UNA ESTRATÈGIA MUNICIPAL. TORNANT A PARLAR DE CERVIÀ

Autor: JOSEP MA. GUIU (març 2025)

1.- UNES CONSTANTS i CONTINUADES ADVERTENCIES INSTITUCIONALS i ACADÈMIQUES.

 En el número de Juliol-Agost de 2023, en un dels meus escrits editats a “El Cérvol, exposava la preocupació personal derivada dels informes institucionals i/o acadèmics que alertaven i alerten, de forma periòdica però continuada, del risc de la desaparició futura d’un gens menyspreable nombre de poblacions de l’interior de Catalunya i, en part, circumscrites al voltant del nostre entorn comarcal més propi i proper.

El passat 12 de Febrer, es presentà, per part del Centre de Treball, Econòmic i Social de Catalunya (CTESC), l’informe: Les polítiques de reequilibri territorial a Catalunya.  En aquest, s’avalua i reflecteixen els dèficits de 146 localitats en risc de despoblació per accedir als serveis bàsics públics (educació, salut, seguretat, transport i mobilitat). Assenyala que l’àrea de major desequilibri territorial, aquelles que ho pateixen més, són les ubicades a la Conca de Barberà, les Garrigues i la Segarra, a la franja entre Tarragona i Lleida, a més del Pallars Sobirà, als Pirineus. La majoria, 84, (quasi el 60% del total) estan a Lleida; Tarragona, 31; Barcelona, 23 i, en darrer lloc,  Girona, amb 8.

L’estudi inclou, d’altra banda, els resultats d’una enquesta distribuïda entre els propis  Ajuntaments, en la qual la percepció i conclusió dels seus Alcaldes són que la situació ha anat empitjorant en les dues darreres dècades, centrant el seu pessimisme en el dèficit crònic de la vivenda i la mobilitat.

2.- L’ACTUAL CONTEXT CÍVIC i SOCIO-ECONÒMIC DE CERVIÀ.

En aquell article subratllava tot un ampli conjunt de favorables particularitats de Cervià, les quals, malgrat no excel·lir en cap d’especial i diferencial bellesa, el fan prou atractiu.

Ho resumiria en:

• Una força encertada gestió municipal en el conjunt del casc urbà (carrers, Plaça, creació de recons d’un suggerent encant, neteja, …); en la cura per gaudir d’una valorada connectivitat amb l’ampliació de la cobertura de xarxes mòbils, fibra òptica. Etc.
• Disposar d’uns substantius serveis “bàsics” (atenció mèdica, escoles, mobilitat, oferta comercial –forn de pa, queviures, quiosc i tèxtil, … – ).
• Disposar d’uns preuats serveis lúdics-esportius-culturals (piscines, pista poliesportiva i pàdel, bars i restaurants; una hiperactiva biblioteca; sala recreativa, amb cinema (en molts festius) i teatre (periòdicament).
• Un dinàmic i incansable moviment associatiu cívic-social i cultural (associació cultural el Cérvol, 7 de Teatre, coral, associació de dones, associació de joves, associació de gegants …).
• Una àmplia varietat de serveis professionals a tercers (paletes, pintors, electricistes-fontaneria, ferrers, fusters, perruqueries, farmàcia, restauradors, cases rurals, residència d’avis, …).

I tot plegat en una avantatjosa i ben comunicada ubicació, en mig d’un entorn paisatgístic de notable bellesa i possibilitats.

Un doncs (avui) satisfactori marc global en una punyent i descoratjadora dinàmica de pèrdua continuada de població i, lògicament, un simptomàtic i esbalaïdor envelliment d’aquesta.

Subratllava amb èmfasi, i tot seguit, una particularitat totalment sorprenent: en els darrers anys  i de forma natural, és a dir, no producte de cap dissenyada i programada estratègia, s’han anat instal·lant al poble un nombre prou considerable de joves d’una notable heterogeneïtat: escultora, mànager musical, escriptors, professors universitaris, fotògraf, bibliotecària, poeta, dissenyadora-cantant, petits emprenedors en oficis i/o petits negocis, … Tots ells, més enllà de la seva integració o no tanta en la vida social del poble –o millor dit, en el que molts cervianencs entenen com a tal– , han aportat i estan aportant una sèrie de valors de significativa rellevància. També és alhora una positiva evidència poc discutible.

3.- UNA CONCLUSIÓ

Finalitzava aquelles reflexions amb una predicció: assumint que la prioritat d’un Ajuntament és vetllar per millorar la qualitat de vida dels cervianencs empadronats, cada dia que va transcorrent, s’evidencia que aquella dependrà progressivament de la capacitat o no per anar augmentant la presència, ja sigui estable o periòdica, de “forasters” al poble. De no aconseguir-ho, els petits comerços aniran tancant, la vida social minvant i la vitalitat anímica i real de la població empobrint-se any rere any, amb totes les negatives conseqüències que se’n deriven.

Cal recordar, que aquest juny tanca el forn “Ca la Mariana”, amb una història centenària al seu darrere. En la meva adolescència compartia l’activitat amb altres dos forns, “Cal Ventura” i “Cal Gatxetes”. Ja molt difícilment viurem un altre forn al poble. O no).

Donat l’actual context econòmic molt delicat i la pràcticament segura no implantació de cap empresa que pugui crear nous llocs de treball, només la captació, encara que sigui prou modesta (no pot ser altra), però sí continuada, de “nous estadants” podrà aconseguir aquell objectiu fonamental d’apuntalar una encara eixerida qualitat de vida als cervianencs.

Concloïa, per tant, tota la imaginació, aptituds i esforços possible -i de tots-, haurien de concentrar-se en avaluar com fer-ho possible i viable.

Fins aquí, asseguraria que tots, més enllà de matisos, hi estaríem d’acord. El problema recau doncs en el QUÈ ES POT FER i COM?  

 Des la plena assumpció de la dificultat del propòsit, goso apuntar una “possible” (?) via a considerar:  

1. En primer lloc, una decidida i valenta voluntat d’entomar-ho amb seriositat i rigor amb l’objectiu d’identificar, o no, possibles i viables opcions de futur.
2. Una ferma convicció de que cal la implicació de tot el poble i les seves entitats.
3. L’autoconfiança en la capacitat d’elaborar un prou consistent, per factible, Projecte, que sigui capaç d’aconseguir el ple recolzament de l’Administració Pública (d’entrada, més que interessada, com es veurà).

Amplio cada punt tot seguit:

1. Tinc ja 70 anys. En aquest “curt” període de temps, Cervià ha perdut nogensmenys que una mica més de la meitat de la població (d’uns 1.400 habitants al 1955, als 640 actuals –dades IDESCAT-).

No és, a més, un problema propi i exclusiu del nostre poble. És una evolució comuna i molt semblant a la de la majoria de petites poblacions del país. I són moltes!

Una estesa i continuada negativa evolució que constata fefaentment la seva arrelada consistència estructural i, en conseqüència, una enorme dificultat     –pot ser fins impossibilitat- en poder ser alterada, fins mínimament. I, tanmateix, malgrat ser comuna i afectar a un molt elevat nombre de petits pobles, alhora no sembla que en cap d’ells puguem trobar un exemple pràctic d’un cert model a copiar i seguir a fi d’un possible capgirament.

Tot plegat doncs un molt greu problema de país que, finalment, Governs i tots els partits polítics assumeixen com a tal, conscients dels perniciosos estralls que, en múltiples sentits, ocasionen al conjunt de la societat i al territori (ho veurem i tractarem al final, referint-nos a l’ambiciosa propera aprovació de la Llei “Estatut dels Municipis Rurals”).  

     2. No hi ha cap dubte que la responsabilitat d’entomar, encapçalar i avaluar aquest greu problema de Cervià, als efectes d’estudiar i plantejar possibles i imaginatives actuacions correctores de futur, correspon al seu equip de Govern municipal. Però, per l’enorme complexitat que aquest repte suposa, seria un molt greu error, si, alhora, no pensa i comparteix aquesta responsabilitat amb altres dos actors decisius: El poble i totes les seves entitats, d’una banda, i, diferents rangs de l’Administració, d’altra.

Pel que fa a la comunitat cervianenca, tot i que la magnitud dels exemples no sigui la mateixa, cal subratllar que les experiències passades i d’èxit en determinades brillants iniciatives  culturals, cíviques  i socials -Biblioteca, Les Besses, Futbol, …- , més enllà de la transcendència dels seus imprescindibles i distingits impulsors, va raure finalment, i de forma inqüestionable, en el compromís i esforços personals i generosos d’un elevat nombre de cervianencs. No deixa de ser un fet que caldria sempre tenir present: uns lideratges i un poble, junts a l’ensems.

Casualment al respecte m’ha vingut ara al cap, en quan ho desconec, una pregunta: quants anys fa que no es promou una trobada oberta de debat viu i actual entre els cervianencs? (No em refereixo pas ara als Plens municipals). Recordo l’èxit d’una a la “Sala Ventura”, fa ja uns anys: “Parlem de Cervià”. Improvisada totalment, sense fer cap crida general, sinó només producte del “boca a boca” i sense incidir específicament en cap assumpte concret -i de què es parlarà? doncs del que surti!- . La massiva assistència sorprengué a tothom –la Sala feia goig– però, inclús força més que aquella, cridà l’atenció l’engrescada i activa participació i aportacions directes i valuoses d’un elevat nombre dels presents. La voluntat de trobar-se per a parlar de Cervià i de forma col·lectiva quedà aquell dia del tot evidenciada.

En canvi un aspecte que tanmateix xoca en la vida social del poble és la destacada inclinació a glossar i enaltir els temps passats (el llistat d’actes i homenatges realitzats, i amb lluïssor, en els darrers pocs anys, és més que remarcable). Gens, en cap cas, ni mínimament criticable, al contrari. Però, precisament per aquesta predisposició a “parlar del poble”, com pot ser que, malgrat justificades i comprensibles raons, agradi tant centrar la mirada en el passat i, en canvi, en una orientació oposada, es renunciï pràcticament a una mirada llarga cap endavant?

Més enllà de l’encert o no d’aquestes reflexions, quants escrits de la nostra revista apunten al demà? Hi ha un cert temor a la realitat que vivim i, en base a les significatives dificultats de futur que s’albiren, es plasma amb una manifesta actitud  general d’entristida conformitat? 

     3. Avui podem constatar que parlar (debats, conferències, estudis, llibres, …), del “desequilibri territorial” està de moda, tant o quasi com, per exemple, fer-ho de l’escalfament global, la violència de gènere, …  Un context per tant prou distint al de la plena indiferència amb que era contemplat (?) només uns pocs anys enrere.  Caldria doncs aprofitar-ho.

Una característica comuna en tots els múltiples diagnosis presentats i ja referits és que la determinant actuació a emprendre necessàriament no és altra que centrar-se en la reforma i rehabilitació d’aquest ampli parc de pisos i edificis envellits i deteriorats de que es disposa a tots aquests pobles. Posar-los progressivament al mercat de lloguer i venda i en unes adequades condicions, tal i com aquell demanda. I sí. Sens dubte, tots hi estarem d’acord.

Per tant, és aquí on ens caldria aconseguir l’assessorament professional i col·laboració imprescindibles de l’Administració, doncs no és pas gens fàcil el repte recomanat. Requereix de, en primer lloc, crear un model operatiu  barreja d’experiència, creativitat i rigor, en quan, ha de fer compatible que, a la vegada, d’una banda, la configuració estructural/organitzativa a dissenyar, amb tot l’entramat jurídic-legal, participatiu, econòmic, contractual, … aporti les imprescindibles garanties de plena seguretat per a tots els potencials actuants en el futur; mentre que, d’altra i alhora, ha de resultar suficientment atractiu per a generar l’interès d’uns necessaris intervinents en participar-hi. I a més tot plegat en un marc de disponibilitat de pocs diners i, per tant, amb l’obligació de que, en el pitjor dels casos, no generi pèrdues econòmiques.

 La conclusió de la lectura de l’espès paràgraf anterior pot comportar una oscil·lant sensació entre una feixuga dificultat i un “fer volar coloms”. Però no és tant així, doncs moltes ciutats disposen d’exemples vigents, i de fa molts anys, en el sector de l’habitatge, que, si bé no coincidents, poden ser de gran ajut al respecte. En qualsevol cas, fins en un supòsit de no reeixir cap opció finalment viable, algú creu que no hauria valgut la pena intentar-ho?

Uns quants punts a favor:

• L’ambició i transcendència del projecte.
• La no pressa en cap sentit, que permet actuar amb total prudència i professionalitat.
• A més de tractar-se d’una reiterada recomanació dels experts, l’existència d’una evident i creixent demanda d’habitatge en condicions a Cervià (m’hi referiré en la continuació), estimulada tanmateix per la manca generalitzada d’aquest en tot l’entorn comarcal més proper.
• Les segur força escasses operacions anuals, si bé de possible rellevància per a la vitalitat del poble i que permetran un ritme reposat.
• I, sobretot, en la meva opinió, l’avinentesa actual de disposar d’una magnífica oportunitat per a estudiar-ho a fons i plantejar-ho en una pràctica real : cal Marconet.

Ho desconec tot respecte a l’interior de l’edifici, però si es donessin les condicions adequades per a fer la divisió horitzontal, segurament, podrien establir-se dos pisos per cadascuna de les tres plantes, és a dir, un total de sis habitatges, disposant a més de la Planta Baixa lliure per a l’ús local que es considerés més idoni i gaudint alhora d’un extraordinari pati al darrere.

Acabo subratllant l’objectiu prioritari de la ja esmentada abans llei “Estatut dels Municipis Rurals” (en curs d’aprovació urgent): “… prevenir o fins revertir finalment el despoblament de moltes àrees…”. A tal fi relaciona tot un ampli, divers i abundós reguitzell d’ajuts econòmics, fiscals i estratègics a fi d’aconseguir-ho. (Ho tractarem al proper escrit).

En definitiva, un altre gran avantatge, doncs tot fa preveure es podria comptar amb una quasi segura predisposició d’una decidida participació pública.

(Continuarà)