Presentació

Biblioteca Municipal
Cervià de les Garrigues, 16 de març de 2019

Treball d’equip

El llibre que tindreu a les mans és el resultat d’un treball col·lectiu que es conjunta a l’entorn de la creació poètica de l’Enric que interpel·la successivament la ploma dissenyadora del seu fill Anton, mentre la seva filla Marta assumeix el rol tècnic i impecable de l’edició, que els tallers de “Gràfiques Moncunill” han executat.

La intencionalitat i la motivació de l’edició són explicitades per la citació introductòria de les paraules de Màrius Torres:

Ara que el braç potent de les fúries aterra
la ciutat d’ideals que volíem bastir,
entre runes de somnis colgats, més prop de terra,
Pàtria, guarda’ns: —la terra no sabrà mai mentir.

A partir d’aquí, descobrim el poeta en la seva dimensió patriòtica més genuïna i sincera, amb el seu clam per una Pàtria tan martiritzada.

El títol del llibre, Albada Garriguenca, i la il·lustració que l’acompanya em suggereix el començament d’una de les estrofes del Virolai de Verdaguer:

Alba naixent d’estrelles coronada,
Ciutat de Déu que somnià David.

Albada Garriguenca d’Enric Gorgues neix amb una coberta de blaus matisats que apaguen les estrelles lluminoses de l’albada, l’alba naixent de Verdaguer. Neix un autor, neixen mil sentiments seus lluminosos. I tot, resultat d’un somni de poeta que, com David, canta un racó meravellós de la Ciutat de Déu, la ciutat dels seus ideals, arraulida a Les Garrigues, amb els seus homes, la terra, la natura, el respirar de l’amor que engendra vida.

Introdueix la primera part, “El pagès, la terra i la natura”, un disseny també del fill de l’Enric, l’Anton, amb un paisatge d’un esquematisme suavíssim de línies delicades, que suggereixen perspectives en llunyania. Un arbre gegant, en primer terme, com un referent del vers del nostre poeta que diu:

Arbre i argent ets alhora
i pintura transparent.

El poeta, en aquesta primera part, hi descriu visions que besllumen “marges, que escalen la muntanya”; “infant genet, que el cel cavalca amb pluja de foc”; “flors de neu, que vesteixen de festa els ametllers”…

L’il·lustrador introdueix la segona part, “Amor”, amb una cinta al·legòrica en forma d’embolcall finíssim, que fa pensar en un ventre matern en lenta crescuda i donació vitals, que, segons el poeta, porta a:

donar-lo tot
a raig i a glops,
a poc a poc
de mica en mica.

El poeta hi canta, entre altres evocacions, “el record de mare”, “la construcció de paraules contrastades”. Hi descriu el valor d’escriure, l’amor i el treball del pagès…

La il·lustració que encapçala la tercera part, “Vida”, descriu un corriol amb ziga-zaga que talla muntanyes i es fon a l’horitzó. El poeta ho descriu amb aquests versos:

poder caminar
ignorant fronteres,
tastant tota menja
que estigui a l’abast.

Hi trobem, en aquest apartat, metàfores com “el captaire de bells mots”, “vermells adéus de sol ponent”, “la vida: laberint i puzle”, “la festa major al cor”, “el neguit de les utopies” …

El perfil del nostre poeta, ens el podria descriure l’immortal Verdaguer quan defineix la poesia en aquests versos:

No es deixa engabiar en els palaus,
no es deixa esbalair per la riquesa,
en la masia, amb los senzills de cor,
ses ales d’or i la cançó desplega
.

L’Enric poeta sent la inspiració no al sopluig confortable d’un palau. El seu geni poètic vibra a la bastida de paleta on edifica la subsistència quotidiana, i respira després també al càlid redós de la llar:

He escrit damunt parets
llargues hores de vida.
He deixat en teulades,
al ras, molts vells records.
He vist el sol ixent.
lluint viva esperança,
fent-me llarga carícia,
ardents instants de dia.
He vist voleiar el núvol
fent-me ombra benigna
fins al sol de ponent.
Les meves mans s’alçaren,
com qui fa una pregària,
per guanyar-se la vida,
i premeren les eines.

Les categories d’home i de poeta, en el nostre cas, són indestriables. Qui dubtaria, a l’hora de plasmar el perfil humà de l’Enric, d’escollir els trets precisos que el fan l’inconfusible home del nostre poble?

És tal com descric l’Enric en el pròleg del llibre: El temps me l’ha revelat pausadament en el seu valor total: l’he vist modèlic a la llar, com a símbol de disponibilitat sense límits en totes les dimensions de la convivència familiar; professional esmerat i complidor; participatiu en l’àmbit social i cultural, cívic i religiós; home de criteri i sentit crític, amanits de prudència i discreció”.

“El senzill de cor ses ales d’or i la cançó desplega”, diu Verdaguer. L’Enric és un d’aquests senzills de cor, tocats de poesia. Gorgues entra de ple al santuari de la poesia convertint-la en un do per a tots els seus lectors. La seva ànima de poeta ha experimentat l’esgarrifança produïda pel contacte amb tot allò que bull dintre del seu pensament i emoció, i allò que l’envolta externament. Un contacte saborós, però també moltes vegades obscur i dolorós. Aquesta fiblada dispara el cor del poeta amb una riuada plena de vida que li eleva el pensament i les emocions cap a metes sublims, i que no pot deixar d’expressar per la paraula. Si escoltem el poeta, notarem que ell ens en fa partícips del seu món visionari, i que arriba a suscitar dintre nostre visions inimaginables. El poeta és un creador de noves realitats, dota de novetat les coses que sempre hem tingut a mà i hem vist d’una manera simple i rutinària. El missatge del poeta ens sorprèn constantment i ens ofereix noves llums que fan de la realitat un calidoscopi meravellós.

El seu llenguatge és culte, divers, acurat amb ressonàncies i matisos garriguenques, tot ell genuí i fresc. Un tresor adquirit a pols remuntant adversitats. Ell es defineix com un cercador de paraules, de la paraula silent i callada, portadora de gràcia i vivacitat. El domini de la llengua és la garantia infal·lible d’una catalanitat a tota prova, vocacional, que en ell hi té estada.

El lector podrà entrar al santuari de l’Albada Garriguenca un cop adopti les actituds del seu creador: quietud, serenor, silenci contemplatiu, generositat de temps. Aquestes són les mateixes pulsacions que han fet sonar la lira poètica de l’Albada Garriguenca.

Escoltem aquí les veus dels rapsodes que faran sonar la música d’aquest poemari que tindreu entre les mans.

Lluís M. Moncunill Cirac

Categories: Uncategorized

0 comentaris

Deixa un comentari

Avatar placeholder

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *