UNA ESTRATÈGIA MUNICIPAL. TORNANT A PARLAR DE CERVIÀ (2)

Josep Ma Guiu (abril 2025)

CONTINUA

4.- UNA RECOMANADA PERSPECTIVA DE FUTUR, NO PAS SENZILLA

4.1.- UN COLL DE BOTELLA. En l’abundosa diversitat d’informes institucionals i acadèmics, com tanmateix en els resultats de les enquestes oficials realitzades entre els propis Alcaldes d’aquelles petites poblacions, ressalta un punt de coincidència comú: “el gran problema dominant és la manca d’habitatges en unes condicions adequades per al lloguer o venda, en el marc d’un abundós parc de cases buides a cada poble, la majoria de les quals, en força mal estat”.

Tanmateix una plena sincronia alhora en el diagnòstic i recomanació: “caldria concentrar els esforços en la REHABILITACIÓ i CONDICIONAMENT d’aquestes cases”  quan, a més, s’evidencia, sobretot de fa uns anys, una demanda creixent.

(A l’enquesta abans referida del CTESC (Consell de Treball, Econòmic i Social de Catalunya), entre aquells Alcaldesde les 146 petites poblacions, el 71,9% declaren que actualment el factor manca d’habitatges afecta en gran mida o fins totalment el municipi i, a més, en condiciona el seu futur; d’altra banda, el 47% d’aquells consideren que, d’un llarg llistat d’exponents negatius, aquest és el que més ha empitjorat en els darrers 20 anys).  

 

Veiem l’experiència a Cervià. Un dels germans Mansilla –agents immobiliaris, també, al poble- m’explicava recentment el notable i ascendent  interès des fa ja un cert temps per la compravenda o lloguers de cases al poble.

Posiciona el perfil dels interessats en el nivell social mig i mig baix, però en cap cas baix, i ubica el llindar de preus de compra prou generalment entre els 60 i 80.000€. Matisant alhora que inclús hi ha un interès (minoritari) per actius d’uns 125.000€ o una mica més, si bé ja de clients amb un major grau d’exigència.

Ells, com agents, estan contents dels resultats que anaven aconseguint, però, afegia, “podria ser força millor si no ens trobéssim amb unes cases tan malmeses”. Afirmava que pràcticament tots els interessats en la compra ja comptaven prèviament amb la necessitat de destinar diners a millorar la vivenda, però que, una vegada feta la visita, al llistar totes les actuacions a fer i avaluar-ne les inversions corresponents, la majoria es tiraven enrere. El cost estimat de les reformes a executar, en quasi tots els casos, era semblant i fins inclús podia superar, el de la pròpia compra. Succeeix el mateix pel que fa a les opcions de lloguer; molt poques amb les condicions de confort que són avui requerides.

Quedem-nos per tant, i com a cloenda, en el significatiu i puixant interès per comprar o llogar una casa al poble. (Ho rematà amb una frase prou il·lustrativa d’un recent canvi de paradigma: “abans la gent venia majoritàriament a comprar trossos i arranjar-s’hi allí una caseta, millor o pitjor; ara pràcticament tots només venen per cases al poble”).

Ja s’han glossat anteriorment alguns diversos aspectes positius i favorables de Cervià, però encara n’hi han altres i d’enorme transcendència. Entre aquests:

(a)  la més que bona ubicació geogràfica per la seva còmoda comunicació i poca distància (propera, però suficientment allunyada) respecte a la major part de les grans ciutats de Catalunya.

(b)  la seguretat, tranquil·litat i sentit de comunitat que comporten la vida al nostre poble i que, genèricament, són cada cop més apreciades i vindicades.

(c)  sobretot, l’enorme greu problema en que s’ha convertit el creixent cost de l’habitatge a les ciutats (particularment crec no té solució), així com tanmateix a les àrees de segona residència més cobejades (Costa Brava, Cerdanya, tota la costa en general, …).

(d)   una política salarial i de pensions que, a les grans capitals, evolucionen per sota el cost de la vida  desmillorant, any rere any, les condicions de viure-hi per a milers de ciutadans.

(e)    la consciència generalitzada als Governs de qualsevol rang (europeus, estatals, autonòmics, …) en que aconseguir un desitjable equilibri territorial és i ha de ser un objectiu prioritari i imprescindible en la política de futur i, per tant, cal, en primer lloc, alentir el despoblament i fins, tot seguit, tractar de revertir-lo.

 

4.2.- EL DESEQUILIBRI TERRITORIAL, UNA NOVA PREOCUPACIÓ DE PAIS. La Política d’Equilibri Territorial (és a dir, que les generacions actuals i futures puguin viure a tot el país amb igualtat i equitat) s’ha convertit de sobte i en els darrers anys, en un dels pilars d’enfocament i preocupació de tots els Governs i partits polítics de Catalunya (no fa tants anys ni s’hi feia al·lusió).

 Una impactant evidència: el 76,7% de tot el territori català és propi de les denominades àrees rurals i, en canvi, agrupen tan sols un escarit 8,9% del total de la població del país. I una altra dada rellevant: 336 municipis de Catalunya tenen menys de 500 habitants i amb el 35% de tot el territori suposen l’1% de la població del país.

El sòlid context de progressiu despoblament i envelliment d’un molt elevat nombre de petites poblacions ha passat a ser considerat un molt greu problema per a, entre altres, la vitalitat, cohesió i benestar de les persones que fins afecta i repercuteix gradualment a tot el territori nacional. D’aquí doncs que s’hagin generat les presses –Govern, Partits, Entitats i Corporacions cíviques, …- amb una prioritària voluntat d’esmenar-ho. I així, ara mateix el Govern té en curs d’aprovació al Parlament,  l’Avantprojecte de Llei de l’Estatut dels Municipis Rurals (m’hi referiré al següent apartat); mentre, per altra part, s’està elaborant una molt ambiciosa Agenda Rural de Catalunya, en el marc d’un programa d’abast continental promogut pel Parlament europeu. L’Agenda es posiciona sobre set grans reptes sectorials estratègics i, en els seus principis, realça “el món rural, peça fonamental per a la sostenibilitat del planeta”.

4.3.- “LA LLEI DE L’ESTATUT DELS MUNICIPIS RURALS”: UNA ESPERANÇA.

La realitat plasmada és la que, finalment, acaba determinant escenaris cada cop més crítics en aquests entorns, generant a continuació i sense aturador un decebedor cercle viciós: la manca de serveis fomenta i motiva la disminució de la població, mentre alhora i, en conseqüència, “justifica” (raons d’eficàcia econòmica) la minvant predisposició futura institucional per incorporar-hi aquells serveis i altres de nous. I així, per tant, de forma continuada i inexorable els joves se’n van i, els que resten, envellint.

És doncs des d’aquesta incontestable percepció que prenen base i formes la referida “Llei de l’Estatut dels Municipis Rurals”. L’objectiuessencial, assenyala, és llistar i emprendre aquelles actuacions que es considera caldria dur a terme per a afavorir un accés equitatiu als serveis bàsics per a tothom i que, en conseqüència, ajudin a tractar de reequilibrar el territori, prevenint o fins revertint finalment el despoblament de moltes àrees.

Amb la lògica assumpció de les conclusions dels múltiples treballs i informes abans referits, una gran part d’actuacions, conseqüentment, les centra en l’habitatge, en quan tanmateix el propi Estatut el considera com un apartat cabdal:

“Dotar les polítiques i programes de rehabilitació́ de manera ajustada a les singularitats del parc d’habitatges dels entorns rurals i en risc de despoblament, tot valorant la possibilitat de dur a terme un pla ad hoc (és a dir, singular i propi) de rehabilitació als municipis rurals en risc de despoblament”.

D’un llarg llistat de concrecions podem destacar:

• Ajuts econòmics directes a la rehabilitació d’habitatges i edificis.
• Mesures tributàries favorables a l’habitatge turístic i de segona residència.
• Evitar les insuficiències financeres d’aquests municipis (contempla no considerar pròpiament com deute públic la inversió en habitatges).
• Creació de Fons específics que facilitin als serveis municipals el compliment de les indicacions relatives a ajuts i subvencions públiques.
• Incentius per a estimular el canvi de residència a un municipi en risc de despoblament.
• Incentius per a promoure el turisme d’interior i per al recolzament de l’activitat econòmica i l’emprenedoria, orientats al manteniment i incorporació de població.
• Incidir en el capital humà, atenent les necessitats educatives i especialment en quan a les competències digitals. 

4.4.- DEURES:  La Llei fa esment tanmateix a uns deures i així s’indica textualment: Subjectes a aquestes mesures, es sol·licitaran i estudiaran  la presentació de projectes integrals i/o puntuals a fi d’atorgar els corresponents recursos a aquells que considerin s’ajusten més i millor –rigor, viabilitat, efectivitat- als requisits i objectius.

5.- EPÍLEG. Puc entendre i entenc l’escepticisme general, i fins comentaris sarcàstics, que, amb raó, provoquen entre els habitants dels petits pobles qualsevol de les lleis promulgades i centrades en ajudar el món rural. L’experiència –intranscendent- de molts anys, i en aquest sentit, els avala.

De totes maneres, i acceptant el punt anterior, tenim, per altra part, els efectes recents i molt positius del programa “Fons Next Generation” creats per la Unió Europea a rel dels diferents estralls provocats per la COVID. D’una banda, una xifra real i impactant de diners varen entrar a aquesta gran majoria de petites poblacions i genèricament s’han aprofitat prou bé; d’altra, institucionalment s’ha subratllat que, d’haver estat preparats, disposant i presentant projectes amb rigor i coherència seguint els requisits sol·licitats, se n’haurien pogut aconseguir bastants més.

Convindria doncs tenir molt en compte aquest avís i procurar que no torni a passar si, finalment i com així sembla, aquesta Llei “Estatut dels Municipis Rurals”, amb tot el plec d’ajuts econòmics a les petites poblacions, arriba a bon fi amb l’activació pròpia de totes aquelles prestacions previstes. Posar-s’hi doncs quan abans millor no estaria de més.

(continuarà)