Salvador Gasol Rubió cal Macotet

07_agost_2020

Un camí frondós a les Tapiades,  porta fins a una clariana on hi ha l’hort de cal Macotet i al costat el del Pere-cal Teixinet. Un micromón al final del camí dels horts, sota de la balma, en un camí estret, just per passar una mula i l’amplada de la sàrria.  Transitat pels hortolans propietaris de la vall de les Tapiades, una eixadella al muscle i un cabàs a la mà.  Actualment intransitable degut al seu abandó, la natura l’ha recuperat.

L’hort i el padrí

L’hort, l’aiguat de santa Tecla del 1874 es va emportar les parets. El padrí Josep Gasol, nascut al 1870, cabaler de cal Macot, li van posar Macotet.  Eren quatre germans, dos dones i dos homes.

El padrí treballava com a guarda per cal Flari, propietaris en aquell moment de l’hort,  i li van vendre. Ajudat pel seu pare van aixecar de nou les parets, van plantar les canyes, van fer el pou rodó amb la tècnica de la pedra en sec, rep l’aigua del riu, alguns anys ha quedat eixut. Un hort per on passen les canonades que porten l’aigua dels pous de les Tapiades cap a Cervià, als anys trenta van haver de refer algunes parets desprès de les obres.

Va participar com a soldat de lleva a la guerra de Cuba. Una guerra que va acabar el 1898, en benefici dels Estats Units i en la que hi van morir 55.000 espanyols i 300.000 cubans, molts en camps de concentració. En Josep va cobrar trenta duros, per la seva participació, i els va enviar a casa per comprar un tros de terra. Es van decidir per un coster a la Torre de les Agulles, prop del Bessons, justet una ha. amb 25 olivers, que amb el temps van anar fent créixer i també hi van fer una cabaneta.

Quan morí el pare sense testar, els germans van decidir que se’l quedés ell. Tenien un altre bocí de terra al Marqués que van repartir entre tots, cinc llenques amb pocs olivers.

Primer va construir la casa del número 18, on ara hi viuen el Félix i família. Allí es va quedar a viure el seu fill Isidre quan es va casar. Més endavant va comprar el terreny del costat, uns quaranta cinc pams, amb un gran cingle, una economia justa que donava pel que donava. Amb els amics quan s’avorrien d’estar al bar es deien “anem a fer barrina”?  El Pere del Minueta, el pare del Germinian i algun altre agafaven les barrines i anaven a rebaixar el cingle. Quan van aconseguir deixar-lo a nivell de carrer van començar les obres per construir la casa. Continuaven amb pocs mitjans, els hi va arribar just per cobrir-la, on calia quatre cabirons se’n posaven dos. Amb els trebols fets van comprar els bastiments de les portes, que no van poder col·locar, amb l’entrada dels nacionals a la guerra els hi van decomissar i cap al foc. La nevada dels 7 pams del 1944 va enfonsar la teulada i a tornar a començar, no van trobar puntals per apuntalar-la. Als baixos va fer un magatzem per guardar el carro amb vela amb el que anava a comprar “proveir” a Lleida,  per vendre a la petita botiga que tenia entre cal Gili i cal Pons, de salaons, arengades, ganyims, anxoves, olives, bacallà…

 

Els pares

El seu pare Isidre Gasol Rué, nascut el 1903, era el segon de tres germans.

El pare feia de barber, tancava la barberia de matinada i anava a llaurar i per la tarda a jugar al futbol. Juntament amb el Pere Santamaria-cal Minueta i el Miquel de l’Estanqué van ser els primers jugadors de l’equip del Cervià el 1921. Explica l’anècdota que havien d’anar a jugar a la Pobla o al Vilosell i el seu pare li va encarregar una feina i no hi podia anar, el president era el Sr. Batiste del Flari i li va demanar ajuda per poder demanar permís al pare perquè el deixés, per la seva bona relació li concedí el permís.

La mare Consuelo Rubió-cal Sagasta, nascuda el 1912, l’any que van inaugurar l’ajuntament,  vivia al carrer Pallot davant el convent vell de les monges. Sempre va estar al costat de les monges, quan el seu pare collia un cistell de figues les primeres les portava sempre a elles.

Li agradava molt fer punta de coixí, sempre guanyava algun premi.  Va portar els patrons a l’Associació de jubilats per si els volien, els boixets al Basté i el coixí al Marcel que viu a Esparreguera, per a ell li va fer un joc de llit per l’aixovar quan es volgués casar i que encara està per estrenar.

Tenia la intenció de quedar-se soltera i quan l’Isidre va enviudar  li va demanar per casar-se, ho va consultar als pares i li van dir que estaria bé en aquella casa, (…) tota la roba que necessitava quan jo era canalla se la guanyave anant a arroplegar ametlles pel Pasqual del Bep i altres…

 

Els pares només volien tenir un fill per estalviar-li les baralles de germans que van passar ells. Molt treballadors. “No els vaig sentir discutir mai, mai, un matrimoni que quan venie feina  i mos ham de quedar a collir a tal tros si convenie quedassi tot un mes sense vindre a casa tot un mes que si quedaven…

 

 

El Salvador

“Als divuit anys em vaig treure el carnet i de seguit vam comprar el tractor”.  A la vall del Marc conreaven un tros del Miquel del Doloretes, al cap d’un any el Miquel va decidir vendre’ls-hi el pla i al cap de pocs anys els hi va demanar que s’ho quedessin tot.  Van pagar-ho llaurant, “emprimant” al sortir de l’hivern i “mantornant” la segona llaurada,  durant vuit anys la resta dels trossos del Miquel.

“De tota la vida sempre m’ha agradat fer de pagès i tindre bèsties”. Va fer de representant de pinsos del Minguet de les Borges. Li comprava el pinso dels conills i li va oferir vendre’n a Cervià, va posar el cartell al magatzem del carrer Clavé i va vendre pinso. Una petita granja d’engreix de porcs per subministrar a les carnisseries de Cervià, la cria de gallines i conills sempre han omplert una bona part del seu temps. Fer de pagès li omplia les estones de lleure i era el seu “Big-Ben” particular.  La seva sinceritat envers la relació amb les noies confirma la seva solteria. A mesura que s’ha fet gran l’ha perduda i la relació es més fluida.

“Els pares van morir grans i els vaig cuidar fins al final” i afegeix “quan vaig néixer s’haurien estimat més que hagués sigut una xiqueta”. Li van reconèixer les seves cures i atencions.

Té 71 anys i ha dedicat la vida a la pagesia, treballant com a jornaler, recollint fruita i la verema a Nulles durant catorze anys. Va aprendre a cantar quan va entrar al coro, sense solfa només d’oida.

 

Al seu hort hi té plantats enciams, algun el deixa granar per tenir llavor l’any vinent, les tomaqueres també de la seva llavor, bledes, bajoques, carabassons per les gallines periquites que té a casa, maduixeres que li ha regalat el Miquel Sendra. Coneix els secrets de la maduració dels melons que conrea a un altre hort que té a la vall del Marc, cols…

Ell i el Pere-cal Teixinet, els darrers hortolans de les Tapiades, transiten el caminet frondós que porta als seus horts.


0 comentaris

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *