MÉS FORASTERS (7). MOSSÈN MONCUNILL I CERVIÀ (2a part)

Autor: Josep Ma Guiu, novembre 2024

Context històric: El període de Mn. Moncunill a Cervià (1966-1970) coincideix amb uns anys de radicals mobilitzacions i vindicatives protestes a l’escenari mundial (EEUU, França, Txecoslovàquia, Mèxic, …), fenomen que, pels seus potents impactes i efectes, passaria als llibres d’història amb una simple i concisa identificació, “l’esperit del 68”. Més enllà de fracassos, les seves immediates conseqüències internacionals, polítiques, socials i culturals, foren enormes, marcant un determinant i transcendental punt d’inflexió. El món des d’aleshores canvià profundament.

A Espanya, amb la censura i la persecució franquista, el 68 tingué, quan menys aparentment, poques conseqüències, més enllà d’algunes vagues i manifestacions. Però, sota l’impuls del Concili Vaticà II -es tancà l’any 1965- la que denominaré “Església paral.lela”  i les organitzacions catòliques de seglars van prenent cada cop més relleu i protagonisme en l’enfrontament amb “l’Església oficial”, com a resultat de l’aproximació d’aquelles, ambdues, a les organitzacions obreres i estudiantils i als intel·lectuals vinculats amb l’antifranquisme.  

 3.- EL CONVENT DE LES MONGES: LA CASA DE MOLTS. LA CASA DE TOTS

Una característica substancial, prou peculiar i diferencial del pas de Mn. Moncunill per Cervià fou que el seu domicili (el Convent de les Monges) es convertí en un lloc de peregrinatge habitual per als diversos amics –laics i religiosos- que tenia a Tarragona i voltants, però també, i per damunt de tot, la seu de trobades, reunions, debats, iniciatives, consultes personals, … d’una gran majoria de joves del poble, com tanmateix d’altres ja no tan joves, amb els seus efectes subsegüents.

Amb els anys (jo en aquella època era molt jovenet i a Lleida), sempre m’he preguntat com ho feu per transformar aquells espais en el lloc de congregació i engrescada interlocució de tantes persones i tan diverses en edats, aficions, ideologies, creences religioses o no, … entremig alhora de la “ruralitat” d’un simple porró de mistela i el “cosmopolitisme” d’unes copes de whisky. Un dia, en una conversa li vaig preguntar directament. La modesta simplicitat de la seva resposta em sorprengué: “No t’ho sé dir. Tot va venir a peu pla, sense forçar res”.

Em calia per tant traslladar la mateixa pregunta a alguns d’aquells cervianencs que ho visqueren personalment. La realitat és que tampoc n’he tret cap conclusió unívoca i clara del tot determinant. Lligant finalment les explicacions d’uns i altres, m’inclino a pensar que es conjugaren a la vegada (com quasi sempre en aquests casos), unes entrecreuades circumstàncies del tot necessàries i imprescindibles que ho feren possible

a) La primera i molt rellevant, l’afabilitat carismàtica-seductora del mossèn. Em comentava un, en aquell temps, jove i dels propers a l’Església que sobretot als seus primers dies d’estada d’aquell al poble, l’acompanyà en ocasions a passejar pels nostres carrers. “Es parava a presentar-se i saludar amistosament a tothom, mentre jo ho mirava i em preguntava: però que fa aquest ara! Si tal persona no ha anat mai a Missa!”.

b) Una altra característica, l’existent substrat, possiblement encara poc estès i consolidat, d’un grup de joves i altres no tant, predisposats i desitjosos d’activar projectes, accions i actuacions que donessin sortida a unes seves inquietuds vitals i socioculturals, i de manera que els ajudés a sobrepassar la gris i poc estimulant rutina del dia a dia.

Ho podem constatar amb, per exemple, l’ambiciós projecte de restauració del paratge i l’església de Les Besses. Sota el lideratge d’aquell impagable, dinàmic i inesgotable activista cultural, en Miquel del Roig, el projecte feia anys que s’anava covant, i entre uns quants, si bé anava avançant.

 

 Els factors distintius i cabdals que animaren i propulsaren aquest i altres nous propòsits, entenc, es degueren fonamentalment a la conjunció, a l’ensems, de dues característiques: un espai i un lideratge motor.

El Convent passà a convertir-se en “l’Espai”. Un lloc comú i invariablement obert de trobada, esbarjo, diàleg i motivacions grupals d’un, cada cop més i progressivament,  major nombre de persones.

D’altra banda, i a partir d’aquella concepció, el paper, sempre en un volgut discret segon terme, però, a fi de comptes, inevitablement protagonista, de Mn. Moncunill exercint de dinamitzador d’uns participatius i engrescats debats de tot ordre i nivell –al final causants d’aquella creixent assistència- i, en conseqüència fonament i embrió natural d’unes noves iniciatives que s’anirien desvetllant i encarrilant. Posteriorment, ja en els dubtes estratègics i legals que, lògicament, apareixien, les aportacions dels seus coneixements i experiència en foren essencials.

Així, un exemple senzill dels efectes d’aquestes trobades al Convent el trobem en com s’impulsà la creació d’una activa, i d’un significatiu protagonisme al llarg dels anys, “Associació de Joves”, sota la primera presidència d’en Sebastià (Bigatà).

c) Un aspecte de significatiu impacte: la progressiva assistència i participació activa de les noies a aquelles trobades i debats. Suposà un tomb radical en relació a les costums ben assentades i consolidades del paper subaltern i menystingut de la dona en aquells dies.

Així, per exemple, els bars, on es concentrava plenament l’ “animada” vida social en el dia a dia de qualsevol comunitat petita del país, eren reductes exclusius per als homes; i a qualsevol hora. No ho cal ni dir en l’ordre de cadascuna de les diverses entitats i organitzacions cíviques d’un poble: Ajuntament, Cooperativa i tota altra de mínima transcendència. Fins i tot, inclús majors d’edat, si no casades, havien de demanar habitualment permís als pares per a poder fer i/o participar en segons quines actuacions i activitats. Probablement i, especialment si eren en hores de la tarda/nit, a alguna no li seria concedit per assistir-hi,. “Una noia no pot rondar pel poble a segons quines hores”, una frase prou recurrent dels pares a bona part de cases.

Dues conclusions. D’una banda, les dones, en un sentit col·lectiu, no disposaven doncs de cap baluard on aplegar-se encara només fos simplement per a reunir-se i esplaiar-se. Puc suposar per tant el cop d’alegria i autoconfiança que significà per a elles, no ja només pel simple fet de relacionar-se comunitàriament, sinó especialment per gaudir d’unes xerrades obertes i sense traves sobre els aspectes més apassionants i controvertits de la persona, i en els quals les seves opinions singulars adquirien, si més no, idèntic valor i consideració que el de qualsevol home dels presents. D’altra banda, en gran part l’èxit d’aquestes trobades i diàlegs radicà precisament en evidenciar i normalitzar la indiscutiblement favorable realitat d’una natural i imprescindible convivència de gèneres, la qual, al final, exerceix d’estímul i excitació en tants i tan diferents sentits, sentiments  i valors humans -individuals i col·lectius- i, directament i inadvertidament, ens enriqueixen.

d) A l’excitació d’aquell moviment i la conseqüentment puixant energia cívica, afegir-hi l’altesa de mires i ambició del mossèn traslladada a, i compartida amb, un no petit equip de persones més properes.

Amb aquella empremta doncs es posà en marxa la conversió i habilitació de l’antiga capella del Convent en un recinte “oficial” per a establir, incentivar i donar lluïssor a conferències públiques i reunions de caràcter cívic-social: la “Sala de la Germana Josepa”. (En Miquel Roig, sempre present en tot, en composà el disseny de la placa-mosaic col·locat a la façana, damunt la porta d’accés).

Per altra part, el mateix Miquel sembla que des les inicials, i feia anys, primerenques trobades amb els engrescats de “Les Besses”, ja alhora els animava a debatre i encetar possibles altres noves propostes per al poble. Fou doncs sembla des d’aquest pòsit que ara, ja des del Convent, es potencià amb força la conveniència de dotar al poble d’una Biblioteca.  

Crida l’atenció la senzillesa com es plantejà. Es passà un simple paperet per totes les cases convocant al poble, dia i hora, a una reunió a la Sala de la Germana Josepa (no sé si ja reformada). L’objecte, es deia,  instituir una Biblioteca i habilitar a tal fi un local al primer pis de l’Abadia de la plaça. La crida fou un èxit i ni s’hi cabia. A l’Enric (Fino) se li encarregà fer el discurs d’explicació i característiques del projecte, el qual, amb i per la il·lusió de molts, prengué una ràpida volada.

Però no n’hi havia prou. Calia encara atorgar-li un segell de personalitat. I d’aquesta manera es cregué necessari enquadrar-la sota el paraigua identitari – Llengua, Cultura, País-  d’Omnium Cultural , fundat el 1961 -si bé legalitzat el 1967- per cinc empresaris catalanistes d’èxit. Amb aquest objectiu ideològic doncs, un dia de Sant Isidre, el mossèn, amb l’Enric i en Sebastià (Frasés) es traslladaren a aquella seu social de Barcelona per incorporar i posicionar clarament la nostra petita entitat sota el marc i orientació dels objectius de país defensats i impulsats per aquella institució

e) Un aspecte decisiu, que ja es desprèn dels paràgrafs anteriors: la barreja de les brillants virtuts del mossèn posades al servei d’un íntegre i decidit compromís amb la comunitat; tota ella i sense cap excepció.

Un exemple xocant d’aquest compromís i el seu ampli abast el relata ⁽¹⁾  n’Antón Bundó, veí de La Pobla de Cérvoles, i en aquells anys el seu capellà. Explica que a l’any 68, amb el suport –en realitat sembla fou més moral que pràctic- d’en Lluís Ma, convidà a una trobada als representants institucionals (alcaldes, presidents de les cooperatives, presidents de les germandats, mossens, … ) dels set pobles veïns –no especifica quins- a l’objecte de debatre els aspectes més problemàtics i comuns a tots ells. Lògicament no es pogué dur a terme, doncs assenyala que algú –fins apunta, si bé encriptadament, aquest algú- denuncià ràpidament aquella iniciativa. Però, explica en Bundó i es prou simptomàtic:  “el caporal de la Guàrdia Civil al trobar-me em digué: «Digui’m, mossèn, oi que tot això ho ha organitzat el capellà de Cervià?»”.

Quan algunes persones (i ell també) em diuen “es limità a obrir la porta de casa seva i convidà la gent a anar-hi”, penso que, del tot segur, no n’hi hauria hagut pas prou. De les abans referides activitats, possiblement en alguna, Mn. Moncunill no en seria l’origen estrictament parlant (com per exemple Les Besses), però sí, en totes, el fiable acompanyant i el reconegut i convincent engrescador i estratega  per a anar progressant i fins aconseguir els brillants resultats finals.

Només doncs així, per tot aquest conjunt de característiques plegades, es pot entendre que el Convent (seu domicili) es convertís en la seu de pelegrinatge i trobada de tantes i tal diversitat de persones. S’hi troben benvingudes i a gust a casa d’un mossèn (sense sotana) acollidor, dinàmic, culte, afable i carismàtic, al que, preeminentment i per damunt de tot, veuen, consideren i tracten, sempre des del respecte degut, com a un amic. I, en ell, a més aprecien, i molt favorablement, també el seu grau d’integració i compromís en la dinàmica general del poble.

Tot i aquest aiguabarreig de circumstàncies i particularitats referides, al meu entendre foren dos els pilars bàsics  i fonamentals que permeten entendre l’èxit i poder de convocatòria del Convent: la gran novetat de disposar d’un lloc còmode i agradable, on més enllà de trobar-se, se’t convidava a participar en una àmplia diversitat de converses i debats. De tot tipus i temes, si bé incidint especialment en els d’una clara i directa afectació i interès humans i de la persona (clau tanmateix del succés). Aquest, sens dubte, per tant, fou el sòlid substrat des del qual es generà la il·lusió i impuls per activar iniciatives socio-culturals i tirar-les endavant. L’altre, vital i determinant, les qualitats pròpies del mestratge i lideratge, reitero, sobretot, però no només, carismàtic i seductor del mossèn.

I, en tot aquest excitant context, de cap de les maneres podem obviar un  darrer factor imprescindible i al cap davall essencial. Tota aquesta empenta i l’èxit final de cada projecte no haurien estat possibles sense l’entusiasme i esperit generós de moltes persones, les quals col·laboraren de forma incondicional i desinteressada, en cadascuna d’aquelles iniciatives.

A la Biblioteca, des dels treballs d’obres i habilitació del local de l’Abadia, fins a les donacions de mobiliari i d’una muntanya de llibres (tanmateix d’amics de “Tarragona” del mossèn) i que la Fina (Carulla), com a primera bibliotecària adscrita, hagué d’anar ordenant i classificant.

Si per altra part, donem una ullada al llibre “Els 25 primers aplecs a Les Besses” ⁽²⁾ d’en Miquel del Roig ens n’adonarem i apreciarem amb orgull com, només des de l’esforç sofert i altruista d’un llarg nombre de cervianencs, allò fou possible. En aquest projecte concret, no em vull deixar sense esmentar el bon paper que hi tingué, també segons aquella publicació, el seu aleshores Alcalde, Batiste (Frari), tant des del punt de vista institucional, com pròpiament personal.

En Conclusió i resumint, Cervià visqué amb Mn. Moncunill, i gràcies a les seves singulars virtuts i valors, però per damunt de tot la seva absoluta i plena implicació, un dels seus més brillants moments socioculturals per l’agitació i esclat de dinamisme que abastà i implicà a un abundós nombre de persones, més enllà d’edats, gènere, posicions socials, creences i ideologies.

(Continuarà: “Lluís Ma Moncunill: final. Arribada i període de Mn. Gual”)

 

1.- “Homenatge a Lluís Ma. Moncunill” Antón Bundó. Quaderns de Vilaniu 65, Institut d’Estudis Vallencs, Maig 2014

2.- “Els 25 primers aplecs a Les Besses, 1969-1993” Miquel Martí i Pastor. Associació Cultural El Cérvol, Maig 2018