Aquest és el títol del plafons turístics que la  Diputació de Lleida i l’Associació Leader de Ponent han situat a les entrades de molts pobles de les Garrigues.

He tingut la immensa sort de poder fer aquest “viatge” acompanyat pel Jordi Farré-cal Cots durant al menys deu anys, primer recorrent el terme buscant les cabanes de volta que la cultura popular va anar construint durant els darrers segles XIX i XX.  Un viatge acompanyat per la seva memòria, un pòsit antic, on anava construint un “paisatge amb història”, un concepte que l’historiador de l’art Erwin Panofsky «[…] en una obra d’art, la forma no es pot separar del contingut; la distribució del color i de la línia, de la llum i de l’ombra, dels volums i dels plans […], s’ha d’entendre com a vehicle d’una significació que transcendeix el merament visual»  el descriu en els seus estudis. Aquest primer viatge va concloure amb una exposició feta per la nostra associació “El Cérvol” a la festa major del 2014, on vam mostrar la majoria de les nostres construccions. Va servir per publicar aquest inventari al lloc web Wikipedra, que és un espai web 2.0 sobre construccions de pedra seca de Catalunya i dels municipis que integren el Parc del Pirineu Català, la Mancomunitat del Conflent-Canigó i el Parc Natural Regional dels Pirineus Ariejans. El projecte està desenvolupat per l’Observatori del Paisatge i hi col·labora l’associació Drac Verd, el Parc del Pirineu Català, el Parc Natural Regional dels Pirineus Ariejans, experts i altres entitats que vetllen pel patrimoni de la pedra seca. Vam fer també una ponència a la X Trobada d’Estudiosos de les Garrigues,  feta a Arbeca l’octubre de 2015 i publicada al capítol Etnologia “Les cabanes de volta de Cervià, de l’antigor a internet”, acompanyada d’un vídeo. “Els seus estudis ens apropen i endinsen en històries reals, verídiques, però totes amb un rerefons que de vegades sembla novel·lat i que fan que les seguim amb un gran interès. (…) ens traslladem per uns instants a l’època, al lloc, al personatge.” Xavier Perelló i Miret, fragment de Savis a la comarca i al món. TRACES. Centre d’Estudis de les Garrigues. Octubre de 2016

Fins aquí el recorregut que ha tingut aquest “primer viatge”.

Aquest camí, com moltes històries o viatges, és llarg i continu. L’hem continuat recorrent molts diumenges seguint els seus consells amb la Cecília Queralt, el Ramon Rué i jo Josep M. Rué, amb l’ajut per apropar-nos o recollir-nos del lloc de M. Teresa Sanmartí com a xòfer, recorrent els camins recomanats pel Jordi i les seves descripcions apreses en altres sortides d’aquests recorreguts.  La Cecília aprofita el temps per anar fotografiant plantes i flors i estem preparant la seva publicació properament.

I com que el camí es fa caminant, ens havia promès una ruta ben desconeguda i amb força interès. Sortim d’hora ja que el dia promet ser calent. Volem continuar aprenent el llenguatge de la natura. Enamorat del paisatge que ens envolta, li dol que encara sigui desconegut per la majoria de nosaltres. Recorregut des de ben jove acompanyant a diferents partides de caça, recorda qui hi havia apostat damunt de cada cingle.  Ha après dels millors mestres:  el seu pare Enric, expert en la “caça de la rameta” i el seu estimat Josep Santamaria-cal Bepsinyor, quan la caça era el mitjà de portar proteïnes animals a casa. Ens descriu uns paisatges amb història i lamenta que el recorregut el fem per un territori que abans era conreat i actualment es troba en una fase d’abandó. Els seus ulls acostumats a veure-hi en la natura ens van descobrint detalls, petjades, llocs de bany, camins, un petit pi rascat amb la cornamenta d’un cabirol, una escorça de reboll tacada de fang del llom d’un senglar. Com un naturalista expert ens endinsa en el seu món natural. La descripció del nom dels llocs l’acompanya amb tot luxe de detalls. Busquem la cova de les Perdius que dóna nom al lloc, a la nostra arribada, les parets i la llinda ens ensenyen que va ser habitada no fa tants anys, distribuïda amb tres estances, dues tancades una a cada extrem, un banc de collir olives a l’estança principal, abandonat a terra, com la resta dels conreus. Les alzines, esbarzers… van colonitzant els espais. Amb tota naturalitat i generositat ens mostra les melateres que anem trobant en el recorregut, de sobte es detura i flaira que aquell sotabosc és bo per pebrassos i encara en trobem un parell, ja secs.

La font del Ribell del Castanyola és el punt d’arrancada del recorregut, no trobem la font pel estat d’abandó humà i progressió de la natura, encara més aquesta primavera per les abundoses pluges de la tardor. Anem baixant buscant caminets inexistents, pugem coster per no quedar atrapats arribats al barranc de les Gotelleres, la seva continuació és la vall del Marc, encara amb un bon cabal d’aigua per ser a finals de juliol, passem per baix del Mas de l’Anna i anem pujant en direcció la Pobla, amb un recorregut circular que ens torna al punt de sortida on tenim el seu Toyota que ens espera per tornar. El camí de tornada continua sent una contínua descripció dels llocs i personatges, una tradició la de la cultura oral. Vam acabar el recorregut molt cansats, però esperant el proper.

Una característica del  comportament del Jordi, la definiria com: la preservació del bé comú, entesa com la necessitat de no fer malbé els espais comuns per no perjudicar els altres i perjudicar-se un mateix.

 

 

A la foto Jordi Farré, al costat d’un pi a la Clota de cal Manuel. Plantat pel repadrí del Lluís del Manuel, que es deia Manuel Tost Torné. El va  arrencar de l’obac i el va portar dins la “catxutxa” la gorra amb visera  i el va plantar davant la cabana entre finals del segle XIX i principis del XX. Passa dels cent anys.

 

 

 

 


0 comentaris

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *