Josep Tost Rué- cal Fanio
Cervià, 1 gener 1944
A les cinc de la tarda, he quedat als quatre cantons, a cal Catarinet. Truco al timbre i el Josep respon “puja”. Ens instal·lem al menjador, la Tresa Mari, la seva dona, ens espera per si convé alguna cosa, es mantindrà atenta a la conversa i reforça les paraules del Josep.
Cal Fanio, d’on ve aquest nom?
Del nom del padrí Epifanio, de cal Tost. Un home que duia a la faixa tres o quatre pans petits i quan arribava al tros ja se’ls havia menjat. Tenia molta força. A l’era un sac de seixanta quilos de gra l’agafava pel monyo i amb una mà se’l carregava al muscle, el rodet a l’era amb una mà el posava dret. Als seixanta anys va dir que no volia treballar més.
Damunt les prestatgeries una col·lecció d’uns cent-seixanta sillons, càntirs en miniatura que han anat comprant en les diferents sortides a partir de la seva jubilació. El primer el va comprar a la Fuliola en la Festa del Segar i Batre. Van començar els viatges amb l’Imserso: Portugal, Tenerife, Astúries, excursions familiars en les quals han recorregut una bona part de la península, i a tot arreu on anaven comprava el silló corresponent. La Tresa Mari n’hi va comprar un a Albi, a França, quan va anar a veure al seu cosí.
Una veu de la terra, el paisatge, la memòria viva de l’oblit que cal rescatar sense més ni més.
Una veu encara lligada a l’ahir que recorda i parla de la maledicció de “guanyaràs el pa amb la suor del teu front”. No se sap mai a quin preu anirà el fruit.
Escola i mestres
Recorda les classes del Sr. Ceferino, del Sr. Anton i del Sr. Josep fins a l’edat de treballar.
Una família que ha marcat el ritme.
Foto familiar: la mare, Maria Rué Magrinyà de cal Gardelo, a la foto amb un dolç mirar; el Josep, a cavall del ruquet; el pare, Miquel Tost Farré de cal Tost de la placeta, amb gorra posant seriós aguantant al nen ben clenxinat; al darrera el tiet Hermògenes, germà del pare, amb un somriure franc, un rodet de l’era i un paisatge rural que marcarà el seu devenir. Una foto encarregada, el segell al darrere porta el nom “Pedro Almacellas Artículos fotográficos”.
Les fotos han sortit de l’àlbum familiar, que ja van heretar del pares, ordenades i emmarcades per les puntes.
Treballar i treballar, una feina que s’ha transmès de generació en generació, fins que és trenca. Una força de tots els de casa, la mare, el pare, el tiet Hermògenes i ell imparables. Perquè la vida de pagès és això: una evolució dels costums adaptats a les necessitats presents. Però sempre pensant en el futur.
Camins de mules i petjades de rodes de tractor.
A la Gotellera hi vam fer el camí de carro. Al tros de les Besses que vam comprar a cal Nanjo que deien, fins allò de cal Mateuet, hi havia camí de ferradura i amb el pare a cops d’aixada, a mà, vam eixamplar el camí fins a trobar el camí del Plans. Quan van arribar els tractors ja es van eixamplar tots a màquina. Amb dues collites d’ametlles a Miravall vam poder comprar el tractor l’any 1969, un John Deere, dues-centes mil pessetes ens va costar. En aquell moment el fruit es pagava molt bé, érem molt treballadors, ens va canviar la manera de treballar. Uns discos grans comprats a Llardecans van representar un canvi en la manera de portar la terra i sobretot el temps.
Aigua i bolets
El pare era un bon boletaire, coneixia totes les melateres de la Gotellera. Deixàvem la mula a la cabana i anàvem amb cistells veremadors, que quan eren plens pesaven. Calia inventar amb uns vencills per poder-los portar penjats a l’esquena, brots de romer clavats al cistell per augmentar-ne la capacitat. Un any que se’n van fer molts i ens els compraven, no fèiem d’altre, ens fèiem un jornal gros, venia un comprador de les Borges al vespre i en veníem un munt de quilos cada dia.
A què atribueixes que ara no en surten tants?
Home és que no plou massa, eh. Naltres per aquelles valls sempre sentíem l’aigua que rajava com si fos un riu. Hi havia una sèquia que sempre rajava, tota la vall es regava, els pous alguns s’eixugaven de seguit i d’altres no s’eixugaven mai. A la Gotellera quan ens vam partir el tros, ens va tocar un bancal avall, i el de dalt amb pou va tocar al Ramon de l’Escarré, que érem cosins germans i aquell pou no s’ha eixugat mai, sempre hi ha hagut aigua. Més amunt hi ha la Gotellera de cal Miquelet, amb la cova que sempre hi ha rajat aigua, el van comprar uns forasters aquell tros, el Toni i la Pruden, de Corró al Vallès Oriental, fa temps que no els veiem. La Teresa Mari afegeix “penso que els hi va fer gràcia la cova i la balma murada que hi ha al coster”. Més amunt vam conrear un de cal Ponset d’Ulldemolins, al costat de l’hort del Jaume de cal Guillamet i encara més amunt el Santos va comprar un bocí i va plantar pomeres i en collia moltes fins que es va acabar ell i també l’aigua.
A totes les cisternes, piques, cadolles que té als trossos, a cadascuna hi ha un bastó que surt per facilitar a les serps, mixons, ratolins, l’accés a l’aigua amb seguretat. També troba petjades de cabirols, senglars que també acudeixen a buscar aigua. Al temps que abeuraven les mules sempre en quedava, d’aigua a les piques. Ara no.
Contacte noble de la mà amb la terra i la pedra, a través de l’eina ancestral que l’havia remoguda.
Aladres, aplanadors, estirases, forques, dalla, cabàs, trill, estaquirots, ereres, sarpetes, borrasses, triadors, destrals i xurracs, aixades, aixada estreta, mall, pic, manuella, tascons, escoda… Eines amb el seu mànec de fusta, lluenta i gastada pel tacte amb la mà, moltes ja han desaparegut.
La de la cabana, l’oliver, l’ametller i la carena, la pluja i el vent.
Treballàvem la terra heretada familiar i conreàvem una finca, Miravall. Una finca amb olivers i ametllers, que ens va anar sempre molt bé. Hi havia un fondo d’ametllers que el fred no els va matar mai. En aquella finca es partia al terç, dos per nosaltres i un per l’amo representat per un majordom amb qui fèiem els tractes, a Cervià els tractes eren a mitges. Tota la família hi treballàvem, el transport el fèiem al principi amb una somera carregada amb tres sacs. Teníem un parell d’hores i mitja per arribar-hi, sortíem molt aviat de casa encara era fosc i tornàvem amb la fosca.
Ens vam quedar moltes temporades a viure a la cabana de Miravall, a la cabana gran que li deien, amb el Pepe d’Artesa, el Ciego, el Ton del Perdiueta. Quan acabaves de llaurar no podies començar el camí de tornada, calia descansar. Un estable per quinze animals, un gran foc, una cisterna que no hi faltava l’aigua, i lloc per jaure.
Una filera de cinc carros pujavem de Miravall i una forta bromada ens va agafar. Per sort ens vam poder aixoplugar a la cabana del Bossut que no tenia porta.
Oficis de pagès
A l’estiu amb els tascons i el mall a tallar pedra per arreglar el portells i fer marges, amb la mula i l’estirasa la portavem fins al lloc. Tot l’estiu anar cremant brossa per fer els formiguers com adob, fins a l’arribada dels adobs moderns. Un hort al Molinet en terra molt bona al costat del riu, que per la construcció del pantà de l’Albi ens el van expropiar. Hi collíem cabassos plens d’albergínies, forques d’alls, fesols, melons, pomeres, tomaques i tomaqueres encanyades, l’hort i el rebost de casa. Coneix el safrà salvatge, a l’octubre el cullen per la cuina, quilos de cigrons a l’era, el conreu de la vinya, l’ordi les feines de segar i batre a l’era. Paràvem rateretes, ara els mixons quasi han desaparegut. Fa poc vam anar a la Gotellera i en vam començar a veure més, ningú els molesta, no tenen depredadors, no m’ha agradat mai de tirar tiros per caçar, fins i tot a la mili que vaig fer a Lleida als quartels de Gardeny, va ser un problema.
Quan s’esporgaven els olivers es feien feixos, es penjaven a l’arbre i quan eren secs s’escarriaven i guanyàvem un bon jornal venent la fulla. El Catarí, el Pepe el Molla, el Pepe de cal Saputets, el Salau, en compraven i la venien, s’utilitzava per fer pinso pel bestiar, els hi anava molt bé menjar fulla, ara és crema tot o bé es passa la picadora. Els conills que criàvem a casa també els hi donàvem barrejada amb sègol i sobretot una herba que li dèiem “salats” que se la menjaven tota i fins i tot rosegaven el tronc, els hi va molt bé, als animals.
En trobàvem molta als Diumenges, la Tresa Mari recorda que la feien aixecar d’hora per anar a fer un manat de “salats” abans de l’hora del col·legi, un esmorzar preparat i cap a classe. La matança del porc també era un ritual d’hivern, el Floreal anava de casa en casa en temps de matança i després el mondongo, salar els pernils, coure les botifarres i la tupina.
I si a una fornada de pa petit s’hi cremava fusta de ginebre, el pa sortia lluent.
Feines que formaven part dels coneixements de l’ofici de pagès i dels recursos naturals i la seva utilització.
El nom dels trossos
La Gotellera, el tros del Peret, a la Segrella, el Solanet que ara conrea el Baster, les Besses un tros comprat a cal Nanjo, la Cometa a l’Estamenya, un tros de cal Catarinet que van comprar al mossèn de cal Nunci.
Hi ha una foto dels anys trenta, publicada a la pàgina 92 del llibre Sediments de Continuïtat amb tots: el padrí Joan Rué de ca l’Alicorn, un home anticlerical que no volia fotos; la padrina Teresa Rué de cal Catarinet, molt religiosa que no es movia de l’església; a cavall mossèn Miquel Perramon de cal Grabiel; al seu costat Pere Rué de cal Quico; mossèn Josep Grau i Agapito Gorgues de cal Pons.
Món cooperatiu
Quan era petit, recordo que al vespre mentre triàvem les olives, passaven els compradors dels diferents molins: el molí del Flari, de cal Manresa, cal Mateuet, el Porvenir. Aviat ens vam incorporar a la Cooperativa.
Si haguessis pogut triar, hauries fet alguna altra cosa?
No, de sempre m’ha agradat el treball i la vida que hem fet.
Matrimoni i fills
Quan era l’hora de casar-se el pare de la Tresa Mari, el barber Catarinet, es trobava molt malalt, li havien pronosticat pocs mesos de vida, no sabien què fer, van consultar amb les germanes i els van aconsellar que es casessin, farien content al pare. Es van casar al novembre i el pare va morir el trenta de març. Van arreglar la casa en dues etapes, condicionant-la per viure còmodament. A la prestatgeria del menjador, la foto de la graduació de la filla amb l’esclavina vermella de la facultat de Dret, destaca pel seu color, la del fill Robert al costat. Parlem de les relacions familiars i destaquen:
Teresa Maria casada amb el Marc, tenen dues nenes: l’Arlet i la Núria. Treballa a l’ATM a Lleida, dirigeix l’àrea econòmica.
Robert es casarà amb la Sònia i tenen el Nil. Treballa en una empresa de serveis a les Borges.
Lleure i vacances.
Fins a la jubilació als 65 anys no es va permetre gaire temps de lleure. La Tresa Mari, va decidir que començarien a viatjar i els caps de setmana a matinar i cap a la destinació escollida, per poder tornar a dormir a casa.
Una mirada amb uns ulls blaus, potser de tants cels, una complicitat a prova i una vida fecunda de molt de treball, amb bons resultats.
Josep M. Rué
Un bagatge d’experiències adquirides que li van servir al seu moment, ha viscut el que es denomina la revolució verda, amb la mecanització a partir dels anys seixanta que van capgirar la manera tradicional de conrear amb la introducció del petroli en la cadena productiva.
0 comentaris