Josep Iglesias | El rebost a casa

Producte de proximitat, superfresc, producte local, etc. són qualificatius que els mitjans de comunicació destaquen sovint i també algun cuiner de renom ens mostra el seu hort per destacar la qualitat dels seus productes. Tot això sense escarafalls ho saben cadascun dels hortolans que a poc a poc van mostrant el seu perfil i producte a les nostres pàgines, provinents la major part d’un ofici aliè a la pagesia encara que amb vincles.

El Josep de cal Xexo  el seu hort a escassos metres de casa seva, al carrer Clavé, al pati de cal Frassès, fruit de les compres i diferents alineacions del bancal de cal Colomet, quatre veïns en van comprar els terrenys. Un hort que ja conreava l’Elies i ell l’ajudava, d’això en fa quinze anys.


Quan als anys seixanta la majoria de la seva generació vam decidir anar a estudiar fora del poble, els seus pares, l’Encarnació i l’Elies  li van proposar si també volia fer-ho i va decidir quedar-se. Li agradava molt el poble i els diners per la formació els van dedicar al Miquel, doncs no n’hi havia per tots. Com que calia guanyar-se la vida amb catorze anys va anar a treballar a Calafell, al restaurant Toro, temporades de vuit mesos fins que va ser l’hora d’anar a fer el servei militar. Quan va acabar va decidir fer de paleta, ofici que ha omplert la seva vida laboral durant molts anys amb diferents colles i empreses fins a arribar a la jubilació.

Un hort que els abasteix de verdura per tot l’any, encara queden tomaques de l’any passat en conserva i de penjar, les d’amanir van caure totes a la temporada entre ells i les que van regalar. De les cebes no n’està gaire content aquest any, un “quadro” de dues-centes se li han “entrompat”;  les de guardar van millor, això passa molts anys;  la carabassera s’allarga amb les seves fulles grans i flors color carabassa;  les bajoques;  els carabassons, aquest any encara no s’han “esbromat”; pebroters; alberginieres; enciams. A taula mentre hi ha tomaques de les buides de pera, cada dia s’amaneixen i també en fan la conserva per fer els sofregits i cassoles. Com a deformació d’ofici empra la varilla de ferro per emparrar les tomaques, diu que no la tomba mai el vent i li resulta més còmode.


Jugador de futbol, central o lliure segons l’entrenador, l’any que els entrenava el Josep M. Llurba “el Llurbeta” el va fer jugar al mig del camp i en va marcar uns quants. Recorda que el Miquel del Peremiquel que jugava de davanter centro en va marcar molts, va ser una molt bona temporada els anys 1976-77.

Acompanyava al seu pare a caçar no per afició, només perquè no anés sol. Als darrers temps la seva afició és anar a buscar bolets, es treu el mòbil de la butxaca i mostra amb dissimulat orgull les fotos d’aquesta primavera de pebrassos, crueldes… amb un plat de postre al costat com a referència del tamany dels exemplars trobats. Unes quantes fotos, hi ha pogut dedicar molt temps, “un avís a navegants”.

Li va costar de trobar el moment per casar-se, fins als trenta-quatre anys va fer de conco. Algunes novies, fins que l’Antonieta, la filla del Carxano, de tant veure’l per casa el va fer decidir. Tenen dues noies la Marta i la Gemma.

L’alegria li arriba quan anuncia que aviat seran padrins, a mitjan agost, esperant que tot vagi bé, la Marta espera el seu primer fill.

Ara dedica molta part del seu temps a fer de pagès, porta tota la terra seva.  Llaurar li fan els Nuncis, doncs sempre ha tingut por del tractor, arran de l’accident del Jaume del Llorenç, el va impressionar molt. Esporgar, plegar la rama, recollir el fruit, i aquests dies d’estiu a quarts de set del matí el pots trobar netejant la soca dels molts olivers que cuida.

Encara se sent fort i amb ganes. Bon jugador d’escacs, de posat seriós, irònic amb els comentaris, si et convé alguna cosa el pots trobar.


0 comentaris

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *