MÉS FORASTERS (8) L’ADÉU DE Mn MONCUNILL: Un llarg resum i algunes consideracions (3a part)

Josep Ma Guiu, gener 2025

La lectura dels dos escrits anteriors permetia visualitzar clarament el NOU MODEL integral i enlluernador que creà Mn. Moncunill. Absolutament capdavanter i innovador respecte al rutinari i mediocre que caracteritzava aquells dies a les Esglésies dels nostres pobles i ciutats. Tot i en metòdica observança i aplicació conscienciosa dels nous i recents principis vaticanistes. Formant part substancial d’aquest model, un actiu i estès moviment cívic-social generat al seu voltant i lideratge i propulsor d’un significatiu nombre d’iniciatives, amb l’execució de bona part d’aquestes.

En aquest darrer escrit, encara podria allargar-me incidint fins en aspectes més puntuals, si bé tanmateix remarcables. Faré una referència breu a dos prou ressenyables: el seu brillant, emocionat i emocionant sermó ⁽¹⁾  -Febrer 1969, al Via Crucis de Divendres Sant– a l’espai que anomenàvem “era del Calvari” i en resposta a la barbàrie comesa per uns eixelebrats franquistes de la que el seu germà, Nicolau -en aquell moment capellà a Palau-Sator (Girona)-, en fou víctima; d’altra, la Missa concelebrada, precisament, amb el seu més que admirat Mn. Ramon Muntanyola en el marc del 2n Aplec de les Besses, 18 de maig de 1970. ⁽²⁾ Altre cop destaca el seu elaborat sermó, si bé, en aquest cas, sorprèn i sobresurt la curta homilia resposta, no prevista i, per tant, improvisada, de Mn. Ramon, que, sens dubte, absolutament contagiat de l’àmbit i atmosfera del seu poble i envoltat de la seva gent (familiars, amics i veïns), l’entomà aixecant un apassionat cant a la identitat en primer terme de Cervià i de manera especial a la de Catalunya.

 La Festa Major (Sant Miquel 1970) viurà el seu darrer ofici. Ningú dels presents podia imaginar que justament aquell també seria el darrer de la de seva carrera eclesiàstica. Més enllà dels personals i absolutament respectables motius d’aquesta decisió planen una sèrie de qüestions envoltant la seva figura.

 ANTECEDENTS: L’assignació per les autoritats eclesiàstiques de la parròquia de Cervià a Mn. Moncunill havia estat prou conscientment meditada: ni Cervià era un lloc adequat per a ell, ni ell s’hi podia sentir degudament estimulat. Se l’allunyava no només físicament del centre de poder, sinó també, a la vegada i sobretot, del seu ideal i  encoratjador ecosistema natural i lògic, on ja despuntava la seva capacitat d’influència en el àmbits més propers al “nou catolicisme” inspirat pel Concili Vaticà II.   

A Cervià no hi arribava un sacerdot comú. Era jove, sí, però viatjat i amb una privilegiada formació teològica i intel·lectual, amb, a més, fins un encantador carisma personal que ja a Tarragona, jovenet i en pocs anys, havia estat capaç de crear-se una notable popularitat i mestratge, tant entre clergues, com entre molts joves vinculats a les organitzacions catòliques. Uns i altres veien en ell a un dels potencials homes de futur de la “nova Església” (probablement també els que l’exiliaven).

No estranya pas doncs que la seva resposta a aquella penalització, acceptada disciplinadament, però amb l’idealisme i orgull de qui no renuncia a les seves conviccions, fos la creació d’un avantguardista model d’interpretació i execució dels valors cristians d’una Església diferent, i centrat en dues virtuts. D’una banda, el compromís personal i integral amb la parròquia, entesa aquesta com una comunitat sencera, tot un poblei, per primer cop sense excepcions, ni predileccions. D’altra, l’Església com a tribuna pública des d’on dur a terme i posar en pràctica fins de manera exquisida, en formes i fons, els nous  valors promoguts i requerits des d’aquell trencador Concili Vaticà II, del qual ell n’era un entusiasta i convençut “militant”.

UN CONTEXT MOLT ALLUNYAT I DETERMINANT: Re-situem-nos en aquells ja llunyans anys 1966-70. Catalunya viu plenament immergida en els més arcaics i repressors postulats del franquisme entre, de forma molt majoritària, una cofoia convicció, una conformada acceptació o simplement indiferència (l’oposició en fase encara incipient). A sobretot les petites poblacions, els mossens de cada parròquia, amb l’ajut d’un seu petit cercle d’integristes, en són baluard i puntal. L’epicentre del dinamisme de la vida social reposa i ve determinat pel calendari eclesiàstic i les seves contínues festives celebracions. Mentre, a les cases de Cervià, l’hivern especialment comporta per als residents un sofert patiment degut a la manca d’unes mínimes condicions de confort. La llum elèctrica, per exemple, cau de manera prou sovint davant una fins modesta turmenta, mentre alhora pels passadissos, amb les tronades, s’escolten colpidors resos a Santa Bàrbara i són comuns l’ús d’espelmes i fins algunes ennegrides i greixoses llums d’oli. A algunes llars, en un nombre pas negligible, es passa el rosari a les nits. Les mules i carros encara segueixen sent el motor per als camps i l’economia familiar, i el Barça i altres trivials assumptes centren bona part d’il·lusions i converses. Aquest era tanmateix, de forma caricaturesca i sintètica, un esbós doncs del context cívic-social de Cervià.

RETORN A UN DEBAT GENS SENZILL: Al principi em referia al “nou model … capdavanter i innovador … a les Esglésies”. (Deixem ara al marge l’aplicació social-activista ja glosada i celebrada a l’escrit anterior).

Amb l’enfoc al rerefons d’aquells llunyans dies, avui ens podríem preguntar: els fidels podien acceptar, entendre i finalment festejar la substitució de l’històric i solemne altar de tota la vida per un de “simple i senzill” al mig de la nau?  La presència d’una foto al centre “sagrat”  del nou altar amb l’home considerat generalment el més míser i brut del poble i durant la celebració de la “Santa” Missa? Un enigmàtic Sant Crist, oficialment ja denominat  “Crist Còsmic”, presidint l’espai central de l’Església? Un ambó (trona) d’una elegància fascinant i amb un  reflexiu  missatge inserit? La minuciositat amb que es tenia cura de tots els detalls per tal de conformar un “escenari” d’una estètica enlluernadora? I, per no allargar-me  més, la potencialitat i força d’uns sermons molt elaborats i carregats de profundes i crítiques reflexions socials-politico-religioses, mig embolicades, a fi d’evitar el crit d’atenció i amonestació  de les autoritats?

Efectivament el prou llarg llistat d’actuacions avantguardistes presentat mostra i evidencia l’inqüestionable elevat llistó intel·lectual de la proposta. (Un dia, no fa tant, em vaig asseure amb un cervianenc, major de noranta anys -edat semblant a Lluís M. Moncunill- i d’una admesa bona reputació cultural entre els veïns. En aquells temps, assistia amb certa intermitència als oficis de l’Església; des fa molt, gens o rarament. Referint-se a Mn. Moncunill, em digué : “No em vaig sentir proper a ell. El trobava massa intel·lectual i, si bé molt cordial i mai presumptuós, et senties incòmode, pròpiament i interna, en la teva palesa inferioritat”).

Mn. Moncunill, preclarament, emprà aquelles delicades singularitats i les disposà al servei, com a ferm convençut vaticanista, de dues de les premisses més rellevants emeses des d’aquell Concili: aconseguir una proactiva participació dels fidels a l’Església i fomentar-la des d’una modernitat renovadora per adequar-la als nous temps. A tals fins, incorporà, a més, uns cants de plena actualitat (espirituals i reivindicatius), diferents dels acostumats i d’un ritme suggestiu que atrapava i convidava de forma engrescada i majoritària als congregants. I fou des de la globalitat de tot aquest conjunt que aconseguí crear una captivadora atmosfera col·lectiva, d’una emotiva religiositat, la qual transcendia des de tots els actes i rituals de la Missa. En definitiva, la BELLESA d’una cerimònia litúrgica.

I des d’aquesta concepció, per a la gran majoria dels partícips, fins aquells més crítics amb algunes d’aquelles accions i aquells  altres que no abastaven la vasta i complexa integritat de simbolismes, missatges, …, comunament tots, a la sortida, manifestaven, amb admiració i orgull, haver participat i gaudit d’un més que lloable i suggestiu ofici de culte religiós.

Recordem però de nou la magresa del marc religiós-social-econòmic de Cervià i integrem en ell aquest format i personalitat d’un tal impactant, per disruptiu i excels, model. Més enllà, d’una banda, de la indiscutibleprioritària i honesta convicció pròpia en aplicar amb brillantor, rigor i sinceritat  les esperances conciliars sòlidament vertebrades en la persona, i, d’altra, el demostrat compromís del mossèn amb la seva parròquia i parroquians, tot i així i no obstant, no sembla en conseqüència natural preguntar-se qui era pròpiament el destinatari  objectiu d’un tan exquisidament elaborat i avantguardista model?

Una pregunta que m’envoltava enigmàticament des l’inici de la meva consideració. Per altra part perfectament compatible, alhora, amb el gaudi i celebració complaguda i molt participativa dels assistents. Tanmateix però no podem obviar que assistir a Missa, i de forma tan generalitzada en aquell context, era propi per a molts del fet de prendre part en una festa cívica. En aquella Església pletòrica, no hi cerquem només, i inclús ni sobretot, una qüestió de fe i creences religioses en els congregants. (Un fet que es posarà de manifest pocs anys després, molt pocs, amb la constatació d’una afermada i progressiva crisi espiritual, i amb una assistència als oficis religiosos que, ens agradi o no, passà a ser i és avui quasi testimonial).

Als efectes de situar-nos ara i tot seguit en una perspectiva prou diferent, ens cal abans reincidir de nou en les característiques principals de Mn. Moncunill. D’una fins sorprenent precoç vocació sacerdotal; d’una profunda i esforçada dedicació constant i continuada per aconseguir la millor formació humanista i teològica possible (estudià cinc anys a Roma); privilegiat excepcional per testimoni i participant directe del Concili Vaticà II i del que assumeix sòlidament la seva doctrina; secretari a Tarragona del cardenal Arriba y Castro. Etc. I en tot, a penes té per sota i/o al voltant dels 30 anys.

Forçosament i de forma patent havia de ser llest i sanament ambiciós. D’altra banda, valent i molt segur de sí mateix segons es desprèn d’alguna de les lectures al referit “Quaderns”. Dotat a més d’un carisma tremendament seductor i des d’unes posicions personals avançades a les pròpies d’aquells dies.

Des del conjunt doncs d’aquestes peculiaritats no pot estranyar gens que Mn. Moncunill assolís, i prou jove, la condició de lideratge entre un bon nombre de capellans i joves d’organitzacions catòliques que el veien com a representant d’una significativa esperança en una Església alternativa, la qual, de segur, confiaven s’havia d’obrir pas davant l’encarcarada i cada cop més destarotada Església oficial.

Són tanmateix els que posteriorment conformaran un notable reguitzell de seus seguidors que, periòdicament però de forma continuada, passen  ara a visitar-lo i resten embadalits del que estava sent capaç de dur a terme en una petita comunitat d’un molt petit recó de món. Quan retornaven als seus indrets propis, exercien de portaveus d’aquell nou i il·lusionant model davant els cercles laics i eclesiàstics renovadors i reformistes de Tarragona. Segur que ho expressaven amb honors, i el missatge es degué anant expandint i generant expectatives en molts (i recels en altres).

(En la lectura completa del número referit de “Quaderns” -homenatge pels seus 80 anys- , més enllà dels naturals elogis propis d’una felicitació, suren en cadascun dels nombrosos col·laboradors i a cada plana unes comunes i vehements manifestacions d’admiració a la persona i, de forma substancial, al sacerdot).

L’interrogant obert en aquest escrit respon al capficament personal tractant de copsar el destinatari d’un model creativament i brillantment treballat, i exigent alhora en quan embolcallat d’una riquesa directa o fins encoberta fins tanmateix en els més senzills detalls. No s’ajustava de fet pròpiament a la nostra parròquia, ni, encara molt menys, en aquell històric context. Ho vaig contrastar i debatre animadament amb alguns altres. Finalment em vaig adonar que determinats aspectes em duien a errar. (Un, per exemple, el seguiment i avaluació de tot el complet, llarg i accidentat, si bé molt peculiar, procés del Crist Còsmic. Des de l’encàrrec -1968-, fins al recent acte de presentació al Centre Tarraconense/El Seminari -2024-, i les degudes reflexions dels diversos ponents. Comentaré aquest procés al seu degut moment).

La insistència en l’intercanvi de parers –verbals i correus- amb aquells i, en conseqüència, donar-hi unes voltes més em feu arribar a una conclusió totalment diferent a la inicial. Avui crec que aquell “model” era, per damunt de tot, l’acomodament i exposició d’una translació personal, molt virtuosa i innovadora, arrelada de ple en la  “nova ànima” vaticanista i adreçada a tota la comunitat: als fidels de la parròquia, a aquells seguidors seus i a qualsevol que participés de la cerimònia litúrgica. No s’emmotllava de forma específica i concreta per a un determinat perfil dels assistents als oficis religiosos. Simplement era la conseqüència natural de la seva privilegiada personalitat, il·lustrada formació, preuats valors, profundes conviccions i renovadors principis religiosos i humanistes tan demandats. El bastí a Cervià, com, tanmateix i sens dubte, l’hauria bastit igualment a qualsevol altra parròquia fins del més elevat rang. (Un aspecte a accentuar, en aquest cas, seria que la nostra petita parròquia aportà als oficis religiosos uns propis i distingits valors, els quals contribuïren a aquella lluïssor de forma prou notable; entre altres, i com exemple, la formació, bon gust i significatiu amor musical de llarga tradició històrica que, pocs anys abans, havia enaltit Mn. Vila).

FINAL DE Mn MONCUNILL: Són doncs ja quasi quatre anys a Cervià i de forma inesperada per a tots els cervianencs per la Festa Major de 1970 s’acomiada dels veïns. Encara ningú podia sospitar que la decisió abastaria un àmbit personal de molta major transcendència i que fins el duria a abandonar immediatament i definitiva la clerecia.

Alguns amb els que n’he parlat ho relacionen amb una “crisi espiritual” del sacerdot. Pot ser. No ho sé. Si bé em costa d’acceptar en raó de la seva llarga trajectòria i evolució personal des d’aquells dies i fins avui. Més de cinquanta anys d’un viu catolicisme sempre progressista i de pedra picada i dedicant gran part dels seus constants i inesgotables treball i esforç intel·lectual al servei de l’Església.

Com aquells, tampoc jo puc tanmateix aportar els exactes i absolutament respectables motius que, amb certesa, dugueren al referit final. Només ell podria doncs explicar-ho. Un modèlic comportament de plena i total discreció en tot moment, i des del primer dia mantingut amb fermesa malgrat el pas de molts i molts anys. Cal doncs respectar la decisió personal (en aquest cas, de dues persones).

Avui però molts pocs cervianencs ho recorden. En primer lloc, i lògicament, per quan la immensa majoria d’aquells que ho visqueren directament -molts amb indiscutible dolor; altres amb pena, pròpia del respecte, admiració i agraïment a l’apreciada relació personal- ja no hi són. En segon terme, l’evolució del pas del temps i amb ell els seus constants progressos normalitzen, sortosament, quasi tot allò que un dia, temps ençà, suposà un daltabaix.

En qualsevol cas, la sense fi, si bé intranscendent i de poc pes, història d’un petit poble ve marcada per un molt minso nombre de personatges, els quals hi deixen la seva tangible i brillant empremta, i gràcies a la qual una població aconsegueix fer seves unes prou significatives qualitats d’avanç i distinció. Mn. Moncunill, sens dubte, n’ha estat un d’aquests pocs. I sobretot i per damunt de tot, el “seu” poble, al que ell professa una admirable i manifesta estima, de forma prou unànime, agraït, li ho reconeix.

És també precisament des d’aquest reconeixement que, alhora, en el conjunt d’una anàlisi i avaluació global i rigorosa del pas complet de Mn. Moncunill per Cervià, el pertorbador trasbals general que suposà el seu adéu no es pot eludir. Menys encara en un avui tan remot al d’aquells grisos escenari i temps en què la conjugació dels suplementaris postulats franquistes i eclesiàstics tocaven el cim. Les rígides i arcaiques costums, habituds, creences, ancestral devoció religiosa, tradicions i subsegüents comportaments individuals i socials eren exponents d’una multi acolorida “pobresa”. Poc diferent a la del propi país sencer. Ningú doncs se n’havia, podia i pot encara estranyar d’una esperada raonable i reposada reacció que no es donà.

I en aquell marc del tot determinant esclatà el xoc d’una novetat impactant, per inimaginable en quan isobretot en aquells dies  desconeguda (o pràcticament) en tot l’extens àmbit de l’ordre eclesiàstic del nostre bisbat; altrament accentuat, en aquest cas, per algunes peculiaritats inherents i pròpies del mateix d’encara major difícil acceptació i comprensió. Finalment pesava tanmateix  l’estima i admiració de molts (creients i no) pel mossèn i, amb ella, la percepció subsegüent, per alguns, d’una considerada debilitat.

(Nota: Significativament, en pocs anys, el pas continuat i incessant de sacerdots a simples seglars  –casats o no- fou prou característic, encara que ja per motius més i prou diversos. La crisi imparable de l’Església havia començat).

1.- “Homenatge a Lluís Ma. Moncunill”. Quaderns de Vilaniu 65, Institut d’Estudis Vallencs, Maig 2014

2.- “Els 25 primers aplecs a Les Besses, 1969-1993” Miquel Martí i Pastor. Associació Cultural El Cérvol, Maig 2018.