A ca l’Esquerré, la casa rural volen anar un pas més enllà d’allotjar als seus hostes, i fer que se sentin com a casa seva, ajudar-los a descobrir el territori, els hi ofereixen una experiència artística, promocionant creadors, pintors, escultors, fent de l’entrada de casa seva una sala d’exposicions. Una petita falca per promocionar l’art, una mica més enllà de les sales d’art de les grans ciutats, una alternativa al circuit cultural hegemònic instaurat, sobretot, a Barcelona i l’àrea metropolitana. Donar-los a conèixer a un públic que s’allotja a la casa i també oberta al poble, previ contacte amb Sergi Tost, i també Anna Mas, quan no hi hagi cap hoste. Proposen fer un parell d’exposicions al llarg de l’any d’artistes amb un bagatge consolidat que només es poden trobar als circuits de les sales de les grans capitals amb una doble intencionalitat que surtin i donar-los a conèixer als hostes nacionals i també internacionals que s’allotgen a ca l’Esquerré. Gaudir-ho d’una manera més intimista i de generar més activitats al voltant, dels espais de la casa, la biblioteca i sales, per organitzar trobades oferint un lloc on compartir amb altres activitats, maridatges, conferències, lectures… generar un atractiu.

1r Artista
Manuel Solà  Barcelona, 1950
De formació a l’escola d’arts i oficis a Barcelona, es va especialitzar en tècniques de volum. Inicialment, es va dedicar a la pintura durant vint-i-dos anys, i en fa vint-i-quatre que ho va deixar, diu “ja no pinto res”.
Ens exposa a ca l’Esquerré obra de fa quaranta anys, obres del 1988 al 1991, quan va deixar els pinzells definitivament, i es dedicà a l’escultura, inicialment amb materials de tota mena, vidre, diapositives…, actualment treballa només amb pedra i ferro, descontextualitza elements per formar el seu propi discurs, remarca que tota obra ha de tenir un discurs si no, no és vàlida.
Es considera militant de la vida, el seu ideari beu de les fonts de l’anarquisme, no té deures i es considera un home lliure. Seguidor del poeta Antonin Artaud, tractaments esberlats, crus i radicals de la realitat. Li ha dedicat in memoriam algun dels seus quadres.

Francesc Miralles. Crític d’art i exdirector de l’escola Massana, historiador d’art, escriu:
Fa anys, analitzant aquest conjunt d’obres vaig escriure: “Manuel Solà ens presenta ara les seves últimes obres, en les quals ens afronta a grans teles que estan plenes de graffitis. Els graffitis, ja ho sabem, són elements de contestació directa, popular i ràpida; per això s’han convertit en un símbol pictòric, i per això uns artistes els han incorporat a les seves obres i altres, i ben famosos, n’han fet a les parets dels carrers i dels metros. Manuel Solà, en aquestes darreres obres, es capbussa en el món del graffiti -món ric i suggestiu-. Però no ho fa d’una manera gens fàcil.
En aquestes teles i fustes no tracta de fer un graffiti com el trobaríem en una paret de carrer, sinó que fa una composició pictòrica amb els elements i amb les característiques que empra el graffiti. Això vol dir que en realitat no som davant de graffitis. Aquest reconeixement és essencial per entendre aquestes obres.
Aquí som davant d’uns grafismes populars i davant d’uns símbols cultes, tots barrejats simulant el desordre natural d’un mur d’un carrer, però tots ordenats segons les normes estètiques de la composició. Hi ha engany, i no ens hem de deixar enganyar. Manuel Solà no fa graffitis, sinó que ens dona una lliçó; no som davant d’un mur, sinó davant d’una pissarra: ens dona l’explicació de la seva preocupació, de com veu la situació general del món, de la seva falta d’il·lusió. Com Antoni Artaud -autor que tant li plau a l’artista- en el seu discurs de paraules trencades…”
Segueixo pensant el mateix.
Gran Manuel Solà.
Amb aquesta petita mostra, a Ca L’Esquerré de Cervià de les Garrigues, s’evidencia que l’art no és patrimoni exclusiu de les ciutats.

Categories: Revista

0 comentaris

Deixa un comentari

Avatar placeholder

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *