Autor: Josep Ma Guiu
Quasi dos quarts de dotze. Sortim de casa per anar a la Missa de Festa Major. Avui no és Sant Miquel, però, de forma encertada, la que denominem solemne, es celebra cada any, i de fa temps, el diumenge més proper a aquella data. Fa un dia assolellat i prou bo en la dinàmica d’un final de Setembre climàticament estrany, que, de forma ja quasi miraculosa, ens regalà fa pocs dies amb uns 140 litres d’aigua. Abans d’ahir, divendres, els assistents al Pregó festiu de les vuit de la tarda/nit es queixaven del fred passat.
La Plaça, impecablement neta i ordenada, és encara buida. La botiga d’en Sastre, oberta, amb els expositors de premsa recolzats a les parets i unes poques persones que van pujant les escales de l’Església donen escassa vivacitat al dia i a un espai que, amb la recent renovació, fa goig.
Entrem i la il·lusió d’escoltar de nou la Missa Prima Pontificalis de Perossi ens fa buscar els bancs propers als cantaires que, en un discret i ràpid cop d’ull, sembla deuen ser una trentena. L’Alcaldessa i dos regidors davant, al primer rengle, presidint la cerimònia i donant-li caràcter d’oficialitat institucional.
Mn. Borja, en una decisió de gran encert i sensibilitat, ens “presenta” el celebrant de la cerimònia religiosa d’avui: Mn. Llurba. Curiosament l’anomena Francesc, quan per a tots nosaltres és i serà sempre en Sisco. És el que té la rígida i sovint malentesa normativa d’ús del català reglamentari. Mn. Sisco doncs pren tot seguit la paraula i, amb un deix d’arrelada emotivitat, comenta que fa 61 anys que cantà aquí mateix la seva primera Missa. En tots aquests anys, ningú li havia atorgat l’honor que avui se li encomana i, agraïdament, com pertoca, li ho declara al seu amfitrió. En té ja 85, i ens demana disculpes per quan en molts moments haurà de seguir la celebració assegut. Es troba bé, però les cames, diu, són fluixes i l’aguanten malament.
Mossèn Borja, amb mossèn Francesc «Sisco» Llurba, que fou el convidat per a celebrar l’ofici religiós en aquesta Festa Major de Sant Miquel de 2024. Fotografia Núria Güell
L’harmoni enfila i pertorba amb la sacra solemnitat i gravetat de les primeres notes introductòries del Kyrie . La qualitat i bon gust musical inciten la mirada cap a l’organista. N’Arnau, fill de la Gemma i en Josep. Un professional de la música, concertista d’orgue i magnífic reforç vingut des de Sant Celoni, on viu. L’entrada coral amb les veus de sopranos i contralts trasllada i centra ara l’atenció envers els cantaires. Alguns, un bon nombre, són de l’Albi, com tanmateix n’és el Director. Un exemplar i pedagògic model de com encara es poden aconseguir fites, fins ambicioses, amb la participació i col·laboració de persones de pobles veïns. Hauria de ser un exercici força comú. Amb la polifonia del “Ky _ _ ri _ e e_lei_son” llisquen unes tímides i ruboritzants llàgrimes, tot i que els registres aguts i el, a cops, massa pausat ritme musical evidenciaran les limitacions d’una coral orgullosament concentrada i motivada, si bé possiblement poc àmplia. L’excel·lent qualitat individual d’algun dels integrants dissimularà alguna d’aquelles limitacions.
La Coral Parroquial de Cervià, amb l’ajut dels cantors/es de l’Albi, va lluïr amb tot el seu esplendor per la Missa Major. L’Arnau Llurba a l’orgue. Fotografia de Núria Güell.
Com sempre, l’arribada del sermó, de forma encuriosida i expectant ens asseu als nostres bancs. Determinarem la qualificació final dels valors humans i intel·lectuals que intuïm en la persona-mossèn sota l’impacte causat, el que sigui, per les reflexions aportades. És el que té un monòleg, fet des d’una trona i seguit sota el silenci i atenció –quan menys inicial- de tots els assistents. El repte per al “sermonador” és de nivell. Aconseguir mantenir l’interès dels congregants des d’un principi i ja tot seguit fins al final. A més, sense que decaigui en cap moment, per quan si, pel que sigui, algú perd el fil ja difícilment tindrà interès en reprendre’l. Gens fàcil doncs, al contrari. Fins al punt que, per a algun dels presents, és el moment d’una ràpida, si bé poc discreta i després avergonyidora, becaina.
Tot i la decidida voluntat d’un atent seguiment, desentendre-se’n quasi bé després del primer paràgraf forma part d’una ja consolidada i trista habitud i des de fa força anys. I no pas atribuïble intrínsecament a una qüestió de manca de creences i fe religiosa.
Mn. Llurba però ho està aconseguint. Enganxa des del començament i et va mantenint interessadament atrapat fins la darrera frase. Nogensmenys que un extraordinari i entusiàstic cant a la vida, i des de la cridanera perspectiva de qui encara ja amb una certa immediatesa la mort i serenament, diu, l’espera i accepta. A penes cap referència a cel, infern, àngels i dimonis i sí alhora un apassionat clam d’exaltació a l’amor. L’amor genèric i generós; no, o no només, l’amor religiós, sinó com a concepte universal i omnipresent, i raó substancial i determinant del sentit i significat de viure la vida i, sobretot, per gaudir-la amb plena esplendidesa.
Imatge dels assistents a Missa Major. Fotografia Núria Güell.
Encabat, el respecte al recinte i a la cerimònia retingué i a l’últim impedí el meu decidit impuls i voluntat d’aplaudir-lo. Una exposició pública i sentida a modus de personal i vital testament amb que aprofita, elegantment per acomiadar-se oficialment del seu poble, mentre de fons balanceja, en tot moment, la gran estimació que li té. Tanmateix la lluïssor d’un seu monòleg que, al marge de creences, tant enyorem quan assistim, encara sigui força periòdicament, a una Missa. M’incomoda ara no haver-ho fet! Sentir-nos tractats com a persones madures i racionals és una educada contrapartida que esperem i demanem, per molt que no escrita en lloc, al reclam de la nostra plena atenció.
Tot plegat –la gran assistència; els solemnes cants; l’emoció especial dels participants (cantaires, mossèn i congregants); el rigor i qualitat del sermó- conformen la bellesa i espiritualitat d’una emotiva i lluent cerimònia.
La forta, i merescuda, ovació final dels assistents a la coral hauria d’encoratjar-los a no defallir en el seu mostrat entusiasme, fins inclús augmentant el grup amb la incorporació d’alguns joves (caldria anar-los darrere i engrescar-los); i tanmateix alhora hauria d’encoratjar-nos a nosaltres i a tot el poble a brindar-los-hi tot el nostre suport i col·laboració. No és altra finalitat que preservar i continuar amb una preuada i orgullosa manifestació del Patrimoni musical-cultural històric del nostre poble.
En aquest sentit, voldria subratllar dos aspectes. Personalment no sé identificar altre moment a Cervià en que “Passat” i “Present” es manifestin i harmonitzin tan vivament i alhora en un únic, majestuós i efectista instant. I aquest és durant la Missa de Perossi de la Festa Major, herència viva encara de Mn. Vila. Un amic de la meva edat al sortir em deia, hi ha hagut moments en que, d’esma, tornava a parlar amb el meu pare recriminant-li, com quan jo era petit, que “em semblava bramaven massa”. I sí, certament, la Teresa (Piringo), la Montserrat (Generosa), la Dolors (Llorenç), l’Elies (Xexo), Salvador (Cabaler), Gregori (Quico), Miquel (Roig) i tants, molts altres, si vols i aixeques el cap, els pots veure voletejant per les voltes de l’Església, reviscolant amb la remor i tradició d’aquells cants. Mentre, per altra part, la meva dona, forastera –com qualsevol altre foraster-, resta badocament i perplexament admirada per la bellesa d’una cerimònia que no és capaç ni d’imaginar a cap ni una de les parròquies de la seva gran ciutat.
Sortim al carrer per a participar a l’acte que, al meu entendre, defineix millor el sentit simbòlic de la Festa Major. Tot i que no soc de petards (no m’han agradat mai) trobo a faltar la tradicional traca com a sorollós terratrèmol per atendre el seu crit: Comença la Festa. Tots a la Plaça! La gent hi acudeix en aquest dia i hora simplement per a trobar-se i saludar-se amb vells amics i coneguts. Un va donant voltes i més voltes, d’un costat a l’altre, enmig d’abraçades, encaixades de mans i petons i un intercanvi simpàtic de banals i reiterades frases, avui però emmarcades, pels efectes dels records, en l’expressivitat d’uns naturals, sincers i carinyosos somriures.
La Plaça Major preparada pel vermut i les sardanes. Fotografia Francesc Grinyó.
Cada any s’hi dona alguna grata sorpresa. L’Emília em diu: “mira aquell, en Josep Ma Rata, de cal Barrundes!” (per a mi, cal Ton del Jaio). Tot i ser veí meu de només algun ja molt vell estiu, ni el recordava, més enllà de que era un noi molt i molt alt i, tanmateix, per les bromes que li gastàvem degut al seu mal català totalment afrancesat.
Per a alguns “forasters” aquesta cita s’ha convertit ja en ineludible. Saludo, com cada any, la família Rafalet-Marcó; veig les “noies Melendres”(l’Eudald i família són habituals tot l’any); els de ca l’Antonieta, amb la Fonsanta al davant, tot i encara plorar la sobtada mort d’en Josep Ma.; envejo els Doloretes que, en aquest dia, i de fa força anys, reuneixen tota la família –vora uns vint-i-cinc- entre els presents; …
Parlo una llarga estona amb Mn. Sisco Llurba que, d’entrada no em reconeix i necessita de l’ajut del seu parent, Salvador, per a finalment i ràpida ubicar-me a través dels meus pares. En Josep Ma (Nunci) em pregunta eufòric sobre la meva impressió dels cants; ens acomiadem amb un encoratjador crit de “no s’ha de deixar perdre de cap de les maneres!”; …
La Plaça es fa petita, entre la cobla, l’espai per les sardanes, les taules del vermut atapeïdes i desordenades entre les escasses zones d’ombra per així driblar un sol encara incomodant.
Gran rotllana sardanista ballant al so de la cobla. Fotografia Francesc Grinyó.
Al respecte m’hauria agradat referir-me a aquest dissortat “altar a l’olivera” que no sols malmet un dels àmbits concrets més emblemàtics del poble, sinó que fins en desllueix significativament tot el conjunt. Però avui això no toca. Així doncs, si Déu vol, fins la Festa Major de l’any que ve.
0 comentaris