Autor: Josep Ma Guiu, setembre 2024
1.- ARRIBADA A CERVIÀ: ANY 1966
Una tarda/vespre del mes d’octubre arribaves a Cervià per a celebrar la teva primera Missa oficial a la nostra Església. Tenies trenta-tres anys. Jo, onze. Tu, un jove; jo, encara un nen. Recordo estava recolzat a una de les baranes de ferro del portal i no entenia com era que no paraven d’entrar cotxes i més cotxes a la plaça. És una imatge que ja mai se m’esborraria, segurament per la desconcertant sorpresa que em duia a anar-los comptant un rere l’altre, donat que al meu poble, en aquells dies, l’automòbil era un element estrany a pràcticament la totalitat de les cases. No sé si vaig formar part aquella tarda/nit de l’equip dels teus escolans. En qualsevol cas, si no, m’hi integraria de forma molt immediata, encara que per poc temps.
Quan marxares, en tenies trenta-set; jo, quinze. No era ja tan nen, sense encara deixar de ser-ho, i, a més, durant el curs escolar –octubre/juny- en aquest període del teu exercici al poble, estava intern a un col·legi de Lleida. En definitiva doncs la nostra relació mossèn/jovenet-escolà fou molt escadussera i la conseqüent, quan menys, relació de respecte, afecte, admiració, animadversió, … , qualsevulla que el tracte i proximitat humanes indefugiblement generen i quallen, especialment en la connexió amb els tutors que la comunitat assigna a la formació dels infants/joves, és a dir, mestres, i en aquell temps, tanmateix els capellans, en el nostre cas tingué poca incidència.
Grup de joves escolans el 17 de març de 1968 amb mossèn Moncunill. Arxiu fotogràfic Associació Cultural El Cérvol
Celebració de la primera comunió davant el baptisteri de l’església. 16 de juny de 1968. Arxiu fotogràfic Associació Cultural el Cérvol.
Mn. MONCUNILL ATERRAVA A CERVIÀ EL 1966. Desconec si gaires persones del poble coneixien les reals circumstàncies que l’hi havien dut. Segurament, molt poques o, fins pot ser, cap.Més que probablement, tampoc es devia tenir constància de la seva poc comuna, per brillant, preparació intel·lectual i teològica (estudis de Teologia Dogmàtica i de Teologia Espiritual des 1955 a 1960 a la Universitat Gregoriana de Roma).
Tot i la seva joventut, just arribava pocs anys després de complir el que ha de ser sens cap mena de dubte un dels somnis més cobejats i il·lusionants per a qualsevol sacerdot. Estar present i participar directament en l’entramat de gestions, converses, negociacions, interessos geopolítics i fins econòmics d’un gran conclave al Vaticà per a elegir el nou Papa. Puc imaginar l’orgull d’aquell jovencell quan un monsenyor de la cúria romana l’identifica com a conclavista i “… aprofita per dir-me en italià a cau d’orella: “Vostè és el secretari del cardenal; si fos al seu abast miri que voti Roncalli … ” (1). Amb només vint-i-cinc anys l’havia pogut fer realitat, en qualitat de secretari auxiliar del cardenal Arriba y Castro. Fou durant l’octubre i novembre de 1958, just després d’assistir a la cerimònia d’enterrament de Pius XII i, tot seguit, a l’elecció del nou líder espiritual. Nogensmenys que en Joan XXIII. Ja de retorn a Tarragona, any 1960, exerciria de secretari particular d’aquell prou controvertit cardenal.
El Cardenal i arquebisbe de Tarragona, Benjamín de Arriba y Castro, flanquejat per Lluís Ma Moncunill, a la ciutat del Vaticà, entrant al conclau el 25 d’octubre de 1958. Imatge cedida per la família Moncunill-Martí.
El Papa Joan XXIII ja elegit, acompanyat pel cardenal Arriba y Castro, mossèn Pere Farnés i mossèn Lluís Ma Moncunill, secretari del cardenal, l’últim a la dreta de la imatge. Fotografia cedida per la famíiia Moncunill-Martí.
No ve pròpiament ara al cas fer i endinsar-se en un llistat detallat de tots els seus valors curriculars. Sí però destacar que al 1960, vint-i-set anys, és el Director Espiritual de l’Institut de Batxillerat “Martí i Franqués” de Tarragona i Consiliari (coordinador/conseller espiritual) de la JEC (Joventut Estudiant Catòlica).
Aquells nois i noies, forasters, que aquella tarda/vespre d’octubre arribaven a Cervià, exterioritzaven les, quan menys, dues característiques que, per a la gran majoria de cervianencs, restaven prou ignorades: d’una banda, la solidaritat cap a ell acompanyant-lo en el que consideraven un directe càstig de la jerarquia eclesiàstica als idearis i aplicacions del sacerdot i, d’altra, vinculada a l’anterior, la capacitat de lideratge d’aquest sacerdot.
Així començava, per tant, el període Mn. Moncunill a Cervià de les Garrigues.
2.- LES CERIMÒNIES RELIGIOSES.
(Em permeto una prèvia particular i pròpia). Amb el pas dels anys, la meva vinculació personal i específica amb la religió catòlica ha evolucionat des de la d’un convençut creient i practicant a la d’un actual despreocupat agnosticisme. Tot i així, em sento i reconec cisellat per les essències i valors del catolicisme; de tal manera que, en virtut d’aquest sentiment, sempre assisteixo a la Missa de la Nit de Nadal i procuro també fer-ho a la de la Vetlla Pasqual. Oficis dels quals, posteriorment, i fa temps, sempre en surto força decebut, tot i anar canviant continuadament de parròquia a Barcelona. Malgrat ser així, ho seguiré fent. Un amic un cop em preguntà: “però exactament què hi busques, quan ara mateix no ets creient?” M’obligà a pensar-hi i la meva conclusió fou –i és- que, fonamentalment es tracta d’un exercici de nostàlgia vinculada a força diversos factors (infantesa/adolescència i fe; entranyable festa familiar i, amb ella, el meu enyorat record per tots aquells que ja no hi són; meditació i reflexió respecte al pas ja de tants anys; …); però afegit a tot, i amb un notable pes, l’esperança de tornar a gaudir de l’excel·lència del mix religiositat/bellesa que vaig viure i admirar a les Misses de Mn. Moncunill. En aquells dies, jo, força jove, era tanmateix un convençut creient, i la profunda religiositat que emanava de cada cerimònia “major” m’amarava –puc afirmar-ho- des de l’emotivitat mística que em generava aquella “espectacular” bellesa emergent des de la Paraula i l’Eucaristia. Ho tractaré d’explicar i justificar millor tot seguit.
En aquells anys l’assistència a l’Església els diumenges i les festes assenyalades formava part del costum i tradició cultural d’un molt significatiu nombre de persones. No només a Cervià. Arreu del país. Així doncs la presència i seguiment de tots els oficis religiosos, si bé especialment la Missa dominical anomenada Major, aplegava una gran quantitat de cervianencs en edats i gènere. Aquesta presència popular i abundosa era però impactant sobretot a les festes religioses de Nadal i Setmana Santa: tots els bancs plens i fins alguns fidels a peu dret. Impressionava només entrar a l’Església i et senties formar part, individual i col·lectivament, d’un substrat de creences i valors compartits. I, en aquest context, la solemnitat, espiritualitat i rigor dels oficis religiosos, processons incloses, assoliren amb Mn. Moncunill uns graus de perfecció integral senzillament admirables. Les singulars peculiaritats i virtuts del mossèn i la seva experiència, probablement, sobretot romana, entenc en foren determinants.
Després d’un curt –però intens- període a Tarragona, ell aterrà al nostre petit poble quasi bé doncs pràcticament des de Roma. Format a aquella Universitat Pontifícia en les modernes i noves tendències teològiques; rodejat d’uns joves “alumnes” brillants provinents de diversos àmbits geogràfics del catolicisme europeu; testimoni personal i directe de les gestions i jocs de poder per al nomenament del nou Papa Joan XXIII; avesat als costums i hàbits d’una encara jove democràcia italiana (contrastant amb el règim dictatorial espanyol); visitant habitual, segur, del Vaticà; … En definitiva tot plegat conformava una excelsa “rara avis” en l’entorn eclesiàstic català i espanyol i situada a Cervià.
D’aquella experiència i vivències se’n derivà, entre altres, un jove i ja distingit brillant intel·lectual, profundament impregnat de les noves i il·lusionants tesis vaticanistes i compromès del tot amb elles i, en conseqüència, un catòlic d’idees progressistes i liberals; sense obviar, per altra part i en tot moment, el seu ferm i arrelat catalanisme. Tot un conjunt de característiques absolutament estranyes sens dubte no només en l’entorn del cercle de la jerarquia eclesiàstica (es veurà al proper escrit), sinó també en el de la majoria sacerdotal que denominaré de base.
Fou, per tant, des d’aquestes particularitats i de manera especial la seva convicció i solidesa en els principis ecumènics i de renovació de l’actitud espiritual i humana que es projectà a aplicar-ho ràpidament a la nostra parròquia. A més amb un factor addicional prou sorprenent, per menystingut en aquells dies de finals dels anys setanta: un exquisit sentit de l’estètica i sensibilitat fins en els detalls, posat al servei de plasmar una enlluernadora distinció plàstica a tots els actes i accions de cada cerimònia. I així, de tal manera, en capgirà del tot la seva configuració.
Molt possiblement la decisió més avantguardista, i per cert, malgrat algunes crítiques, d’un ple encert, fou l’habilitació d’un nou altar per a les celebracions i l’estudiada concepció del mateix. La principal finalitat era apropar el nucli central de la cerimònia als fidels a l’efecte de facilitar i aconseguir una millor i major participació i seguiment de tots ells (pauta vaticanista). Així es passà del solemne i majestuós altar de tota la vida, ubicat al centre del presbiteri, enlairat i distant dels feligresos, a un nou més proper a aquests mitjançant la instal·lació d’una tarima que, adossada al final del llosat d’aquell, creava un nou espai rectangular allargat cap als primers bancs fins ja quasi just la línia d’inici del creuer de l’Església (prop de sota el punt lateral de l’arc central dels quatre evangelistes).
El nou altar i ambó, presidit pel “El Crist còsmic”, obra de Joan Curieses García, prevere i escultor, col·locats davant de les escales que donen a l’Altar Major. A l’esquena el Sant Crist hi diua escrit Benaurats els pobres. Curieses és considerat un dels màxims exponents de l’art religiós postconciliar de l’Arxidiòcesi de Tarragona. Fotografia facilitada per la família Moncunill-Martí.
Detalls de l’ambó o púlpit. A la foto superior s’hi pot llegir “Amen-Amor” i en la foto inferior “Vida-Pensa”. Fotografies cedides per la família Moncunill-Martí.
La impactant potència d’aquest altar raïa en la composició i disposició estructural de conjunt i els seus simbolismes. Des d’una curosa plasticitat d’elegant senzillesa, tot ell es converteix en la primera imatge i altaveu d’una gradació de simbologies que ens traslladen subtilment alguns dels principals valors del catolicisme renovador: un escruixidor santcrist; la transcendència de “la Paraula” amb la incorporació d’un artístic i literari ambó (púlpit); una simple i petita foto d’un desvalgut veí del poble, … En tot, fins en els petits detalls, impecablement tocat i posat. (Quan correspongui mirarem d’esbrinar i conèixer les raons per les quals tot aquest conjunt d’una primmirada estètica i significats fou enretirat de la nostra Església).
Mòssèn Moncunill oficiant una missa damunt la tarima del nou altar davant de les escales d’accés a l’Altar. Maig de 1970. Fotografia facilitada per la família Moncunill-Martí.
Imatge de Ramon Feliu. Mossèn Moncunill la tenia a l’altar quan celebrava la missa. Arxiu fotogràfic Associació Cultural El Cérvol.
El Sant Crist de Curieses presidint el nou altar creat per mossèn Moncunill. Actualment aquesta obra, encarregada pel mateix Moncunill i realitzada l’any 1969, forma part del Patrimoni del Museu Diocesà de Tarragona. L’obra fou incompresa i enretirada de l’església un cop Moncunill marxà de Cervià. Arxiu fotogràfic Associació Cultural El Cérvol.
Mn. Moncunill sabé també aprofitar i, tot seguit, potencià un dels millors atributs subjacents en la comunitat de Cervià: l’estimació i el bon gust per la música i l’experiència i qualitat vocal de molts. Una característica de molts anys ençà i, des de feia no tants, fomentada i enaltida per Mn. Vila. Com aquest, fou llest i empàtic, i de forma immediata sabé comptar amb la disposició i col·laboració d’un extens grup de cantaires –alguns/es significativament bons- i també alguns músics. (En Gregori –Quico- sempre present; en Pere, cal Estivill, quan hi era; excepcional amb el seu piano elèctric). Tenia la concepció clara de que els cants havien de ser l’element cabdal d’interconnexió i diàleg continuat entre litúrgia-oficiant-fidels. Elegeix i els proposa unes cançons noves i/o diferents del cantoral conegut i habitual. En bona part són arranjaments dels espirituals negres o de grups de folk que, a més dels atractius ritmes, destaquen per l’enganxosa musicalitat i, en conseqüència, inciten a la participació de tots els congregants. I altre cop la utilització de la simbologia: són unes lletres -totes en català- amb missatges subliminars que, deliberadament, ens interpel·len i emmirallen directament davant les misèries i injustícies del món terrenal. El resultat: una emotiva refulgència de la cerimònia sobretot quan mossèn-cantaires-congregants uneixen les veus assolint un exultant nivell amb la vibrant, acolorida i compassada remor que s’expandeix melòdicament i orgullosa per columnes i parets.
Lògicament, amb les abans referides singularitats de Mn. Moncunill, l’homilia passà a convertir-se per als presents en el moment esperat de la Missa. De fet no resultava ser altra que un compendi resum d’aquelles seves virtuts personals: un rigorós i elaborat treball de preparació; l’honesta translació als fidels de la profunditat religiosa amarada en les seves íntimes i intenses creences i conviccions; el persistent elegant estil en l’al·locució (to verbal, fines maneres, lèxic modèlic, …); la generositat intel·lectual traslladada a un llenguatge virtuós, però planer i intel·ligible; … ; i, sobreeixint per damunt de tot, la provocativa riquesa i potència del missatge vital i humanista inherents a cada sermó; el directe i el que restava obligadament però intel·ligentment i subtil amagat i ineludiblement sotmès posteriorment a una reposada i reflexiva interpretació personal.
En definitiva, amb ell, la perfecció formal i emocional i les qualitats estètiques i expressives pregonaven i duien la transcendència i profunditat religiosa de la cerimònia a continuats moments d’alta intensitat emotiva, les quals, per als creients, envigorien els seus sentiments de fe i devoció; n’activaven el fervor al plasmar sensiblement els principis doctrinals en els que es creia. Però, d’altra banda, per a aquells altres (no pocs) per als que l’assistència era només una concessió a una formalitat social, l’experiència fins sobrepassava l’estètica, doncs l’exquisidesa integral de la cerimònia litúrgica els implicava i abduïa des d’una valorada i apreciada adhesió intel·lectual (o, pot ser, simplement només emocional).
Aquest doncs és el concepte de l’excel·lència del mix religiositat/bellesa amb que iniciava aquest apartat. De jovenet/adolescent, com a convençut creient puc afirmar que aquella emotivitat enlluernava i refermava sens cap mena de dubte les meves conviccions. Actualment, com a agnòstic, assisteixo a la Missa de la Nit de Nadal des d’aquella nostàlgia abans referida i cercant l’evocació alegre i fins entusiàstica -“Al 25 de Desembre, fum, fum, fum”- de la gran diada del catolicisme (com a catòlic que significativament soc, malgrat no ser creient, ni practicant,). Pretenc i busco en aquella Nit, i a l’ensems, dues particularitats pròpies del record de Mn. Moncunill: una imprescindible reverencial i pulcra sacralitat de la cerimònia litúrgica i alhora, en la mateixa, una delicada cura i atenció per tot allò que, per la seva bellesa, transcendeix els sentits, conformant, de forma conjunta -sacralitat/bellesa- una reconfortant i plàcida espiritualitat amb que fascinar i subjugar la ment.
(1). Escrit Lluís Ma Moncunill “El Cardenal Benjamín de Arriba y Castro”.
0 comentaris