Després de molts anys de no celebrar el dia de la Mona, aquest any hem volgut tornar a celebrar-ho. Quatre parelles amb els deures fets ens vam reunir al Puig de cal Joanet el Diumenge de Pasqua per raons logístiques, per compartir taula al voltant de la celebració. Una preparació dies abans, feta a partir d’uns quants WhatsApp, un repartiment de tasques. Tots d’acord, una de mantega i una altra de fruita, amb plomes i ous de xocolata, símbols de fertilitat en totes les religions, gènesi, creació, fecunditat, vida. Què portes tu i què porto jo. Cap a la una ja érem al tros, enmig d’un bancal, sota un gran oliver, parar les taules, estendre la vànova blanca que va fer d’estovalles, treure els plats, i començar a repartir i compartir. Una primavera especialment seca, era el primer tema de conversa que va anar derivant, un record dels que no hi són, la criança dels nets, una pinzellada de les pròximes eleccions, cadascú al seu territori, quins són encara els anhels per acomplir, quines vivències ens han marcat, els viatges fets i quins ens agradarien, una conversa sense interrupcions ni atropellaments que va anar fluint, fent memòria, a vegades història, de la feina que cadascú ha fet. A les set de la tarde plegàvem la taula i tots tornàvem cap a casa amb la sensació d’haver protagonitzat una capbussada a la nostra existència.
Josep M Rué
Crònica d’una mona de Pasqua al tros
Diumenge 09 d’abril de 2023
Punt de trobada a les 12:30 al carrer Clavé. El Guiu ens fa esperar. Després d’un temps prudencial, el Josep Maria pren la iniciativa i ens encamina al tros del Puig. Fa un dia espatarrant per dinar a l’aire lliure i menjar-se la mona! Ens dirigim cap a Borges per agafar el trencall de Castelldans. La carretera està en obres. A poca distància del poble ens endinsem al tros.
Una cabana d’obra imponent, flanquejada en el seu costat esquerre per unes taules de pedra ombrejades, et conviden a seure. Sobre la porta de la façana crida l’atenció un rellotge de sol (en van quedant molt pocs). L’amfitrió ha disposat, amb gran encert, que el lloc més adient per dinar estigui al mig de les oliveres. Un entorn paisatgístic de privilegi. Corre una petita brisa que fa que, a estones, vingui de gust la jaqueta.
Parem taula. La logística funciona perfectament, en part per l’experiència d’altres trobades que des de fa alguns anys ja en fem. Hem après a recuperar de grans, la tradició dels esdeveniments culturals que es fan al poble, alguns més recents altres de tota la vida: la castanyada, la calçotada, l’Aplec de les Besses, el sopar de les truites, la Festa Major. També funciona molt bé el WhatsApp. Venim amb gana i de seguida fem bondat pels plats aportats per tothom. La conversa també flueix de seguida. Es repassen temes molt variats, alguns ja habituals de converses anteriors: les últimes notícies de Cervià, històries viscudes del passat (avui ens falta el Ramon, que no ha pogut venir, ell sol és com un llibre obert a l’hora d’explicar episodis que van des de la infantesa fins avui, té una memòria envejable!). Amb el Guiu i el Josep Maria podrien fer un treball escrit més potent per recuperar aquesta memòria cervianenca que ben segur interessaria a tothom. L’altre assumpte recurrent és el polític. Som en un any d’eleccions. Es passa de puntetes sobre temes com les superilles de l’Eixample de Barcelona, les obres de Cervià, les aportacions més importants dels alcaldes del passat, etc. La Maria ens explica amb vehemència l’actualitat futbolística del Barça i el Cisco ens mostra algunes de les seves últimes aportacions fotogràfiques a la seva Web, té una sensibilitat especial per captar les imatges adequades a allò que vol expressar. El Josep Maria ens explica algun dels trets més significatius de les unitats del relleu que ens envolten: Cims i indrets; també vegetació i fauna.
La tarda passa sense a donar-nos-en. Recollim i des de la cabana ens acomiadem fins a la pròxima trobada, probablement a les Besses. Algú fa referència a l’hora mirant al rellotge de sol. Aquest no falla, diu el Guiu.
Francesca Gili
La fragància d’una olivera propera i la seva confortable ombra; uns peus empolsats per les petjades sobre uns terrossos secs i molt i molt antics; un territori davant que, millor o pitjor, és el “nostre” i el que estimem, veig han tingut un efecte erotitzant de la ment productiva, generós i ric. Sou/som uns nostàlgics/romàntics del nostre ahir. Al·leluia!
Josep M. Guiu
0 comentaris