Autor: Josep Ma Guiu
Centraré aquest escrit en una avaluació dels efectes que a Cervià tingueren els “nostres rectors” en la vida sociocultural i fins lúdica-moral de la població. Ho faré des una visió personal i circumscrita només als que vaig “conèixer” directament , si bé contrastada amb algunes altres persones. Tot i així afegiré en aquest llistat a mossèn Vila, propi d’una època prèvia, i pels motius que ja exposaré. Per tant, amb aquesta singularitat, em fixaré en el període que abasta des de mossèn Eugeni (1962), fins a mossèn Isidre (1989).
Aquesta anàlisi requereix ser inserida ineludiblement en el context d’un escenari i marc polític-cultural i sòcio-econòmic, la Dictadura franquista, que abasta aquest llarg període d’anys i que, molt lentament, però obligadament i progressiva, aniria evolucionant. Als efectes d’aquesta concreta valoració, només es destacaran, i de forma simplificada, dues característiques, si bé molt significatives, d’aquell brutal règim: (a) una calculada i implacable estratègia política per anorrear tots els fonaments de l’ànima i identitat catalanes, i, entre aquests, essencial, anihilar el català; i (b) la utilització de l’Església com a baluard de suport ideològic del Règim. Aquest, en una situació internacional molt delicada, aconseguí finalment signar un acord amb la Santa Seu, la qual el passà a declarar com un Estat catòlic. La contraprestació fou la concessió de tot un grapat d’avantatges, especialment econòmics, i amb la legació de la responsabilitat de dissenyar i dirigir els plans d’ensenyament a tot l’Estat (se’n reservà però una directa intervenció en el nomenament de bisbes; afinitat al règim). L’encàrrec traspassat: adoctrinar la societat seguint els valors i principis vinculats i propis de l’auto-denominat Nacionalcatolicisme.
L’Església assumia doncs tot el protagonisme en la direcció i control formatiu, cultural, d’esbarjo i moral de la societat civil a tot el país, i, com a conseqüència, cada poble passà a dependre aleatòriament, plenament i decisiva de la capacitat, tarannà, dinamisme i voluntats del seu respectiu capellà.
Una vegada degudament posicionats, em plau reiterar-ho una vegada més: Cervià ha tingut molta sort amb els seus rectors en l’època abans referida. La seva decidida i molt favorable influència en la vida sociocultural cervianenca ha estat determinant en el que jo denomino segell Cervià, com a signe distintiu i diferencial, i en endavant ho tractaré de justificar.
Em cal però encara una altra prèvia rellevant. Amb l’empenta burgesa de mitjans i finals del segle XIX, Catalunya viu, des d’aquest període de canvi secular i primera part del nou, el que, segurament, seran els millors anys de la seva història contemporània i en tots els àmbits: econòmic; polític, amb potents i brillants lideratges; artístic-cultural, amb l’eclosió, en totes les esferes, d’uns ”homenots” de talla i prestigi mundial; l’apoteosi de Barcelona; etc. Tot plegat, una esbalaïdora onada de dinamisme, creativitat i mestratge artístic-cultural-polític que, d’una banda, impulsà el país i, amb ell, l’orgull de Nació amb vocació de sobirana. El clima d’eufòria es plasmà i s’escampà per tot el territori; també a Cervià. Però, les tensions revolucionàries pròpies de la industrialització amb les subsegüents reclamacions obreres, així com l’atmosfera del moment polític (I Guerra Mundial; Revolució Russa;…), i afegint-hi les reivindicacions catalanistes, dugueren a una primera Dictadura (Primo de Rivera, 1923-1930), amb la complicitat d’aquella, ara alarmada, burgesia. Al cap de pocs anys, i per raons de fons força semblants, el cop d’Estat del general Franco (1936), la Guerra Civil fins al 1939 i la llarga i esgarrifosa repressió fins els 80.
Fou aquesta embogida i cruel Guerra Civil i un seu immisericorde final i continuació els que escapçaren de cop totes aquelles empenta, il·lusió, aspiracions i dinamisme del país. Tot de patac brutalment aixafat i amb tots els factors socioeconòmics en contra: l’exili i persecució de molts; una població ferida i dividida; recances i malfiances veïnals; dolor i misèria econòmica a la gran majoria de cases… I és en aquest escenari que el capellà, sobretot als pobles petits i no tan petits, s’arrogà intervenir, per llei, en les regnes plenipotenciàries del poder. Des de l’elevada trona, sí, però no només. Servint-se de tot l’entramat cívic, passà a controlar i exercir l’atorgada intervenció en la prioritat “d’evangelitzar” els joves (i tots) en els principis generals i “valors” de l’estricta moral del nacional-catolicisme.
A Cervià, de fet, ja no seria fins a mossèn Eugeni que no es començaren a apuntar uns primers i molt dèbils símptomes de reacció. I ja des d’ell, una llarga línia de continuïtat ininterrompuda –Lluis Ma, Jordi i Isidre-. Una saga de rectors de característiques i comportaments molt semblants: un lluït i indiscutible grau d’il·lustració (en tots els sentits) que utilitzaren i bolcaren en una personal i directa implicació en dinamitzar la riquesa sociocultural i vitalitat de tota la població com a primer pilar cabdal per a la recuperació del país: identitat, cultura i llengua. En conclusió, fou aquesta barreja de compromís, excel·lència personal i dualitat –dinamització del poble/al servei del país- la que permeté, aprofitant-se d’uns valuosos i subjacents pòsits de la nostra comunitat, activar-los i enriquir-los, dotant-la conseqüentment d’una brillant aurèola de distinció, a la qual jo denomino “segell Cervià”.
Algú podrà afirmar que es tracta d’una observació gratuïta i subjectiva que no aporta cap base d’anàlisi profunda i rigorosa. I tindrà raó. Però, d’una banda, ho sospeso des de la posició personal de hom que, de jove, era un ferm i convençut creient i practicant i que per raons diverses assistia regularment també a les cerimònies d’altres entorns i rectors. La litúrgia, òbviament, era arreu idèntica, però al meu poble les formes i continguts tenien poc o gens a veure amb les pràctiques comunes a altres contrades. “Aviat” tot adquirí un caire molt més simplificat i senzill (ni besamans, ni les teatrals reverències; una major naturalitat/normalitat tant en el seguiment de la missa i altres actes eclesiàstics, com en la relació personal/humana amb el mossèn; l’orientació i qualitat intel·lectual dels sermons i la “prompta” incorporació del català; la selecció dels cants; etc.)
Segurament es donà a alguns altres pobles. No ho dubto. Però, en qualsevol cas, tots aquests, pocs, n’érem l’excepció. És el que succeeix quan es generalitza. I així avui, també i d’idèntica manera, i fins i tot assistint ara a molts pocs actes religiosos, segur que igualment podria/podríem generalitzar, tot i que, però, en un sentit notòriament diferent. I és clar que tanmateix hi deu haver alhora alguna singularitat, però es fa molt difícil, sobretot des de l’escepticisme religiós, sentir-se còmode, satisfet i orgullós en una missa a qualsevol racó del territori. Talment, i de fa anys, a Cervià. Tot i així però seria totalment injust no imputar-ho plenament a la ja llarga crisi de l’Església i la seva pràcticament plena insignificança en la complexa i polaritzada societat actual.
Direcció espiritual amb algunes forces vives del poble. Lleida, agost de 1947. Font: Fons fotogràfic Associació Cultural El Cérvol.
Al principi parlava de l’anomalia d’incorporar mossèn Vila en un període que no li correspon. Em toca ara explicar-ho. No en soc coetani en el temps (1946-1952), ni tan sols, posteriorment, mai el vaig tractar. Tot i aquest doncs absolutament desconeixement de la persona, del tot segur que no encaixaria en la globalitat del perfil referit als anteriorment esmentats capellans. Fins gens o molt poc a veure. Cap dubte. Dit això però, no entenc els crítics quan es centren i en subratllen la seva personalitat dominant i autoritària, així com una proactiva voluntat d’establir i condicionar les tendències morals i “cristianes” de la comunitat i, especialment, les dels joves cervianencs. Fer-ho significa obviar que Vila és “fill” directe d’aquella Església espanyola, la cúpula de la qual, només amb dues excepcions -Vidal i Barraquer i Múgica-, signà i publicà, l’any 1937, la Carta Pastoral de suport incondicional al bàndol franquista (… la Cruzada en defensa de la religión …). Els impulsors i redactors foren dos bisbes catalans, Gomà (La Riba) i Pla i Deniel (Barcelona). Mentre coincidia, al seu període cervianenc, amb dos arquebisbes de Tarragona (màxima autoritat eclesiàstica a Catalunya) -Arce Ochotorena i, tot seguit, Arriba y Castro-, reconeguts per una incondicional identificació amb el franquisme i, a l’ensems, un enfurismat i actiu anticatalanisme.
L’Orfeó El Rossinyol de les Garrigues a les graderies del camp del Nàstic de Tarragona, l’11 de maig de 1947. Mossèn Vila a primera fila. Font: Fons fotogràfic de l’Associació Cultural El Cérvol.
Una vegada doncs assentats aquests precedents de la persona, en qualsevol cas, del que no hi pot haver cap mena de dubte és que s’està davant d’un extraordinari i carismàtic líder. Llest i impulsiu com diuen era, ràpidament –segur- s’adonà de les especials aptituds i qualitats, sobretot líriques -però no només- covades en el passat cervianenc (“Rossinyol de les Garrigues”; estesa afició musical i fins amb una notable formació de bona part de la població …) i que, per les penúries, tràngols i rigideses d’aquells tèrbols anys restaven somortes al bagul del record. Ho aprofità i, amb el seu dinamisme, les feu ressorgir promovent i encapçalant un llustrós fenomen d’esclat socio-lúdic-cultural de tot el poble. Només un líder, sobretot ambiciós i d’una gosadia i atreviments quasi forassenyats, podia ser capaç d’aplegar i dirigir un tan ampli i divers reguitzell d’homes i dones joves contagiant-los del seu entusiasme i, amb ell, el coratge i convenciment necessaris per assolir unes fites musicals absolutament insospitades (Handel, Mozart, …). He llegit i se m’ha comentat que l’Orfeó arribà a comptar amb uns 180 cantaires. Absolutament insòlit! (Actualment el prestigiós i molt reconegut Orfeó Català en suma un centenar). Les populars fotos de tots ells aplegats a les graderies del camp del Nàstic segurament escenifiquen el zenit d’un dels moment socials i culturals , si més no, més àlgids de Cervià. I així, quan encara avui, per la Festa Major, es canta la Missa Pontificalis de Perossi, entre l’emoció i ovació final dels parroquians, no deixa de ser un homenatge a ell i a tots els seus cantaires, i fins si un, sota aquella plaent remor, és capaç d’abstreure-se’n físicament, tancant els ulls, en pot “veure”, al menys, uns quants.
No en tingué prou. Copsà tanmateix aquelles altres “aptituds no només musicals” de la població, i, ràpidament posà en marxa l’activitat teatral amb una bona colla de joves. Impetuós i valent, eliminà, en primer lloc, el veto oficial existent de constituir grups mixtes (homes i dones) i, tot seguit, conformà un extens elenc d’actors i actrius que donaren vida a diverses obres escèniques, enmig de la gresca i una molt exitosa acceptació popular.
Algú s’estranya per tant que mossèn Vila es convertís en la referència vital i quasi reverencial de gran part de la població, especialment d’aquells pares i mares de la meva generació? Per a tots ells significà, en l’ensopiment i tristor d’aquells anys, un esclatant xoc de vitalitat i alegria. També per a tot un poble.
Per tot plegat, i al meu entendre, mossèn Vila té una transcendència cabdal en l’empremta i qualitat del “segell Cervià”.Fou la baula necessària i clau que, en temps d’un fosc i penós silenci, actuà de pont i exercí d’eficient corretja de transmissió enllaçant els valuosos i nostàlgics pòsits de l’ahir –la primera part del segle XX- amb les esperances del demà –uns joves i brillants capellans dels seixanta-vuitanta-. En aquell interval, en aquell mentrestant, n’entomà aquella vella herència, la polí donant-li lluïssor, il·lusionà tot un poble i la deixà exquisidament preparada per a qui en volgués i pogués agafar el seu oportú i degut relleu.
Pasqua 1947. Mossèn Vila dirigint la coral. Font: Fons fotogràfic de l’Associació Cultural El Cérvol
Darrere seu i al cap d’uns anys, aquella mateixa generació de joves, ara ja pares i mares, endegà i dugué a terme una de les iniciatives de major impacte i conseqüències a Cervià. Tot i ser un poble d’una economia pobra -poc més que de supervivència i no altra que la dels pobles de Les Garrigues-, decidiren, en un nombre totalment i comparativament inaudit a la comarca, “exportar” els seus fills i filles a poblacions on poguessin realitzar estudis mitjans o superiors: a Lleida, Valls, Tarragona, Montblanc, Barcelona i altres, arribaren alumnes del poble. Aquelles famílies amb un esforç de sacrifici quasi inhumà pel risc i angunioses angoixes que comportaven –pocs estalvis acumulats i plena dependència cada any dels freds i pluges- , assumiren que els estudis i la cultura havien de ser el millor llegat que podien deixar als seus fills. Aquest seria, al meu entendre, un dels efectes del segell Cervià (de l’Albi, per exemple, aquest poble tan glossat pel seu dinamisme comercial, en aquells mateixos anys no arribà cap estudiant al Sant Anastasi de Lleida; un, a la Laboral de Valls. Lleida i Valls, com exemples referencials més lògics i comuns, acolliren en canvi un significatiu nombre d’estudiants cervianencs).
Continuarà …
0 comentaris