Paisatge

Porció d’espai caracteritzada per un tipus de combinació dinàmica, i per tant inestable, d’elements geogràfics diferenciats —abiòtics, biòtics i antròpics—.

Aquests elements actuen dialècticament els uns sobre els altres i fan del paisatge un “conjunt geogràfic” indissociable, que evoluciona en bloc tant sota l’efecte de les interaccions entre els elements que el constitueixen com sota l’efecte de la dinàmica pròpia de cadascun dels elements considerats separadament. Així, hom pot parlar d’un paisatge humanitzat quan l’element antròpic ha actuat i ha modificat els altres elements i ha afegit a la natura elements propis (paisatge agrari, urbà, industrial), i d’un paisatge natural quan l’home no els ha modificats. Aquesta definició de paisatge, que incorpora al seu estudi la teoria de sistemes, en bona part a través de l’ecologia, no fou donada fins a mitjan sXX, car dintre el context de la ciència geogràfica el concepte de paisatge ha evolucionat molt des de l’inici. Fou l’escola geogràfica alemanya la capdavantera en aquest tipus d’estudis. Siegfried Passarge, al sXIX, els inicià en un intent de trobar un objecte propi i únic de la geografia. De fet, les anàlisis de la geografia regional han constituït sovint un intent d’arribar a través d’anàlisis sectorials superposades a la definició d’unitats espacials homogènies. Actualment, hom hi pot distingir tres direccions fonamentals d’estudi. La primera és l’estudi del paisatge des del punt de vista fisonòmic, el qual analitza el que hom veu i s’utilitzen els coneixements sectorials. El mètode és, però, global i qualitatiu, i hom hi arriba a definir unes determinades tipologies. En aquest sentit, a Catalunya hom ha efectuat diversos estudis com ara de la Muntanya Olositànica, el Montseny, les Gavarres, Sant Llorenç, etc. La segona direcció és l’estudi de tipus interdisciplinari. A partir de les diferents disciplines hom arriba a l’establiment de diferents complexos territorials homogenis. Metodològicament hom intenta l’aplicació de l’anàlisi factorial. De fet, hom aconsegueix els mateixos resultats que en el cas anterior, però el mètode és més rigorós. La tercera i última direcció és l’anàlisi sistemàtica, on els estudis se separen de la realitat, només interessa la quantificació i es redueixen a estacions concretes. Hom ha d’utilitzar anàlisis de laboratori per a arribar a quantificar la radiació, l’energia, les variacions etològiques, els elements simples, etc. , components del paisatge en cada estació.

https://www.enciclopedia.cat/ec-gec-0128903.xml

Desprès d’aquesta explicació acadèmica, potser cal començar a “inventar el paisatge”

Mai no havia percebut, tan aclaparadora, la sensació que el paisatge pot significar tantes coses inexplicables, poderoses que ja no m’abandonaran mai , que he de saber explicar-me a mi mateix i mantenir vives encara que jo no hi sigui al davant.

“Tampoc té sentit la frase: s’aprèn dels errors. Com s’aprèn dels errors? Si quan estàs sortint d’un error ja estàs fent el següent! Sortir d’una misèria ens fa contents, però ens fa contents perquè no sabem cap a quina altra misèria anem”.

Joan Margarit del seu últim llibre ( Per tenir casa cal guanyar la guerra, editada a Proa)

Em passeig per una tanca acabada de llaurar i els solcs són flamarades roges que fan olor de vida. Aprenc amb quina rapidesa la meva existència segueix la meva ploma. Em sent força jove o força vell i pens en l’amic Zagajewski que fa un no res ha partit cap a la terra del foc. Sent les seves rialles tendres que em diuen que no plori perquè només la dolcesa pot salvar les semences de la bellesa del món.

Biel Mesquida

(…) La ética de la tierra, sencillamente, extiende las fronteras de la comunidad para incluir los suelos, las aguas, las plantas, los animales; dicho de un modo colectivo, Ia tierra.

 Esto parece sencillo: ¿acaso no cantamos ya nuestro amor y respeto por la tierra de los libres y el hogar de Ios valientes? Sí, pero ¿qué es lo que de verdad amamos, o a quién? No el suelo, desde luego, que estamos enviando atropelladamente aguas abajo. Tampoco las aguas, para las que no admitimos otra funci6n que hacer girar turbinas, transportar barcazas y llevarse residuos. Ni las plantas, de las que exterminamos comunidades enteras sin pestañear. Y, en verdad, tampoco los animales, de los que ya hemos extirpado muchas de las especies más grandes y hermosas. Una ética de la tierra, por supuesto, no puede impedir la alteración, la gestión y el uso de esos “recursos “; pero afirma su derecho a continuar existiendo y, al menos en algunos puntos, a continuar existiendo en estado natural. En pocas palabras, una ética de la tierra cambia el papel de Homo sapiens: de conquistador de la comunidad terrestre al de simple miembro y ciudadano de ella. Esto implica respeto por sus miembros, y respeto también por la comunidad como tal.

Aldo Leopold Una ética de la tierra edit. Catarata 1999


0 comentaris

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *