Josep M. Guiu
“El record de certa imatge no és més que l’enyorança de cert instant, i les cases, els camins, els passejos, dissortadament són tan fugitius com els anys”. Marcel Proust, “Pel cantó de Swann”.
Quan ets un nen petit, la dimensió i abast geogràfic de tot un poble, Cervià de les Garrigues, és redueix pràcticament a un minso i delimitat àmbit. El dels voltants de casa. El meu se cenyia al tram que va des de l’abeurador del carrer Borges fins a l’hort de cal Frari. Era l’àrea de seguretat i confiança dels pares, tot i que, en aquells anys, en ple dia, només molt de tant en tant passava algun carro o bé alguna mula. T’hi podien i t’hi deixaven sol, previ un reguitzell de reiterats advertiments. I allà jugaves llargues estones als jocs més senzills imaginables (un simple pal era una espasa; amb una aplanada pedreta es jugava al palet…; ), si bé la majoria de cops donant unes primeres maldestres puntades a una pilota de plàstic.
Un carrer, pròpiament, cada dia exterioritza la seva disponibilitat i estat d’ànim –vitalitat / isolament, alegria/tristor, acolliment/aspror…,- en consonància estricta, llevat de l’excepcionalitat d’alguns dies, amb el pas i ritmes regulars dels perpetus i trimestrals canvis estacionals. I, amb aquesta ordenada i repetitiva continuïtat, es van imposant, i per anys, uns hàbits de vida als carrers que s’acaben convertint en els rituals d’una població. Uns rituals, però que responen i alhora evolucionen al compàs de les diferents, noves i indefugibles característiques que, amb el temps, i propulsades pels progressius avenços culturals, tècnics i socioeconòmics, es van aconseguint. Així, d’aquesta manera, l’actual, el meu d’avui, amb els seus costums, poc/gens té a veure amb el de la meva infantesa.
El meu carrer, aquell de terra i vorals empedreïts, a l’hivern es feia ingrat i fins hostil. Unes pluges generoses –tot i les sempiternes sequeres, en aquell període plovia prou sovint-; uns dies seguits de boira, fins espessa –estranys ja de fa temps-; les persistents gelades i alguna tampoc inusual nevada, canalitzaven, en el seu espai central, unes profundes, rugoses i gebrades roderes formades pels carros en els seus trajectes d’anada al tros i tornada. (Quan desgelava, un bassal d’aigua i fang). El seu pas anunciava l’inici del matí i, darrere seu, en una estona, en aquesta primera hora, despuntaven puntualment les veus d’unes veïnes que amb alegria i afabilitat s’anaven saludant, més enllà del mutu i educat desig d’un bon dia. La real bondat o inclemència del dia -moderat/fred/gelat/ventós/ …- en modulava el to, animació i durada. Eren les padrines de cada casa –habitualment elles-, ben abrigades i abillades amb un davantal damunt la roba i un familiar mocador al cap, que les ajudava tant a protegir-se millor del fred, com de la pols a uns cabells arrenglerats en un senzill i pràctic monyo o sota la forma d’una barroca i preuada permanent. Allà irrompien, sense excusa i indefectiblement, amb una granera (l’escombra, en aquest rústec context, era poc efectiva), una pala, un cabàs i una galleda d’aigua. Cadascuna amb el deure compromès i heretat de mantenir ben net i polit l’espai de façana propi i corresponent. No les calien ni ordres municipals, ni pregons, ni els espantalls de possibles multes. Tant sí, com no, sortien cada matí a fer-se’n càrrec i eliminar, sobretot, les abundoses cagades de mules i gossos en el seu camí als camps.
Tot l’any, però. Cada dia i a primera hora. A la resta d’estacions, si bé especialment a l’estiu, accentuaven la dedicació a regar aquell eixarreït i polsegós terra, que, amb la humitat i pels efectes de la natura, a més d’ajudar a refrescar l’ambient assetjant-ne la persistent i reclosa calor, impregnaven l’atmosfera d’aquella flaire tan especialment deliciosa i inigualable durant una prou llarga estona dels matins.
Ja sobrepassat l’hivern, amb el bon temps i d’una manera diferencial amb l’arribada de les calors, el carrer era, simplement, la vida. Tal qual. Cap al final de la tarda, aquelles mateixes dones, vestides invariablement d’un inquietant fosc més o menys intens –algunes de negre en dol permanent-, s’ajuntaven, regularment davant de ca la Sunta, en unes prou nombroses i sempre engrescades rotllanes. I un, qualsevol infant, en sortir tot just de casa, sentia com, amb un impactant rebombori, et cridaven i reclamaven, amb els millors compliments i afalacs, a fi que t’hi apropessis. Allà, al seu redós, i almenys per una estona, et convertien en el reietó/na del carrer. (Mentre ara ho recordo veig nítidament els rostres de totes i cadascuna d’elles adornats amb els millors dels seus somriures. I ja només això, veure-les, adés en aquest moment, em fa sentir content).
Més tard, i havent sopat, tot un esclafit veïnal. Les incomparables i festives nits de “la fresca”, síntesi explícita i vivencial d’un mot: bonhomia. El carrer, de cop, deixava de ser exclusiu de les dones i passava a mans del protagonisme quasi privatiu dels homes. Tots els veïns s’hi anaven incorporant gradualment, i pràcticament sense excepció. Pot ser només alguna o fins a algunes dones, i no sempre. Proveïts des de casa amb les seves cadires i cadiretes, tamborets, pilons baixets de fusta…, s’agrupaven en diversos rotlles, si bé a poca distància uns d’altres. La paraula en boca d’ells i el silenci gairebé absolut d’elles. Esporàdicament alguna hi prenia part. Els nens a estones jugàvem entre nosaltres i, en altres, sèiem al pedrís o directament a terra, al costat dels pares, escoltant aquelles converses que ben segur no enteníem provoquessin tanta gresca i diversió. Et sorprenia veure com bona part dels homes anaven descalços, mostrant uns peus endurits, inflats i impregnats d’una pols prou encastada. Els pantalons arremangats fins a mitja cama i, a dalt, al cos, només una samarreta de tirants, caiguda i no pas gaire llustrosa. Els cossos i rostres -amb barba d’uns dies- cremats per un sol que, tanmateix, aprofundia i subratllava les línies d’unes marcades arrugues. Una imatge masculina arrodonida per uns braços poderosos, unes majoritàries més que notables panxes i unes sorprenents i enfonsades popes. Al llarg de les animades converses, i sense quasi intermitència, s’anaven passant d’uns a altres o bé el cantiret d’aigua “fresca” o bé el porró de vi que, en aquest cas, bevent a galet, enlairaven fins i tot el que donava la llargària del braç i, petant el líquid a les dents, feien xerricar llargament i prou sorollosament davant la meva admirada i divertida rialla. (Sobra dir que les dones ni el provaven). I completant aquesta bucòlica estampa, la familiar sentor ambiental dels estables -tots amb mula o ruquet- emanant des de les plantes baixes de ben bé totes les cases; la presència d’alguns gossos jaient estirats mandrosament, alguns apartats, altres vora els peus dels seus amos i tots fins indiferents al pas cautelós, per proper, d’uns gats als quals unes boteres a la porta principal de façana els donaven plena llibertat d’entrada i sortida, facilitant-los talment les seves habituals i perdulàries nocturnes aficions.
Així doncs, se succeïen, una rere l’altra, les plàcides i assossegades nits d’estiu, d’un cel net i clar, esplendorosament lluminós per l’excel·lència d’una lluna i una immensitat d’estrelles acomboiant aquella frescor tan preuada que ens duia, senzillament però festivament, a festejar-la als carrers.
Avui s’ha mort la Remei. L’última del meu carrer d’aquella generació que jo denominaria la del carro i la mula. Una generació responsable, en bona part, també i sens dubte, de la meva estima cap a Cervià i d’aquesta dolça nostàlgia que, d’alguns retrats de la meva infantesa, ara transcric. El meu senzill i sincer homenatge a ella i a tots aquells en agraïment per tals i tants joiosos moments amb què, en aquells anys, acompanyàreu el meu pas de nen a adolescent. Per a tots. Els de cal Frari, cal Molla, cal Ton del Jaio, cal Pis, cal Silatxo, cal Marc del Gardelo, cal Miquel del Frari, cal Bepsenyor, cal Bigoti, cal Josep del Sastre, ca la Sunta, ca la Montserrat del Jaio, cal Guillamet, cal Pastoret i ca la Perdiueta. En definitiva, al meu personal i particular carrer d’ahir i ja fins per sempre. Ara mateix al meu cap, mentre avui, en aquest dia, entono un entristit, adeu, Remei.
0 comentaris