roques” com a lloc improvisat de bany?

Personalment me’n recordo poc de banyar-me en aquests tolls, crec que només hi vaig anar una sola vegada. Em ve més al record, segurament quan tenia entre sis i deu anys, banyar-me a les piscines de la Pobla de Cérvoles, de les Borges o a les famoses Basses d’Alpicat (obertes a finals del cinquanta i d’un esclatant èxit fins a mitjans dels anys vuitanta).

És clar, també rememoro la primera piscina de Cervià, la de “cal Ton de la Treseta” o de “cal Pubillet”, situada en terreny particular o privat, però de gestió municipal. Per tant, una mena d’híbrid público-privat, després d’un acord signat entre propietari i Ajuntament, per l’ús del bancal on s’hi construí una piscina particular..

Tot comença mentre s’estava construint el dipòsit vell de l’aigua (veure article publicat a la web de títol “El vell dipòsit de l’aigua”, veure: https://elcervol.cat/2024/07/18/el-vell-diposit-de-laigua/), quan el Josep Ma Rué Rubió (cal Ton de la Treseta), el 15 de juny de 1964, va demanar poder tenir aigua sobrant del dipòsit, tipus sobreeixidor, per tal de desaiguar a la seva finca i aprofitar aquesta aigua, a banda de poder regar els fruiters, per construir una piscina en el terreny en qüestió.

El consistori, davant la impossibilitat econòmica de poder assumir la construcció d’unes piscines, acordà, en el ple de 25 de juny de 1964, la cessió de l’aigua per 10 anys per un preu de 2.000 ptes anuals i els propietari havia de sufragar les despeses dels treballs de conducció de l’aigua al seu terreny.
Per tant, de caire privat, es va començar a construir una piscina, que també serviria com a espai de recol·lecció de les aigües per regar els fruiters que tenia al seu terreny.

No serà fins al ple de 18 de juny de 1970 que el Sr. Alcalde, Baptista Tost Estivill, va plantejar al Sr Rué Rubió (aleshores regidor de l’Ajuntament), la possibilitat d’utilitzar la seva piscina durant aquell estiu per als ciutadans locals i, d’aquesta manera obria la possibilitat que per l’any següent, el consistori pogués construir una piscina municipal.
El propietari acceptà la cessió de la piscina per a bany públic per aquell estiu i també per tal que servís d’assaig amb una visió de futur de cara a la construcció d’unes piscines públiques.

Així fou com el 18 de juliol de 1970 s’obrí al públic, per primer cop, aquesta piscina, després de fer-hi les obres necessàries, al mòdic preu de 5 pessetes l’entrada individual; de 125 per l’abonament individual per la temporada; de 225 pessetes per l’abonament de temporada per a dues persones i de 300 pessetes per a un abonament familiar de tres persones o més.

El primer en estrenar-la fou el Ramonet de “cal Sargaire”, i qui més qui menys coneix l’anècdota que ja s’ha fet “vox populi” amb els pas dels anys …, la piscina no estava plena del tot i … va patir un ensurt important.

Els banys de forma regular van durar fins el 1975, a partir de l’any següent la cosa ja fou més precària, hi havia un tema sanitari que calia resoldre, la cloració de l’aigua, però ja es començaven a notar les deficiències estructurals del recinte per fer un bon servei a la ciutadania (ple de 4 d’agost de 1976). Malgrat el compromís de l’Ajuntament per fer-ne les obres necessàries, després de l’estiu de 76 ja no s’obririen més al públic. Malgrat això la seva funció s’havia complert amb escreix, van servir per refrescar una bona part de cervianencs i cervianenques durant uns anys.

“Jo vaig ser el primer a tirar-me en aquella piscina”, ens narra encara content i emocionat el Josep Ma Montanyà, tenia uns dotze anys i un cop plena la piscina, va ser el primer en tirar-se quan es va donar el tret de sortida que inaugurava la piscina i les temporades de bany fins que va ser possible.

Records, com dèiem, segurament no tan remots i recuperats amb certa nostàlgia.

Aquesta breu introducció, ens serveix de pretext per tal de recordar, també, que aquest passat mes de juliol de 2025 vàrem commemorar quaranta anys de la posada en marxa de la primera temporada de bany municipal a Cervià. Una fita que es podria considerar, de forma explícita, com un propòsit, una intenció, però també com el fruit d’una voluntat i d’un desig.

L’aleshores cronista del Cérvol als plens municipals, Josep Ma Moragues, ho descrivia, a la nostra revista local núm. 86, corresponent al mes de febrer, com el gran somni de Cervià. Una expressió manifestada després que, en el ple municipal celebrat el 24 de febrer de 1985, es decidís, un cop fetes les valoracions corresponents, l’empresa adjudicatària de les obres de les noves piscines. Quedava poc més de quatre mesos perquè aquella il·lusió es posés en marxa.

Però …, anem a pams.

L’inici de tot plegat

Tot començà quan el 12 de novembre de 1981 s’aprovà, inicialment, per part del consistori, la compra d’un terreny al Banc espanyol de Crèdit per fer-hi una zona poliesportiva. L’adquisició definitiva d’aquesta parcel·la no es concretarà de forma explícita fins a la seva acceptació en el Ple Municipal del dia 10 de febrer de 1983 i la posterior certificació, el dia 3 de març, amb la l’adquisició d’un terreny de 5.000m2 a la partida “Pla del Marc”, per una quantitat de 2.000.000 de pessetes.
Es donava la circumstància que tota aquesta parcel·la estava hipotecada i per això n’era propietàri el banc.

A partir d’aquí es posà a funcionar tota la maquinària de l’inici de les obres, en la seva primera fase, amb la contractació de l’empresa lleidatana Rubió-Camarasa i la petició de subvencions a la Direcció General d’Esports per a la construcció d’equipaments esportius, concretament una pista poliesportiva i uns vestidors. Ja teníem el primer tram en marxa.

Finalment la pista i els vestidors es van inaugurar el dia 24 de juliol de 1984 amb un partit de futbol sala, una exhibició de patinatge i una recepció per a totes les persones convidades.

Una vegada acabat aquest primer tram de les obres, s’havia d’iniciar un segon nivell, ara sí, la construcció d’unes piscines. El procés s’engegà l’agost de 1984 quan es demanà al Col·legi d’arquitectes un projecte per a la realització de les piscines. Un projecte realitzat per l’arquitecte Santiago Sindreu Pedrosa i presentat el novembre de 1984.

Abans però, sembla que hi va haver certes reticències, una part del poble s’hi mostrà en contra. El motiu principal era el tema econòmic i qui n’havia d’assumir el pagament.

Segons ens explica Josep Ma. Tost, aleshores alcalde, el consistori va decidir fer una consulta popular per si es tirava endavant l’obra, degut a aquest neguit. El resultat fou el vot favorable del 76% dels participants.

Aleshores tot va anar molt ràpid. En el ple del 24 de febrer de 1985, es realitzà l’obertura de pliques per participar en la construcció de les piscines. S’hi presentaren tres empreses: Trinitat; Rubió-Camarasa i Teniscinco.
La tercera opció fou descartada d’immediat pel seu alt pressupost i “per les dubtoses condicions presentades”.
L’Empresa Trinitat, oferia un pressupost pels vasos de les piscines i la depuració de l’aigua que ratllava els 9.000.000 pessetes, la resta d’obres (excavació, pavimentació, etc.), aniria a càrrec d’un contractista del poble. El total travessava els 14 milions de pessetes.
L’Empresa Rubió-Camarasa donava l’oferta completa (tot a càrrec d’ells), per un total de poc més de 13 milions i mig.

Una vegada aclarits els punts tècnics dels quals discrepava l’arquitecte municipal, Santiago Sindreu, en relació al projecte-pressupost, es tocà el tema de com es faria el pagament econòmic.

Després de les diferents valoracions l’empresa escollida fou, també, la Rubió-Camarasa.

El total pressupostat de l’obra més els honoraris professionals (aparellador, l’arquitecte, el projecte d’execució i direcció d’obres) i el control de qualitat (1% del pressupost contactat) fou de 14.423.566 pessetes.

Sembla que l’Ajuntament es posà insistent en què la data màxima d’acabament, obligatòriament, havia de ser el primer de juliol, dia de l’obertura. Fins i tot s’acordà que es reduiria d’un 1 a un 3% del total del pressupost, que se n’hauria de fer càrrec l’empresa contractant, si al primer de juliol la gent no es podia banyar.

Quedaven encara tràmits burocràtics per començar l’obra (permisos, llicències, contractistes…), i, per tant, només tenien un plaç de quatre mesos i escaig per la gran construcció.

Mentre anava avançant l’obra, també es feien, des de l’Ajuntament, altres tràmits col·laterals, però no menys importants, en relació a la imminent obertura de la piscina. D’aquesta manera calia establir les tarifes d’entrada per poder banyar-se, la possibilitat d’obrir un petit bar al recinte i trobar una persona que es cuidés del manteniment les instal·lacions.

Així doncs, a l’abril, ja s’aprovaren les ordenances en relació als preus per la utilització de les piscines: Entrada diària 150 pessetes (actualment no arribaria a l’euro), a partir dels 14 anys, i 75 pessetes per als nens i nenes d’entre 7 i 14 anys. Mentre que l’abonament per temporada costava 2.000 pessetes a partir dels 14 anys (al voltant de 12 euros i escaig), els menors d’entre 7 a 14 anys haurien de pagar 1.800 pessetes. Cosa curiosa, hem sabut que fins i tot es van fer abonaments per tres anys (malauradament no hem pogut saber els preus d’aquests ja que no apareixien en les taxes recollides a les actes de l’Ajuntament).

A principis de juny s’aprovà la contractació del bar de les piscines i els aspirants havien de presentar sol·licitud fins el 30 de juny. Al final qui s’emportà la gestió de la primera temporada del petit bar de les piscines, on també hi anava inclòs cuidar el jardí i encarregar-se de les instal·lacions, entre elles la depuradora, per exemple, fou el Miquel Martí Sarrà (cal Felipet).

La construcció

L’obra i la seva direcció, va ser adjudicada a l’empresa Rubió-Camarasa, de Lleida, de la qual un dels socis era Germinià Rubió Lladó, originari de Cervià (cal Germinian).
Per a l’execució de l’obra, aquesta empresa va subcontractar, per de la major part dels treballs, a Construccions Montañola-Iglesias CB.
Per als moviments de terres, principalment, excavació dels vasos de les piscines, la cambra depuradora i pous reguladors, i va intervenir l’empresa “Esterri” de Lleida.
I finalment, l’empresa “Construcciones Deportivas Condal S.A.” de Barcelona, s’encarregà del funcionament de la cambra depuradora i dels pous reguladors per la bona operativitat de la piscina (filtratge, drenatge, recirculació, neteja, motobombes, desguassos …).

El Josep Ma Perramon (Xano), treballador a l’obra, ens explica diferents aspectes i detalls de la construcció, com per exemple: els vasos de la piscina es va construir amb formigó armat, encofrat i posteriorment enrajolat.

Cal recordar que les piscines no tenen fonaments, son vasos monolítics que tot el seu pes descansa al terreny a través de la solera.

El Josep Ma continua explicant:

El formigó es fabricava in situ amb una formigonera industrial de grans dimensions. Un cop preparat, s’abocava als murs dels vasos de la piscina amb l’ajuda de dos dúmpers. Durant l’obra, el bar i el quartet de la infermeria es feien servir com a magatzem. El poliesportiu s’havia construït l’any anterior, però la planta inferior encara no tenia cap ús.

Inicialment el paviment, del damunt de la piscina (al projecte es parla de les “platges de la piscina”), estava enrajolat amb terratzo “gravilla” de 40X40 de color blanc.
Aquest es feia per equips de dues persones, a causa de la gran superfície a cobrir. Un membre de l’equip escampava el ciment cap endavant,  l’altre col·locava les rajoles. El treball es feia per “tirades” de llarg a llarg de la superfície.

Cal dir que un anys després, el terratzo es va substituir pel paviment que hi ha actualment.

El recobriment de les piscines, el paviment de les dutxes exteriors i el paviment de la infermeria eren de gres antilliscant.
Finalment comentar que, per rematar l’obra, es construí un relliscador a la piscina petita i un trampolí a la gran que, posteriorment, ambdós elements foren anul·lats.

Ja només quedava el subministrament de l’aigua a la piscina, ens comenta: aquesta es va portar manualment, a pic i pala, fent la canalització des del dipòsit vell (cal recordar que el dipòsit nou encara tardaria uns anys a posar-se en marxa).

Per part de l’empresa Montañola-Iglesias CB., els treballadors foren: Josep Ma Montañola (Seca); Josep Iglesies (Xexo); Josep Montañola (Bep de la Paquita); David Montañola Ciuraneta (fill de la Paquita); Ricard Alentorn (Ritxi); Josep Ma Perramon Manresa (Carxano) i Josep Ma Perramon Contijoch (Xano).

Els treballadors de l’empresa Esterri van ser Jaume Roca (encarregat) i Juan (peó).

 

L’obertura de les piscines

Tal com estava previst, l’1 de juliol de 1985 obrí la piscina municipal. Com també obrí portada la revista el Cérvol amb un dibuix del recinte en el número 89-90, corresponent als mesos de juliol-agost, l’autora del qual fou Núria Díaz (cal Marc del Marcó).

En el mateix butlletí s’hi recollia una entrevista al Srs. Josep Ma Tost, alcalde d’aleshores, i Miquel Martí, primer encarregat de les piscines, realitzada per Mònica Güell a l’antiga secció “El sac de les idees”.

El Sr. Alcalde va comentar, entre altres coses, que el pressupost final de l’obra seria d’entre els 15 i els 16 milions de pessetes. Que estava una mica decebut per la quantitat d’abonaments fets, 226 abonaments d’adults, 105 d’infants i 97 majors de 60 anys i jubilats. També hi va haver 96 abonaments a tres anys dels quals els 60% eren de persones forasteres.

El Sr. Alcalde també manifestava i demanava respecte per les instal·lacions, que cada cervianenc se la sentís com a seva i que es necessitaria cura perquè encara faltava plantar nous arbres per tal embellir més el recinte.

Un altre aspecte destacable de l’entrevista girava entorn de la polèmica sorgida al poble arran del pagament d’aquestes. Respecte aquesta qüestió manifestava de forma clara: “que la gent del poble no pateixi i que no s’hipotecarà el poble ni es cobrarà cap contribució especial per l’obra”.

A preguntes de la Mònica es relació a la gestió i funcionament de les piscines, el Sr. Miquel Martí, manifestà que la part més complicada era el de les màquines. També estava content perquè aquesta obertura havia estat un èxit i comentà que havia vingut molta gent de la comarca.

Cal recordar, també, que en aquest inicial any de piscines, ja es realitzà la primera edició dels cursets de natació, que van tenir la cloenda el dia 25 d’agost i en el qual, hi van participar nens i nenes de Cervià, Albi i Vinaixa.

Va ser com un somni fet realitat, a més van ser unes piscines amb un sistema pioner a la província de Lleida (només hi havia les de l’Episcopal, a Lleida, com aquestes). Eren les primeres piscines  amb sistema desbordant, el qual va ser un èxit. Fins i tot venien els alcaldes de la comarca a veure-les.

Crec que els cervianencs n’estaven ben orgullosos.

Així de satisfet, encara se sent Josep Ma Tost, avui dia, en l’entrevista realitzada a primers d’agost d’aquest any en motiu de l’aniversari.

La inauguració oficial

Però encara quedava un aspecte per rematar l’obra, i no menys important, la inauguració oficial. Per aquesta calia tenir-ho tot ben preparat, l’aleshores President de la Generalitat, Jordi Pujol i Soley, n’havia de fer els honors.

Ja s’havia planificat tot pel dia 27 d’octubre, però per problemes d’incompatibilitat  d’agenda del President, l’acte no es va celebrar fins el dissabte 14 de desembre, pràcticament a les portes de l’hivern, amb un fred que pelava i en plena collita d’olives. Coses d’agenda.

El gran dia arribà. Un programa d’actes específicament marcat i pautat al mil·límetre, ja que el President Pujol tenia un dia ben complet.

Les 10 del matí era l’hora marcada per començar tots els actes. Primer, recepció a l’Ajuntament i salutació a les autoritats. Signatura al Llibre d’Or i col·locació de la bandera del poble al balcó.

Sortida al poliesportiu i descobriment d’una placa commemorativa de la inauguració de les piscines.

Seguidament col·locació primera pedra de les noves escoles. Passeig pel poble i arribada a la Sala de l’Associació Cultural i Recreativa (La Sala). Allà els parlaments, entrega d’obsequis i productes del poble (allò que avui en dia en diríem productes de proximitat o de km 0), i un gran refrigeri popular final de comiat.

La reportera del Cérvol que va cobrir la visita va ser l’Araceli Sasot i en l’article “Crònica d’una visita”, ens explica fil per randa cadascun dels moviments que va fer el President de la Generalitat en aquell acte tan significatiu pel poble.

Explica que la visita a l’Ajuntament es feu sense públic i amb una breu reunió amb els membres del consistori abans de signar al Llibre d’Or d’aquest, per cert, el President Pujol també el va inaugurar. Posteriorment es pujà a peu cap al recinte de les piscines. El trajecte va permetre que hi hagués certa interacció amb els i les cervianenques. Abans de fer la inauguració de la piscina, es procedí a la col·locació de la primera pedra de les futures escoles públiques i seguidament, ara sí, l’obertura de la placa commemorativa en motiu de la construcció de les piscines. Posteriorment, i ja a la Sala, es pronunciaren els discursos oficials per part del Sr. Alcalde i del Molt Honorable.

El President Pujol centrà la seva al·locució a defensar la tasca dels ajuntaments en aquests pobles petits i en lluitar contra l’èxode rural. Aquí és on va interpel·lar al jovent perquè no marxessin, ja que eren la base de tot plegat, i als quals va animar i encoratjar a què es refermessin i prenguessin consciència en què un poble sense jovent s’extingeix, i que ells son la base del seu futur.

Josep Ma Tost, entre d’altres coses, va recordar al President un dels temes i problemes recurrents, el de la manca d’aigua. Va invocar a la construcció urgent del pantà d’Utxesa que solucionaria la manca d’aigua potable a la nostra població.

Un magnífic aperitiu per a tots els assistents tancava l’acte, mentre el President Pujol emprenia el camí cap al Vilosell on també tenia altres afers.

El TN Migdia se’n feia ressò d’aquella inauguració i de la presència del President de la Generalitat al nostre poble, abans però, el reportatge incluïa una prèvia relacionada en el moment de l’any i de la principal activitat agrícola del moment.

Vegeu-lo seguidament clicant el següent enllaç: Reportatge TV3

La polèmica

Tota inauguració no està exempta de polèmica, ja sigui prèvia o post. La nostra no en fou una excepció i a més, també en fou durant. I és que la cosa ja venia calenteta!.

De fet, no hauríem de parlar d’una polèmica sinó de dues. Una, no afectava directament l’acte ni el poble. Era una polèmica més governamental i institucional, és el que podríem qualificar com a una crisi dins del govern català encapçalat per Jordi Pujol.

L’altra sí que afectà, de ple, la inauguració i l’acte en si, cosa que provocà comentaris previs i posteriors a l’estrena de les piscines.

Anem per parts!

Jordi Pujol venia a Cervià amb una crisi de govern important després de la dimissió de dos consellers pocs dies abans (11 desembre), cosa que generà certa polèmica institucional.

Joan Rigol (Conseller de Cultura) i Francesc Sanuy (Conseller de Comerç i Turisme) van presentar la seva renúncia, segons sembla, per la qüestió pressupostària. La decisió de prorrogar els pressupostos per a l’any 86, deixava amb una mà al davant i una altra darrera a les dues conselleries per tirar endavant els seus projectes de desenvolupament.

Preguntat el President Pujol per aquesta polèmica durant la visita a Cervià, com s’acostuma a dir, va donar llargues, va posar de manifest una de les seves més cèlebres frases, avui, això no toca. De fet, un dels rotatius lleidatans titulava: Pujol “distrae” la crisis en Lleida.

La segona polèmica, que afectava directament la inauguració, fou la “plantada” o el boicot que va fer l’aleshores President de la Diputació, Ramon Vilalta (PSC) al no assistir a l’acte de Cervià adduint que enlloc apareixia la Diputació de Lleida, en un fullet que havia editat la Generalitat de Catalunya, com a entitat que també havia subvencionat la construcció de les piscines i acusant a la Generalitat de voler capitalitzar les actuacions de les diferents institucions.

Segons paraules del mateix Vilalta: Per al President de la Diputació el que no es pot permetre és que la delegació de l’Esport vulgui capitanejar el paper que juguen altres institucions.

L’alcalde, Josep Ma Tost, va rebre la trucada mentre estava esperant el President de la Diputació a la Plaça del poble, deu minuts abans de l’acte de recepció. Aquesta negativa a l’assistència el va posar una mica nerviós (segons fons periodístiques), i la notícia va córrer com la pólvora, improvisant-se una mena de roda de premsa, a la qual l’alcalde manifestà:

Efectivamente, el Presidente de la Diputación, Ramon Vilalta, me ha llamado para decirme que se negava a venir a Cervià por no poner el nombre de la Diputación en los pogramas de mano de la inauguración de las piscinas y me ha amenazado con la certificación de obres que tardaria mucho tiempo en cobrar. Bueno, tambén me ha dicho otras cosas, però basicamente ha puesto veto al cobro del dinero.

Així doncs, a la foto d’inauguració només hi aparegueren l’Alcalde de Cervià, el President Pujol i el Delegat d’Esports de la Generalitat, Jesús Bartolomé. El mateix Bartolomé expressà que la Generalitat havia pagat tota la subvenció de l’obra, un vuit milions de pessetes, esgrimint que per al proper any hi haurien dificultats pressupostàries, malgrat hi hagués un acord previ d’una aportació a parts iguales de la Generalitat i la Diputació.

Aquesta controvèrsia va tenir, en dies posteriors a la inauguració, una editorial al diari SEGRE, així com una carta al director en relació a aquest afer.

L’editorial del SEGRE, de títol Mantener la concòrdia, el que reclamava era  que entre les diferents institucions que poden ajudar als ciutadans, hi ha d’haver una desitjada col·laboració. Que cadascuna vol marcar territori, està clar, que hi ha interessos polítics, també (recordem que Generalitat i Diputació, aleshores, eren de partits confrontats (CiU-PSC), ara, cadascuna no pot, n’hi ha d’anar per lliure.

Qui va acabar reblant el clau a l’afer va ser el Josep Ma Camps, regidor a l’Ajuntament, amb una carta al director, titllant al President de la Diputació de mentider i de desencadenar tota una sèrie d’injúries i amenaces dirigides al Sr. Alcalde (per exemple, endarrerir les certificacions de les subvencions), a banda de fer el lleig al poble al girar a mig camí, quan havia confirmat la seva assistència a la inauguració.

Preguntat, ara, per aquesta polèmica, Josep Ma Tost, es mostra políticament correcte, fins i tot la titlla, gairebé, com una altra anècdota més de la inauguració. Està clar que el pas dels anys fa que les coses es vegin d’una altra manera, amb més tranquil·litat i reflexió, aquestes eren les seves paraules respecte l’afer:

Per a la inauguració de les obres havia de venir el president de la Diputació, Ramon Vilalta. Hi va haver una errada al programa de la inauguració, no es va fer constar l’agraïment a la Diputació, motiu que va indignar molt al President i de camí a Cervià, em va trucar per comunicar-me que  es  negava a venir. L’endemà al matí vam fer una visita a la Diputació per aclarir aquesta situació.  Es negaven a pagar els diners que faltaven pel finançament de l’obra. Finalment va passar un temps però van acabar pagant el que faltava.

Els diners que faltaven, segons Tost, eren uns 5 milions de pessetes, degut a l’increment de l’obra i que eren els que havia d’assumir la Diputació.

Per acabar, el mateix Josep Ma Tost ens demana poder ressenyar una cosa que creu important en relació al 40è aniversari de la inauguració de les piscines i que també fou motiu de polèmica fa uns anys al poble:

Voldria afegir una cosa, sí. Dins del món de la política passen moltes coses. Jo he sentit moltíssim que es retirés la placa de la inauguració. Per mi ha estat una falta de respecte. Tot i que el Sr. Jordi Pujol té una situació delicada amb la justícia, em sembla que, ja que van treure la placa, almenys se n’hagués pogut posar una amb un agraïment a la Generalitat de Catalunya, a la Diputació  de Lleida i a l’Ajuntament de Cervià de les Garrigues amb la data que es va fer la inauguració.

Cal dir però, que em sento molt orgullós de veure la millora que vam aconseguir pel poble, tot i les dificultats d’aquells temps.

Anècdotes i coses destacades d’aquella jornada d’estrena oficial

• Com arribà el President Pujol a Cervià?

Doncs va arribar molt congestionat i una mica empiocat. Per altra banda normal per les dates en què es trobàvem. Un dels diaris ho qualificava com que tenia: un solemne costipado.

• Què va escriure Jordi Pujol al Llibre d’Or de l’Ajuntament?

Desitjo tota mena de prosperitats i de progrés al poble de Cervià de les Garrigues. El seu esperit de treball i la seva estimació al poble, ajudarà els seus ciutadans a tirar endavant a prosperar en tots els sentits. Amb el cordial afecte del President de la Generalitat.

 

• Què es va fer al balcó de l’Ajuntament un cop signat el Llibre d’Or?

Doncs un fet fins aleshores inèdit, l’estrena d’una bandera pròpia de Cervià enlairada pel mateix President i Alcalde al balcó, amb la intenció que onegi els dies de gran solemnitat. Blanca i al centre l’escut de Cervià brodat (avui encara oneja al balcó en els dies més assenyalats).

• Qui acompanyà al President?

Ja ens podem pensar que un gran seguici de personalitats vinculades al món polític d’aleshores, també de força presència de mitjans de comunicació (TV3, Catalunya Ràdio, premsa provincial com el “Diario de Lérida”, “La Mañana” i el “Segre” …), però la nostra reportera va quedar sorpresa de la gran quantitat de guardaespatlles que l’escortava, ella mateixa comenta: no l’abandonaren ni a sol ni a ombra.

• Què deia la placa commemorativa d’inauguració a les piscines? Recordem que aquesta placa es va retirar de les instal·lacions després de la confessió de Pujol en relació a la famosa deixa, com a resposta a què la seva família havia tingut diners a l’estranger sense justificar.

Aquestes piscines de Cervià de les Garrigues construïdes pel poble amb el suport de la Direcció General de l’Esport, foren inaugurades el dia 14 de desembre de 1985 pel M.H. Jordi Pujol Soley, President de la Generalitat de Catalunya.

• Quins productes locals va rebre del poble el President?

Se li va regalar unes ampolles d’oli, botifarres, ametlles i un pa de ronyó. El President, tot estranyat, en veure aquell pa “boterut”, va preguntar si el menjaven cada dia o era només pels dies de festa, ja que li semblava certament original.

• Qui li va oferir els productes?

Doncs, dos joves vestits amb el típic o tradicional vestuari català, es a dir, abillats de pubilla i hereu. Els escollits foren la Sònia Tost i el Pere Casamitjana. La Sònia, preguntada pel dia en qüestió, es recordava del fet (l’entrega de productes), però no tenia present que era en motiu dels actes de la inauguració de la piscina.

• Quin va ser el recorregut del MH President de la Generalitat aquell dia de la inauguració de les piscines?

Va tenir un dia complert, d’altra banda normal al venir per aquestes contrades. Després de Cervià es dirigí al Vilosell per tal de commemorar el 800 aniversari de la Carta de Poblament, juntament amb la inauguració del nou Ajuntament, i on va coincidir amb l’escriptor Josep Vallverdú. D’allí cap a Lleida on va inaugurar el col·legi “Joc de la Bola”, per posteriorment presidir el dinar del Col·legi d’Agents Comercials en la seva festa patronal. Per la tarda recepció de Nadal, a l’hotel “Condes de Urgell”, de la Delegació Territorial de la Generalitat. Acabà la jornada a Mollerussa on va participar en els actes del XXa edició del Concurs Nacional de Vestits de Paper i on va rebre la medalla d’or d’aquest concurs.

• Canvi de nom al Sr. Alcalde?

El rotatiu LA MAÑANA, en un dels comentaris de peu de foto publicades en relació a aquesta inauguració, anomena al Josep Ma Tost, com a alcalde Josep Ma TOTS.

• Qui va fer la crònica de la inauguració al diari SEGRE?

Doncs qui va posar llum a la foscor i explicar el procés d’inauguració per als lectors fou un tal, Carles Porta.

• Quin fou el cost de la construcció i condicionament de les piscines, després de la certificació d’acabament de l’obra?

Doncs el preu final fou de 16.495.887 pessetes.

Aquesta crònica dels 40 anys de la inaguració de la piscina resta oberta a tota la gent de Cervià que hi vulgui afegir quelcom o pugui aportar altra informació que no apareix en aquest reportatge.

D’entrada cal dir que: Aquest article no hagués estat del tot complert sense les explicacions i comentaris de Josep Ma Tost; Josep Ma Perramon i Ramon Rué. A tots ells moltes gràcies. També a l’Ajuntament de Cervià de les Garrigues i al seu personal administratiu, per les facilitats mostrades alhora de la consulta de documentació i a la Ma Rosa Rué per facilitar-nos fotogràfies del seu arxiu familiar.

 

 

Reportatge TV3