Un veí del poble i bon amic, en Sebastià Martí va demanar-me si podia acompanyar a un seu amic, fill de Juncosa en Josep Preixens a fer una ressenya de les cabanes de volta de la partida del Sarraí, ja que d’allí en soc terratinent. (Es feu una publicació Les Construccions de Pedra Seca, autors Fèlix Martín i Vilaseca i Josep Preixens i Llevadot de Pagès editors 2005)
Ens posàrem en contacte i emprenguérem la ruta els dos nous coneguts. La meva tasca només era ensenyar-li el lloc on estava ubicada cada una de les cabanes, de quin amo era l’estatge i el nom de la partida i terme la qual pertanyia.
El nou company anava ben preparat per fer l’estudi que es proposava, cosa que a mi, em feia créixer la il·lusió, i, ensems revivia el record del decurs de molts anys, tota una vida d’entrevistar-me en tot aquell veïnat que tantes jornades havíem passat cada un al seu tros adelerats en fer la feina que ens obligava cada estació de l’any. Avui els anys m’han fet canviar de ritme.
La primera cabana a parar-nos toca al camí, partida “Riu de l’Aró” (Riu de l’Oró, segons l’ICGC), és l’ocasió que ens hi fa deturar, el company fa les fotografies que a ell li sembla per tot l’exterior de l’habitacle, després treu la cinta mètrica i em demana per aguantar-li un cap, i així pot treballar més còmodament. La porta està tancada i a mi em ve al pensament de buscar la clau recordant que el padrí de l’amo actual, quan jo era molt jove en ocasió que el pare se m’emportava a arreglar els camins amb el de més grup de veïns, a aquesta cabana hi vàrem fer beguda (descans), aquell amo del 1939 m’ensenyà la clau i em digué si la sabia manejar? Ho vaig provar i no en podia sortir bé, l’home es posà a riure, tragué la clau, la posà altra vegada i em diu: ara s’obrirà, prova, i efectivament s’obrí, i m’invità que l’examinés, la clau només era un ferro rodó i llarguet, a 2 cm de la punta estava partit i enganxat per un piu que es desplomava i quedava formant angle recte amb la part horitzontal i en direcció a la balda que sostenia el pany, i aquesta petiteta part reculava la tanca del muntant de la paret, el forat del pany era rodó exactament com la clau que se’n servia. Vam passar una estona divertida i l’home em va ensenyar el lloc on amagava la clau per si mai l’hagués de menester. Segons el Sr. Palari l’enginy que aparentava la clau era un dur obstacle per obrir-li sense permís la cabana. Al meu company li feu molta gràcia i fotografià la clau amb totes les poses que l’interessaven.
Obrim la cabana i en Josep en quedà sorprès en veure que ens posàvem en una gran cova natural que a la seva part davantera hi havia construït uns tres metres de volta que a la seva part alta coincidia amb el mateix nivell de la cova. Tot quedà ben fotografiat i ben medit, molt ens atreia a fer el nostre comentari així que anem recollint l’equipatge, deixant-ho tot com ho havíem trobat, i cap al cotxe per seguir camí enllà fins que deixant el vessant del” Riu de l’Aró ” creuem el coll del serrall de la” Vall de Faig” – Sarraí” (Vall d’Aufaig, segons l’ICGC), la primera cabana que ens parem d’aquesta partida està ran del camí amb la porta oberta que des del cotxe estant contemplem fins al fons de l’habitacle, al fons té uns dos metres de volta ensulsiada, estava abans adossada al cingle, a la part lateral tocant la porta d’entrada hi ha el dormidor de volta molt ben conservat amb la pedra encara ben blanquinosa amb la data 1840.
Continuem amb les altres cabanes que totes estant a la mateixa endreçaria i molt propet del camí de carro, però que ja no en circula cap, en tanta anomenada que tenia en principis del segle XX. El meu pare recordo que hi venia amb la somereta i damunt d’ella i corns de la sàrria s’hi mantenien durant el curs del camí els tres fillets de quatre a nou anys, any 1929. Els camins de ferradura s’utilitzaven molt, en els anys 1925 – 1935 a Cervià s’estrenaren bona remesa de carros. Un fill del nostre poble s’hi establí de carreter, recordo quan sortíem de l’escola, als escolars ens agradava contemplar en la ferreria del davant, el treball de posar el cèrcol a la roda, aquella rodona de pedres posades a terra al carrer del ferrer formant un doble cercle ple de brases, l’espai entre els dos cercles on posaven el cèrcol fins que tenia el punt de calentor. Una de les reparacions que calia fer a les rodes segons el que havia treballat el carro era donar-li tirants, volia dir enfortir la roda, rejuntar raigs, corbes i cèrcol.
Som a la cabana més gran dels Sarraïns, trobem que estan treballant a la finca, el seu conreador ens ve tot cofoi a ensenyar-nos-la, després d’amidar-la ens dona la quantitat de 39,90 m² amb 2,93 m d’alçària referent al seu interior, a més a més al lateral esquerre un dormidor de volta de 6,76 m² amb portalada de 0,75 m a la llinda de la portalada del carrer amb dibuix artístic hi té marcada la data de 1842. Encara que a Cervià n’hi hagi de més grans, aquesta és d’admirar el ben col·locat que està la pedra, no hi ha una sola esquerda enlloc, els carreus de les primeres filades tant, d’una banda, com de l’altra són grossíssims, et crida l’atenció d’observar-los.
Al meu company li explico: Tota la cabana presenta per mi un viu record de quan era d’edat escolar, el meu pare conreava aquest tros, que era del seu germà, i algun cop, asseguts a aquests setis de la vora del foc em feia observar els suports de pedra que aguantaven la fumera i em contava: ” Aquestes dues pedres les va posar el pare al forat que estava fet per cada una d’elles, i aplom les va aixecar de terra amb els seus braços solament, encaixant-les a cada un dels forats corresponents. Cada pedra podia pesar uns 120 kg. Era molt forçut com cap altre podia haver-hi al poble”. Però aixecar tant pes ho pot fer un home? Ell sí, has vist aquest marge del racó del costat de la cabana, els balçons van estar portats des del coster, a braços pel pare, de vegades se’n carregava dos repartits per cada un dels malucs i fins al marge que distava de 25 a 30 passes, cada pedra pesava de 30 a 40 kg. Aquesta feina la feia quan no es podia servir de l’animal.
Jo no vaig poder conèixer aquest padrí, per això m’agradava molt sentir el meu pare contant-me extraordinaris casos respecte a la força, i quant al caràcter assumia en els seus afers una gran responsabilitat.
Molt abans en aquesta cabana no hi havia campana al forat de la fumera i feien molt de foc i s’omplia tota de fum que no s’afiguraven els estadants els uns als altres, però aquella gent creia que el fum escalfava les pedres de la volta tan alta com és, i a la nit dormien més conformats en estar calents, per això avui contemplem aquestes pedres tan negres com si haguessin passat un pinzell xopat de quitrà, algunes lluentegen. Davant la cabana al mateix nivell del brancal de la portalada s’hi manté l’era molt espaiosa, s’hi feien moltes batudes a causa de servint-se’n alguns veïns.
Estem a la meitat de la vall del Sarraí i anem seguint fàcilment el trajecte perquè cada cabana et ve de pas, ja que les partions dels trossos van quasi paral·leles d’on serrall a l’altre, aquest segon, és el que fa de partió amb la vall de la Sisquella, les cabanes solen ser al mig de la finca on li ve a passar el camí que queda a la part solana, aquest mateix camí no para fins a l’Albagés on d’allí tenim terratinents entremig dels nostres trossos com també algun de Juncosa. Aquesta vall era molt productiva pel gra, sobretot s’hi collia molt blat i es transportava ben net cap a casa.
Eren moltes nits que els pagesos havien de passar en aquestes cabanes, era per aprofitar el temps, amb el carro eren dues hores de camí, comptem-ne dues al matí i dues al vespre, quin temps et quedava per treballar?, en temps de llaurar l’animal després de la llarga jornada havia de descansar i la manera era estalviant-li el llarg viatge, a més de la cabana amb un bon estable calia tenir reserves d’aigua, l’animal solia gastar-ne. Es formaren les basses sense cap més material que la mateixa terra, una mica més tard algunes s’empedraren, després es feren les cadolles, l’aigua semblava que ja era prou neta i bona, però a l’estiu quedava de color verd i això no agradava, i comença a construir-se les cisternes l’aigua quedava tancada amb porta de ferro a la majoria, i el clot revestit de ciment del més bo que hi havia. El pagès anava avançant en aquestes comoditats les quals se li feien rendibles. L’any 1934 entre les 20 cabanes existents a la partida, les 15 ja havien construït la seva particular cisterna, tots ells se n’enjoiaven.
Hem fet la descripció del dormidor de volta, era una bona comoditat per dormir-hi tota la família, la majoria de cabanes el tenien damunt l’estable amb cabirons travessers, damunt canyissos i bon gruix de palla, a la nit la mula picava amb el cap, al jaç de sobre i el camperol sense el calgués moure d’ajagut al jaç, tirava palla a la menjadora i la bèstia li agraïa amb el “garric garrac” fent música clàssica, de tant en tant aquesta flairava el seu recinte amb les seves pròpies aromes, però aquells homes nascuts de la flaire de la terra el qual els feia forts per afrontar a tota adversitat, i amb la faixa de cinc voltes d’estam tirava endavant.
Acabem d’explorar totes les cabanes de volta del Sarraí, on a cada una hi ha un petit detall diferent una de l’altra, segons com, podia ser conseqüència de qui l’habitava, el que és cert que són fresques a l’estiu i calentes a l’hivern, les de teula amb la mateixa cavitat, no tenen aquesta qualitat, d’aquestes últimes a l’estiu, els animals de treball en sortien molt suats del seu estable i molt turmentats de les mosques, calia tenir-ne cura.
De les cabanes de volta segons qui les contempla, creu sentir com li estan explicant tot el gust d’un art que es feia eficaç per un temps que es necessitava. L’expert constructor, la destresa dels seus estadants en tenir-ho tot a punt segons la feina que els tocava fer, tan diferent l’una de l’altra, d’extrem a extrem la calor i el fred, en collir i en batre s’hi passaven dies famílies senceres fins a l’infantó d’un parell o tres d’anys no hi faltava. S’hi traslladava tot l’aviram del corral de casa, aquell bon gall s’exhibia amb el cant a punta d’alba i la resposta el complaïa. El cap de casa anava a reconèixer les rateres per si havia caçat un conill. A l’estiu la nit era bona si no hagués sigut les picades dels marfulls que eren terribles, sort que durant el dia podies xopar-te amb aigua solellada. Dormir a la serena que s’acostumava a fer damunt la palla de l’era feta del dia, miraves tota l’estelada brillant del firmament sobre l’espessa foscor de la terra, provaves de comptar-les una per una i et donava gust trobar-hi el “carro”, el Nord! El pare em deia; aquelles tres que formen triangle, és la potada de conill … i aviat es cloïen els ullets acariciats per aquella suau marinada que t’invitava a cobrir-te el cap amb el llençol, i fins a sentir el copet de la forca a les cames, senyal que ja érem a la matinada i s’havia de tirar la palla al paller. L’hivern era més penós a causa del temps, quan es gelava la terra es feia molt fang i s’empastifaven els peus i et quedaves “bau” de les mans, això dificultava el treball. Corria el risc de les nevades, amb la neu no s’hi podia fer massa pensaments, l’encertat era marxar com més aviat cap a casa i si era de nit prendre paciència que es fes de dia, amb els anys n’hem vist de grosses, una de cinc pams l’any 1932 i una altra de set pams el 1944 entre moltes d’altres de menys gruix. Pels camins coberts de neu s’hi passava amb molt de perill menant l’animal. Quan va arribar l’època del tractor gairebé tots hi patinaven, només els de doble tracció eren vàlids.
A mitjans del segle passat solia nevar cada any, ara sembla que les “nevadores” s’hagin oblidat de les Garrigues.
Passem a la part positiva: Quan passava aquella tongada de bonança amb els olivers carregats, tot era cants i fer bones ensacades, no es volia perdre temps durant el dia per triar les olives, i a la nit es feia a la cabana o bé al matí mentre s’eixugava la rosada, també es triaven els brots, era una feina enutjosa i molts la feien mentre es guisava el sopar, entre aquestes arribava el que havia anat a reconèixer les trampes pels tords i amb goig tirava damunt el cove aquella mitja dotzena d’ocells que n’hi havia per deixar els brots i posar-te a plomar-los, tan bons com eren, tan dintre l’olla com fregits entre dues rostes de pa, el seu aliment crèiem que ens donava molta força. I a dormir ben escalfats amb aquell brassar que deixàvem sota la fumera on s’hi havia acabat de coure un bon codony del mateix tros.
Ens ha anat encuriosint la nostra partida amb el nom de Sarraí, cosa que no hem acabat d’esbrinar mai perquè li posaren. A principis del segle XX el meu padrí Josep, un dia arrabassant prop d’un oliver, de sorpresa aixecà amb l’aixada uns ossos, davant el cas, anà descolgant amb tota la precaució i aparegué tot un esquelet humà. El lloc es trobava al peu d’un cingle ran de la vall. El padrí en donà part i ningú en va prendre partit. Segons el meu pare aquests ossos van tornar a ser enterrats al mateix lloc, i va quedar per dir-li: el bancal del mort.
El fet d’haver-se de quedar tantes nits a les cabanes, la gent anava formant un petit nucli de veïnat que els ajudava a conviure en una doble amistat a més de la ja adquirida al poble. Durant el dia es presumia a si era la feina escaient, l’afecció al cant, que n’hi havia més d’un que refilaven molt bé, un tenor de magna qualitat quan li tocava treballar en la part més alta del tros, perquè la inspiració se li aproximava més, solia fer un recital que podia durar totes les hores d’una matinada, el veïnat solia escoltar-lo, fins a algú el distreia de la feina. També aquests homes carregats de bon humor solien quedar-se en nits alternades a les cabanes. Després del particular sopar de costum en posar el cassó al foc o el tupí amb patata i bacallà, calia digerir-ho bé, i se citaven en una cabana a presentar-hi la sobretaula, un d’ells hi tenia un bombo, uns platerets i altres instruments diguem-ne de taverna, encara que per beure només hi havia vi, però se n’esvania aquell que el portava millor. Si la gresca s’allargava, més curta trobaves la nit, que en tenies per unes quantes hores en què et sostinguessin aquells canyissos, l’endemà no tenien presses per ensellar l’animal com solia passar a casa, a punta de dia t’entrava la claror per l’espai de la fumera, i hom amb gran descans i marcada eufòria acceptava la tasca de la jornada.
Si un veí agafava una llebre, ocasionava una mica d’expectació, l’ensenyava gojosament i convidava a sopar tots aquells que hi poguessin ser, feia de cuiner aquell que hi estava més bregat (agafar una llebre no sovintejava gaire) i sempre hi havia algun previsor que guardava uns condiments adequats, ni hi faltava el romesco, si no hi havia prou enciam, s’hi ajuntava, mastegueres, llicsons, ruelles i alguna altra planta totes ben tendres collides recentment. Per postres hi podia haver penjada de raïms, codonys, figues seques, nous i magranes. Segons em contava el pare una vegada els falta va un condiment que precisava i un de la colla va voler anar a buscar-lo a l’Albagés, ja que era el lloc més a prop, dista 5 quarts, sort que feia bona lluna.
I ja havíem arribat a l’any 1935 i jo recordo als meus onze anys, en una nit acudiren a la nostra cabana els set o vuit veïns més propers, però com ja érem a les acaballes de la collita es decidí de passar per totes les altres cabanes oferint-los-hi una serenata, i vinga cada un confeccionar-se un instrument per fer la cercavila, al ser a la penúltima cabana, els dos homes estadants ja dormien, quan oïren aquell enrenou els semblà que somniaven, després un va dir, ens venen a robar l’animal … i estrebà el perpal darrere de la porta, entre aquestes començà la bona cobla anomenant els seus propis noms, Pere i Josep, si us plau … obriu-nos que tenim set. Els dos germans ens acolliren justificant-se que no s’hi havia trobat mai. Contemplem que ens fan senyals amb llums de carbur des de l’última cabana que ens queda per arribar a la meta, és propietat del Xenxa de Juncosa, conreada pel Patrici de l’Albagés amb tota la seva família. Per nosaltres l’únic llum és la lluna i ben plena que es mantenia. Ens inviten a entrar tota la processó cap dins del mas, portàvem caminant un bon tros entre camins i senderons, imagineu-vos les emocions, les abraçades entre la part dels homes i els petons entre la part de les dones, tots amb el vestit típic de collidor. Ens vam asseure, i jo vaig comptar vint, i el número aquest l’he recordat tota la vida. En la vetllada que compartíem hi sobresortien el cant i el ball, seguit d’altres varietats populars del temps. Ens acomiadàrem deixant els últims que s’hi associaren als seus estatges corresponents i anant seguint a la inversa el camí que havíem fet una estona abans, quedant solets i últims d’ajaçar-se la comitiva iniciadora de la vetllada. ¡ !Quina nit més dolça damunt la palla!
Dins de la partida ja hi tenim un nou veí el qual ha estat hereter de la finca que el seu pare li havia promès. El nou amo era botiguer i ambulant de roba, recorria tots els pobles de les Garrigues amb el seu carro-tartana, en sentir-se propietari del tros s’entusiasmà a cuidar-lo i a més a més s’hi sentia satisfet en trobar-hi l’ambient d’un veïnat que s’hi adherí tot seguit, fins el batejà amb el nom de “la Colònia”. La gent quan el veien amb el carruatge preparat solien dir-li: cap on tires a vendre? I amb el seu humor de gran fama els contestava, cap a “la Colònia” i poc o molt portava camises pels treballadors forans, des de la seva cabana ubicada en lloc molt visible donava la benvinguda al veïnat amb el seu crit de so triomfal.
Però el temps era temps: Les cabanes que formaven aquesta llegendària “Colònia” volgueren sostenir-se amb la igualtat d’amistat i costums en el primer període de la guerra civil. A l’hivern del 1937 que al poble hi havia dues col·lectivitats contràries l’una de l’altra, a la nostra colònia tots anàvem a una per divertir-nos i ens quedàvem a les cabanes i quasi cada nit ens reuníem a una cabana havent sopat per fer una mica d’esbarjo els deu o dotze de sempre, també n’hi havia de forasters familiars d’entre el nostre veïnat: tarragonins i barcelonins. Entre tots presentàvem bon repertori perquè era compromès haver-hi de participar tothom. A més dels adults directius hi participava jovent, nois i noies. El programa gairebé sempre era improvisat: cant a solo i coral, de veritat s’escoltaven bones veus femenines i unes veteranes veus de baix, música d’humor que servien com a instruments algunes eines de treball del pagès, amb consciència hi havia un acurat estudi, cada un es brindava a fer tant com podia. Un seminarista tarragoní Josep M. donava el to a la coral fent servir de diapasó la sarpeta de collir, a cada pua li feia donar un so. El Cisco l’ambulant, ens portava el seu gramòfon o la gramola amb la qual oíem peces de música molt famoses i a la millor sortia una marxa fúnebre, però també tocava El Brindis de Mozart, amb la set que tots portàvem. Entre la varietat de jocs populars hi continuava la “màgia”. El meu pare repartia totes les cartes del joc i a mi em feia posar de cara a la paret, ell es posava a fer el seu discurs i jo atent endevinava totes les cartes número i pals, el públic malgrat que s’ho imaginés no encertà mai a descobrir la trampa.
I arribà un dia la màquina de cine marca NIC (era el joguet dels meus nou anys) però al Sarraí no teníem electricitat. Doncs la màquina havia de funcionar … Com?, aquí està la qüestió. El seu funcionament anava amb dues bombetes, i es va pensar posar-hi dues piles, però ningú les portava, el Cisco corregué a buscar la llanterna del seu carro que funcionava amb un gruixut ciri cobert de vidre, però només en tenia una i massa grossa que no es podia tancar la màquina, amb un impermeable tapàrem el tros per on ens escapava la llum, la pantalla la teníem bona i la platea també, tothom assegut com podia imitant els escolanets, i saber aplaudir sense fer xivarri, el vigilant amb una granera d’aquelles de batre renyava aquell que no complia amb la disciplina. De la llum amb prou feines se’n servia un dels objectius, aleshores a la pantalla el dibuix no bellugava (ho entendreu els que en sou conscients) però l’empleat mancat de qualitat de paraula explicava el que feia el dibuix de l’objectiu sense claror, deia: Ara aquest senyor ha caminat i anirà caminant, nosaltres no veiem que caminés, però ens ho imaginàvem amb tota l’estranyesa del món. Però prompte arribà la part dramàtica en observar que sortia fum, i era que es cremava la cinta, no era d’estranyar que el públic cridés “socorro… ” Tot seguit s’encengué el llum de ganxo, l’operari Miquel del Roig donà per acabat l’acte demanant disculpes, invitant per l’endemà amb l’entrada gratuïta, a no ser que algú vulgui portar una soca pel foc.
Durant el dia tot collint, els comentaris anaven a dojo fent bones rialles recordant la vetllada. Algú se li va escapar el dir: “Si això és guerra que no vingui la pau”
Doncs vet aquí que el juny del 1938 un batalló d’enginyers fortificaren gairebé tota la partida de Sarraí amb unes aparatoses trinxeres, cada una amb el seu refugi subterrani davall de la roca, alguna cabana de volta també li tocà fer aquest servei, la trinxera entrava per la part del dormidor lateral i amb la cabana hi tenien el confiat refugi. Tot el batalló estava allotjat en les cabanes, quedaren fetes 15 trinxeres.
El dia 3 de gener de 1939 la primera trinxera en vistes a l’Albagés fou ocupada després que una gran quantitat de projectils la destrossaren, ocasionant 12 víctimes de la part del Govern, allí quedaren sepultats i encara hi són avui, i per què? Son cossos humans que foren oblidats.
Passada la guerra el veïnat tornàrem a complir la nostra tasca a la terra, ignorant que havíem de veure el gran canvi, des de l’arribada del tractor ja no cal quedar-nos a les cabanes. Els collidors forasters aquests sí, sense palla ni estable, un llit.
Alguns compradors de finques amb cabana de volta, aquesta la fan servir de “bodega “segons ells ens conten després d’edificar-hi al seu davant el xalet.
Gràcies al meu nou amic Josep Preixens per encoratjar-me a explicar aquests fets a la trobada d’Estudiosos de les Garrigues. Per mi ha estat posar-me una valuosa joia a les mans, de la qual voldria gaudir-ne traspassant-la a un altre perquè assaborís el goig que dona la natura quan aquesta es troba corresposta d’hom que l’acaricia.
Miquel Martí i Pastor Miquel del Roig any 2000
A la foto el Miquel al campanar del poble de Siurana.
Cabanes del Perdiuet a la Vallseca.
0 comentaris