90 ANYS DESPRÉS. ELS FETS D’OCTUBRE DE 1934.

Autor: Josep Rubió Sobrepere

En aquest article podreu repassar alguns dels fets  succeïts a Barcelona però, especialment, a diferents pobles de la nostra comarca (recull d’imatges de la premsa de l’època).

90 anys després, celebrem i recuperem aquella data de l’octubre de 1934. Recordem els fets que hi van succeir i, especialment, repensem les seves conseqüències. Com a resultat de tot plegat, per les connotacions que els van provocar i per la deriva que van agafar, marcaren, clarament, ho penso a nivell personal, l’inici del futur confrontament civil.

20:10. Balcó de la Generalitat. Plaça Sant Jaume, aleshores Plaça de la República. Segon dia de vaga general. En aquesta hora solemne en el nom del poble i del Parlament, el govern que presideixo (…), proclamo l’Estat Català de la República Federal espanyola i en restablir i fortificar la relació amb els dirigents de la protesta general contra el feixisme (…). 6 d’octubre de 1934. Lluís Companys, President de la Generalitat.

Ja fosc, s’alçaren les primeres barricades a la ciutat de Barcelona. Es proclama l’estat de guerra.

22:00. Una companyia d’artilleria ocupa la plaça. Tiroteig.

22:40. Una companyia d’Infanteria arriba a la Rambla de Santa Mònica i es dirigeix a llegir el ban de l’estat de guerra. Comencen els primers trets des de la seu del CADCI (Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria). La resposta, dos trets de canó contra l’immoble. 01.30. Els seus ocupants es rendeixen.

06:00 del 7 d’octubre. Malgrat la resistència d’altres edificis com la Generalitat, l’Ajuntament i la Comissaria d’Ordre Públic de Via Laietana, Companys, deu hores més tard de la proclamació, comunicava la seva rendició.

06:15, els militars entren al Palau de la Generalitat i detenen al President de la Generalitat, al President del Parlament i a la majoria de consellers i alguns diputats. També a l’alcalde de Barcelona i els regidors que li donaren suport. A banda, un reguitzell de Mossos d’Esquadra i de Guàrdies d’Assalt lleials al govern català.

S’estableix l’estat d’excepció, es suspèn l’Estatut i es produeix l’ocupació del Parlament català, la Generalitat queda suprimida i el govern català es substitueix per un governador general, els governs municipals d’esquerres es destitueixen de forma immediata i massiva, essent substituïts per altres de dretes o per juntes gestores. A tot això cal sumar-hi la repressió que van patir patits polítics, sindicats i associacions de caire cultural que van recolzar la proclamació de Companys.

Al voltant d’un centenar de morts i gairebé uns quatre-cents ferits arreu de Catalunya arran d’aquests fets. A més cal sumar-hi els gairebé cinc mil dos-cents presoners tant polítics com socials, d’entre ells uns 800 lleidatans. Entre tots aquests, evidentment, Lluís Companys i la gran majoria dels consellers de govern, així com mebres de l’Ajuntament de Barcelona i el President del Parlament. No fou una repressió sagnant, com fou la revolta d’Astúries, però sí amb força detencions.

De motius estructurals i conjunturals, no li faltaven, a Companys. De fet, ja es veia venir.

Per posar un breus exemples del greu problema estructural i de l’animadversió de part de la política espanyola contra Catalunya i el català podríem remuntar-nos a l’inici de l’anomenat consolidació del catalanisme polític quan el 1901 arriben els primers diputats catalans i catalanistes, representants de la Lliga Regionalista, al Congrés de Diputats de Madrid, després de les eleccions generals d’aquell mateix any, i el maltracte, desconsideració, difamació i acusació que van tenir.

La dissolució de la Mancomunitat de Catalunya després del cop d’estat de Primo de Rivera, a banda de totes les conseqüències polítiques, culturals, econòmiques i socials d’aquella dictadura.

Podríem continuar amb de l’intent fallit de Francesc Macià amb seva proclamació de la República Catalana com a Estat integrant de la Federació Ibèrica, després de l’adveniment de la República espanyola i, només per citar un tercer exemple, tot el periple de retallades i entrebancs que va patir per ésser aprovat l’Estatut de Catalunya el 1932.

A tot això s’hi sumaren problemes conjunturals derivats de l’acció pròpia de la política republicana espanyola, en aquell moment sota el domini de la dreta (cal recordar que les reformes introduïdes per l’anterior govern d’esquerres, bienni-reformista, quedaren cada cop més minimitzades i, paral·lelament, arran d’aquesta situació, la protesta social es feia més evident),  a més, s’hi sumava una creixent deriva feixistitzant del govern espanyol i, especialment, amb l’entrada de diputats de la CEDA a l’executiu espanyol el 4 d’octubre de 1934 (esmentar que aquest partit, de clara tendència anticatalanista, mai va reconèixer la República, la Constitució de 1931 ni l’autonomisme, però sí que s’aproximava a les tesis del moviment nazi alemany i feixista italià).

Al Principat,  on hi havia un govern d’esquerres (ERC) que mantenia unes clares desavinences amb el govern central cada dos per tres, s’hi produí, a més, com factor propi, tot l’enrenou al voltant de la Llei de Contractes de Conreu.

Aquesta Llei, fou aprovada al Parlament l’Abril de 1934 i més tard fou anul·lada pel Tribunal de Garanties Constitucionals després d’una forta oposició des de sectors conservadors de Catalunya (Lliga Catalana), propietaris i sindicats (IACSI), ajudats pel context de govern de dretes que aleshores hi havia a Madrid.

Aquesta decisió fou considerada com a un menyspreu a les facultats legislatives de Catalunya i reconegudes per l’Estatut,

Així doncs podríem parlar de la confluència de diferents motius de la proclama del President Companys:

1. La inconstitucionalitat de la Llei de Contractes de Conreu, l’anul·lació d’aquesta i la declaració de considerar incompetent al Parlament català per legislar en l’àmbit social agrari.
2. L’entrada al govern central de nous diputats representants de la CEDA i la deriva feixista que agafava el nou poder executiu.
3. El suport de partits independentistes com Estat Català
4. El malestar social provocat per les promeses incomplertes de la República que provocà un fort descontentament i que provocà una mobilització camperola i obrera amb la convocatòria d’una vaga general, el 5 d’octubre, a tot l’Estat espanyol, i amb una revolució social de fons.

Però, què va passar a la comarca de les Garrigues en aquells dies d’octubre

A la vaga general començada el dia 5 i continuada el 6 hi trobem la participació de poblacions com les Borges Blanques, Castelldans, Juneda, Arbeca, Espluga Calba, Pobla de Cérvoles i Torregrossa. En alguns d’aquests pobles, la vaga aniria molt més enllà i no es limitaria a protestes reivindicatives.

 

Tenim notícies, també, de la formació d’un comitè revolucionari a Cervià, durant els Fets d’Octubre de 1934, a causa dels fets ocorreguts el dimarts dia 9. No foren uns actes de gaire importància, però sí que en fou assabentat el Governador Militar.

A Juneda, segons explica l’historiador Jaume Barrull, el dia 6 a la tarda, els propietaris es van reunir al “Foment”, local conegut popularment com de les dretes, mentre que un grup de manifestants els escridassaven des de fora. El local, un cop desallotjat fou cremat la mateixa nit. També foren registrades o assaltades diferents cases.

Enmig de tots aquests aldarulls es produí, en aquesta població, l’única víctima mortal a la comarca de les Garrigues en relació als Fets d’Octubre. Ramon Rosinach Rosinach (Cal Rector), fill d’un gran propietari local, la mateixa nit del dia 6 d’octubre.

La seva mort fou, molt probablement, més per raons personals que no polítiques, ho podríem definir com a, “propietari contra jornaler”, però que, després dels fets, s’hi van convertir, en raó política. 

Sembla que l’inici de la qüestió va sorgir per un incident provocat per qüestions d’aigua entre l’esmentat propietari i un jornaler, Pere Aguilà Puig (ca l’Aguilà), que va acabar en una agressió del primer al segon.

El jornaler, gràcies als esdeveniments de vaga i protesta al poble, aprofità l’avinentesa per venjar-se. El fet acabà de forma tràgica.

Antoni Arqués comenta que a partir del dia 7 d’octubre, des que s’empresonaren 19 junedencs, membres d’Esquerra Republicana i del Bloc pertanyents a “La Campesina”, les coses ja no foren el mateix a la població. La tensió, els enfrontaments i la disputa entre els partidaris dels denunciats i dels denunciants, el Foment Junedenc (dretes), es van allargar fins a l’esclat de la guerra i la posterior postguerra amb víctimes d’un i altre bàndol. 

En relació a les detencions de Juneda es publicava el següent: “En Juneda ha sido detenido el Comité revolucionario, habiéndose incautado la fuerza pública de gran número de armas. Los detenidos en este pueblo han sido trasladados a Lérida y han quedado a disposición de la autoridad militar”.

El judici pels successos de Juneda no es celebrà fins el 10 de juliol de 1935 a Lleida i  pel qual foren processats 12 veïns: Pere Aguilà Puig; Miquel Palau Bellmunt; Ramon Valls Teixidó; Ramon Capdevila Guiu; Victorià Giné Bellmunt; Laureà Pinyol Salla; Joan Urgellé Beà; Jaume Boté Aixalà; Àngel Pallerola Xandre; Manel Torné Poch; Josep A. Aldomà Minguet i Josep Arqués Beà.

Finalment, per la mort de Ramon Rosinach, es condemnà únicament a Pere Aguilà Puig a 14 anys, 8 mesos i 1 dia de presó i 20.000 pessetes d’indemnització. El reu fou traslladat a la colònia penitenciària de El Dueso (pertanyent al municipi de Santoña, Cantàbria), des de Lleida a finals d’octubre de 1935, per tal d’acabar de complir la seva condemna.

Quan Pere Aguilà va sortir de la presó amnistiat, l’agost de 1936, una gran quantitat de gent l’esperava a l’estació. Fou rebut com un autèntic heroi: “(…) trasladándose a través de Francia inmediatamente al pueblo de su nacimiento en el que fue recibido con aclamaciones por elementos extremistas del lugar, dirigiendose seguidamente el procesado al ayuntamiento desde el cual por un balcón habló a la multitud que había venido a recibirlo diciendo entre otras cosas que antes de 48 horas serian fusilados los traïdores de octubre de 1934”.

Sobre els fets revolucionaris a Borges Blanques, sabem que el dia 2 de febrer de 1936, es celebrà el judici contra els 6 detinguts (Manuel Saltó i altres cinc), que encara restaven a la presó de Lleida, i pels quals es demanava 3 anys de presó per rebel·lió militar.

Al Vilosell, els revolucionaris van assaltar l’Ajuntament, cosa que va suposar la detenció d’11 persones a Lleida. A la Pobla de Cérvoles foren detingudes 4 persones. Mentre que a l’Espluga Calba també hi hagué detencions, sense precisar-ne la quantitat, tot i que sabem que Jaume Pons Garlandí fou jutjat el dia 17 de setembre de 1935, en consell de guerra, pels successos ocorreguts a la població. Així com Ramon Sardà Balcells, que fou condemnat a 6 anys i 1 dia de presó. En aquesta població s’assaltà l’ajuntament, des d’on Manel Roig Duch proclamà la República Catalana, la central telefònica i es disparà contra el convent de les Germanes Dominiques.

A Torregrossa, es van viure tres dies d’autèntic rebombori, fins el dia 8 d’octubre quan finalment les forces de la guàrdia civil aconseguiren dominar els revolucionaris, que va assaltar la parròquia i l’ermita de Sant Roc, arrossegant les imatges de culte religiós pels carrers.

A més, van ser perseguits i agredits, el rector, Mn. Jaume Pratdepàdua, i el vicari, Gabriel Gené Inglés, que fou greument ferit per arma de foc, a més de tres veïns de la població que anaren a auxiliar-lo, Roc Pedrol Ribé, Teresa Pellicer Fabregat i Ramon Curcó Fabregat.

“(…) el 6 de octubre del 34 destrozaron y arrastraron las imágenes por las calles, y, durante tres días de anarquia, hirieron al Sr. Cura-Párroco gravemente, y otras dos personas, escapando milagrosamente de la muerte el Coadjuntor”.

 Respecte als fets de Torregrossa, s’hi feia la referència següent: “En el vecino pueblo de Torregrosa, la situación tomó caracteres de violencia. Fue destacado un piquete de Guardias y civiles desde nuestra población, que para poder entrar en el Ayuntamiento tuvieron que derrumbar la puerta. En el interior se encontraban los revolucionarlos que fueron sometidos, ocupándoseles gran cantidad de armas y municiones. Han sido detenidos los que formaban el Comité revolucionario”.

 

 

 Sembla que foren retinguts quatre veïns de la població a la secretaria de l’Ajuntament, per part de la Guàrdia Civil, i que posteriorment, els guàrdies, foren tirotejats en un moment que s’apagaren els llums.

Un total de 25 persones foren detingudes, de les quals 18 restaren a la presó de Lleida: Marcel·lí Vigatà Simó; Antoni i Miquel Bellart Blanch; Pere Falguera Capdevila; Ramon Vidal Vilamajò; Jaume Bellet Cases; Josep Rubió Solsona; Miquel Bosch Capell; Miquel Blanch Reig; Josep i Jaume Solsona Reig; Magí Solsona Majoral; Josep Bell·lloch Solsona i Pere Uribe Zamora.

 Des de la premsa general catalana també foren seguits els esdeveniments de la comarca. Veiem una mostra d’això en diferents publicacions del diari La Vanguardia:

“En Torregrosa, Torres de Segre, Bellvís, Almenar, Juneda, Villanueva de Alpicat, Balaguer, Pons y Seo de Urgel, la situación en los primeros momentos fué de extrema gravedad. En el primero de los mencionados pueblos, así como en Juneda y Almenar, se registraron algunas víctimas, practicándose al propio tiempo, gran número de detenciones”.

També es practicaren registres i detencions en altres municipis de la comarca, tot i que els fets que s’hi produïren no tingueren la repercussió que en les dues poblacions garriguenques, anteriorment esmentades: “En varios pueblos de la comarca, entre ellos Pobla de Ciervoles, Torres de Segre, Poal, Alamus y Espluga Calva, la Guardia civil ha realizado numerosos registros domiciliarios, encontrando en los mismos gran número de armas de todas clases, de las que se incautó, poniéndolas i disposición de la autoridad competente. Hubo muchos detenidos que han sido trasladados a la cárcel de Lérida. La autoridad militar ha dispuesto que sean suspendidos en sus cargos los concejales que constituían la mayoría del Ayuntamiento de esta ciudad”.

 

Les conseqüències dels Fets d’Octubre a Catalunya foren una dura repressió i persecució, tant a nivell polític com social.  En la vessant política alguns alcaldes d’ERC i membres d’Estat Català, foren empresonats i jutjats per un Consell de guerra.

En el cas de les Garrigues, aquest fet es practicà contra l’alcalde d’ERC de Torregrossa,  Josep Bell·lloch Solsona, un dels capdavanters dels fets a la població, processat i deixat en llibertat el 12 de juliol de 1935.

En l’aspecte social, els sindicats cenatistes d’arreu i els pagesos, mitgers o parcers, en foren els més perjudicats.

A Castelldans, i després dels Fets d’Octubre, la primera sessió municipal fou convocada, de forma extraordinària, pel Caporal Comandant del lloc de la Guàrdia Civil d’aquesta població, es produí el 18 d’octubre, i arran dels fets al poble, foren destituïts els dos regidors d’ERC, en minoria arran de les eleccions municipals del 14 de gener: “A Castelldans a divuit d’octubre del mil nou-cents trenta quatre, s’ha reunit l’ajuntament al saló d’actes per celebrar sessió extraordinària d’urgència convocada pel Caporal Comandant del lloc de la Guàrdia Civil d’aquest poble i siguent l’hora assenyalada el Sr. President declara oberta la sessió amb assistència dels senyors anotats al marge i de l’infrascrit Secretari. Llegida l’acta anterior fou aprovada per unanimitat.

La Presidència manifesta que obrant amb el caràcter de delegat militar de l’autoritat de la provincia, i per no haver intervengut la majoria de la Corporació en la darrera intentona revolucionaria, continuava en el seu lloc, però no així els Consellers de la minoria Daniel Mateu Traguany i Josep Farran Farran, que restaran substituïts per haver tingut participació en la mateixa.

Preguntats els Consellers al·ludits si tenien que manifestar alguna cosa no han fet cap classe d’al·legació. I no havent cap més assumpte de què tractar se dóna per acabat l’acte que signen els senyors que assisteixen, de què certifico ….”

A Cervià es produí la supressió del Sindicat Únic de Camperols el gener de 1935, que no es tornarà a obrir fins al febrer de 1936

A Arbeca, foren detinguts 4 veïns dels quals cal destacar als germans Pere i Joan Boldú Rivera. Foren jutjats el març de 1935. El primer fou condemnat a 6 mesos i 1 dia de presó, mentre que l’altre fou absolt. Per altra banda l’alcalde, Jaume Perera Duch, i la resta de regidors d’ERC van ser destituïts el 17 d’octubre donant el poder a l’altra força a l’Ajuntament, la Lliga Regionalista que per veu de Manel Sans Massot no van voler acceptar l’alcaldia en solidaritat amb els consellers d’esquerra. Finalment fou nomenat per l’autoritat provincial, Jaume Pau Verdés, com a nou cap del consistori.

Fins al febrer de 1936, foren desnonats molts treballadors de la terra, fins a vint-i-set mitgers i un rabassaire pel fet d’haver-se acollit a l’anomenada “Llei Petita”. Després de les eleccions de febrer de 1936, els treballadors desnonats de les terres se’ls va donar la seva reposició en el règim de parceria contemplat en l’antiga Llei. Això va suposar un clima de tensió important a la població .

Altres instàncies presentades per propietaris denunciant la revisió de contractes  i demanant part de les collites endarrerides foren: a les Borges Blanques un propietari contra un parcer; a Fulleda un propietari contra un pagès; a la Granadella, també un propietari contra un pagès igual que a Juncosa.

Després de les eleccions legislatives del 16 de febrer i la victòria del Front  d’Esquerres, el nou govern executà una amnistia, per mitjà d’un decret-llei, per tots els presos polítics que havien estat tancats pels fets d’octubre. Això es produí a partir del 23 de febrer de 1936. Aquell dia sortiren de la presó 36 presos polítics i socials d’Almenar, Torres de Segre i Espluga Calba.