El Josep Masbernat Montanyola, fill de la M.Teresa de ca la Seca, ens ha fet arribar una història que hem cregut que calia ser compartida. Una història de perseverança, de valentia i de bona voluntat. Esperem que gaudiu de la lectura com ho hem fet nosaltres.
Cronologia d’un retorn caòtic des del Senegal en temps de Coronavirus
Capítol I
Diumenge 12 d’Abril de 2020
Tot va començar quan el dissabte em vaig adonar que Vueling havia cancel·lat el nostre vol de tornada que estava previst a mitjans de maig, i havia suspès vols, mínim, fins a juny/juliol i màxim no ho sabia ningú, depèn de molts factors.
Llavors vaig decidir trucar a l’ambaixada espanyola al Senegal i em van dir que estaven organitzat un vol de repatriació a Espanya amb destinació Alicante, i que després d’aquest no hauria més vols de repatriació i no podríem tornar amb molt de temps fins a recuperar la normalitat. Després de meditar molt vaig decidir marxar, el problema principal d’aquesta opció és que jo estava a Abene, un petit poble de platja que fa frontera amb Gambia, on jo havia aterrat a l’arribar a l’Àfrica i el vol que havia d’agafar era el de Dakar-Alicante, i Dakar ho tenia a 14 hores de cotxe. La circulació estava prohibida a tot el país, i a més hi havia el toc de queda de 20h a 6 del matí, l’ambaixada em demanava que m’espavilés per trobar un taxi a Abene que em portés fins a Dakar però tenint en compte la dificultat de circulació, l’elevat cost d’un servei de taxi així, i aconseguir un permís de circulació excepcional on hi havia de constar el DNI del conductor, la matrícula del seu cotxe i les meves dades, i en un poble on la majoria dels taxis eren motos que fan trajectes de menys de 20 km i on l’empresa que gestionava els vols va doblar els preus del vol de 500 a 1000 aproximadament, vaig sentir per primer cop que no podria tornar a casa. Jo no podia pagar el vol abans d’assegurar-me una manera d’arribar a Dakar que no era gens fàcil i l’ambaixada no em volia ajudar amb això. En comptes de donar-me per vençut vaig muntar un “pollastre” a l’ambaixada i a l’empresa aquesta a través de correus i vaig aconseguir que em mantinguessin el preu durant 24 hores, llavors van tornar a pujar com havien fet inicialment.
Finalment, no vaig aconseguir ni taxi ni permisos de circulació a temps, i vaig demanar al Consulat contactes de gent a prop meu amb el mateix problema i em van posar amb contacte amb un noi senegalès que viu a Espanya i que estava a la mateixa situació que jo i que anava des de Bignona a Dakar i ja tenia els permisos, el taxi i el xofer tancats. Així que vaig trucar a l’ambaixada i vaig aprofitar el seu permís després d’acordar compartir despeses amb aquest bon home.
Ara ja tenia un permís per arribar a Dakar, però em faltava el permís per arribar a Bignona, que ho tenia a 70 km aproximadament, i a part se m’acabava el termini per comprar el vol al preu rebaixat i em vaig tenir que arriscar a comprar el vol.
Vaig trobar xofer amb moto per arribar a Bignona però no podia aconseguir els permisos perquè era diumenge i jo havia de sortir dilluns ja que el viatge al qual m’havia afegit començava dimarts a les 6 del mati. Ho vaig intentar però no vaig aconseguir el permís i em trobava poc recolzat des de l’ambaixada, sense solucions, així que vaig decidir que sortiria l’endemà a peu a provar sort.
Capítol II
Dilluns 13 d’Abril de 2020
Va arribar el dilluns i em vaig haver d’acomiadar amb preses i sense poder-ho pair gaire, de la meva família al Senegal, per provar fortuna.
Vaig agafar la moto fins a arribar al primer control policial, i el vaig travessar a peu dissimuladament, per sort havia molta gent caminant per allà i ningú em va dir res, havia controls de militars casi cada 10 km, i per arribar a Bignona els esquivava caminant a 42 graus al sol amb una motxilla de 10 kg sobre les meves esquenes i evitant-los com podia. Vaig fer servir l’estratègia de fer autoestop amb motos fins arribar a 1 km de cada control, llavors baixava i a peu continuava, així que sobre les 12 del matí vaig arribar a Bignona a punt de trobar-me amb el meu company de viatge a Dakar. Però just entrar a Bignona els militars i la policia local m’estaven esperant perquè els havien advertit que un blanc havia passat pels controls sense autorització i havia set vist amb motos. Llavors em van detenir i em van agafar el passaport, no em podia explicar perquè no tinc el nivell suficient de francès i no entenia del tot el que passava, llavors va arribar el company de viatge i em va dir que em volien tornar a enviar a Abene. Després de 3 hores detingut, mil trucades frustrades i mil intents del meu company per ajudar-me em van pujar a un cotxe policial per tornar-me a Abene, però a l’últim segon una trucada a l’alcalde del company va frenar la meva sortida de Bignona, ja que l’alcalde va fer el favor de trucar al primer ministre un dia festiu per i comprovar si era veritat el del meu permís que a mi encara no m’havia arribat, després d’un estona d’incertesa em van confirmar que tot estava bé i llavors el cap de policia em va dir que si passava les proves mèdiques podria quedar-me a Bignona fins que arribés el meu permís de Bignona a Dakar.
Després de passar una hora esperant al metge va aparèixer un senyor molt ben plantat amb una infermera molt tapada per por a les malalties que jo pogués tenir, esperava unes proves més contundents, que al final va resultar que només van ser comprovar la meva temperatura amb un termòmetre.
El meu company de viatge, una meravellosa persona, es diu Sanna Cheick Diouf. Em va acollir a casa seva, em va donar de menjar i em va ensenyar el poble i presentar gent molt maca.
La situació de l’amic Sanna era molt més difícil que la meva, tot i així ell sempre feliç i optimista i disposat ajudar i a donar-ho tot per satisfer les necessitats dels altres abans que les seves. El pobre Sanna va arribar al Senegal a principis de març perquè el seu pare havia patit un ictus i el necessitava, llavors es queda atrapat allà, mentrestant la seva dona es posa malalta a Santander i necessita ser ingressada, però no podia deixar els dos bessons, que tenen de només 4 mesos, sols, així que no acudeix a l’hospital, per això el Sanna necessitava arribar a aquest vol més que ningú.
Trobar al Sanna va ser una gran sort, un taxi a mi sol m’hagués costat uns 400 euros més allotjaments del conductor i àpats, i gràcies a ell només havia de pagar la benzina a mitges, ja que un amic seu, el Soly, es va oferir a ajudar-nos i ens portava amb el seu cotxe, un altre crack, una persona 10, xofer de l’exèrcit, res podia sortir malament amb aquest gran equip.
Casa del Sanna va ser un petit oasis amb aquesta odissea que vàrem viure, de repent em vaig oblidar de tot, em vaig relaxar i vaig gaudir amb la seva família i els molts nens que vivien a la seva comunitat, em van regalar molt amor amb molt poc temps, vaig menjar i provar coses noves i vaig dormir a un llit molt confortable que m’havien preparat molt amablement. L’endemà a les 6 del matí i va començar el viatge Bignona-Dakar amb cotxe, 12-13 hores de camí aproximadament, moltes més si tenim en compte que cada 10 km has de presentar autoritzacions als diferents controls.
Capítol III
Dimarts 14 d’Abril de 2020
Arribava el dia que havíem d’arribar a Dakar després d’un llarg viatge, marxàvem un dia abans per precaució, ens aixequem a les 6 del matí i comencem el trajecte, tot anava sobre rodes fins passar Tambacounda, que vindria a ser l’equador del nostre trajecte. Una hora més tard de passar Tambacounda el cotxe s’espatlla, i aquí comença la part més dura del trajecte.
Després de varis intents desesperats d’arreglar i arrencar el cotxe la situació era la següent: eren les 3 de la tarda, no paràvem des de l’hora d’esmorzar, ens trobàvem sense aigua fresca, al mig de la carretera a més de 40 graus, teníem aigua però estava calentíssima, no teníem res per menjar i estàvem sense massa esperances de poder sortir d’allà i arribar a Dakar, no podíem canviar de cotxe perquè per unes normes estúpides, des del meu punt de vista, nomes estàvem autoritzats a arribar a Dakar amb aquell cotxe, és a dir, una veritable utopia.
L’averia es va produir a les 3 de la tarda, i finalment a les 7 i 30 un bon home que tornava de la feina ens va remolcar amb el seu cotxe, després d’aconseguir unes cordes d’un camioner molt amable, ens va arrossegar 20 km enrere a un petit poble on havia un taller, vam deixar el cotxe al taller i vam acordar que començarien a reparar-lo d’urgència l’endemà a primera hora.
Arribàvem justet pel toc de queda sense haver menjat res des de l’hora d’esmorzar i no teníem lloc on dormir ni res. Llavors vam tindre la sort que el xofer coneixia l’alcalde de Koussanar, el poble on havíem arribat, i a més li devia un favor de temps enrere.
Llavors aquest bon home ens va obrir l’escola municipal perquè poguéssim passar el toc de queda fins a les 6 del matí, i ens va portar el sopar i aigua fresca, vam anar dormir resant perquè aconseguissin arreglar el cotxe l’endemà al mati i continuar el trajecte, ja que si no es podia arreglar no teníem permís per anar amb un altre cotxe i no haguéssim pogut aconseguir l’objectiu.
A l’escola també vam estar bé ja que era tipus internat i vam dormir amb llits còmodes i vam passar una bona estona després de moltes hores de patiment.
No les teníem totes, però per sort havíem sortit un dia abans i teníem opcions de salvar-ho a temps.
Capítol IV
Dimecres 15 d’Abril de 2020
Ens despertem a l’escola a les 6 del mati i anem cap al taller, amb l’esperança d’arreglar el cotxe i poder arribar a Dakar abans de l’hora del vol dijous a les 11 del mati.
Quan pensava que no ens podien passar més coses, obren el taller i abans de començar a arreglar el cotxe treuen un camió del lloc de reparació per fer lloc per posar el nostre cotxe, i tirant-lo enrere el van estampar contra el nostre vehicle avariat, ens va destrossar part del para-xocs i ens va rebentar un far, llavors per no perdre temps vam perdonar l’infractor, perquè la policia hagués tardat hores i no estàvem en situació de perdre el temps. Pel que em comentaven els amics senegalesos un accident comportava perdre tot el dia amb tràmits, allà tot és molt diferent.
Així que vam decidir passar del tema, i arreglar el imprescindible per arrencar el cotxe i seguir el nostre camí, estàvem invertint molts diners amb gasoil i amb reparacions sense saber segur que la inversió ens portaria a port, però no quedava altra, ho havíem d’intentar fins al final.
Sobre les 10 havien acabat de desmuntar totes les peces, cinc africans estaven arreglant el mateix cotxe molt ben coordinats, però no les tenia totes, llavors resulta que faltava una peça i allà no tenien recanvi, i havien d’anar a buscar-la amb una moto a 1 hora de camí, així que fins les 12:30 no van poder seguir amb la reparació, en aquests moments m’estava desesperant ja que no confiava amb que el cotxe funciones després de la reparació, perquè tot i no tenir nocions de mecànica la cosa pintava molt malament per poder arreglar-se només amb unes hores i amb les limitacions que tenen els tallers d’aquella zona.
Només quedava muntar, era un espectacle òptic veure muntar el cotxe a cops de martell i amb “superglu”, amb brides, i cinc “tios” treballant com si no hagués demà asseguts damunt del motor, finalment a les 3.30 de la tarda ho van aconseguir, cosa que no creia possible, perquè no era segur que la reparació funciones ni que arribés tranquil·lament a destí.
Vint-i-quatre hores després de l’averia seguim en ruta, ens quedaven 5 hores pel toc de queda, i unes 7 hores de camí fins a l’aeroport, i per sort no ens va passar res més i vam poder arribar a les 8 a casa d’un familiar del Sanna i vam dormir i menjar com a reis, la cosa ja anava bé però no estava prou tranquil. No vaig dormir gaire bé aquella nit, només pensava en que seria la pròxima cosa que ens passaria, i no estaria tranquil fins arribar a l’aeroport.
Capítol V
Dijous 16 d’Abril de 2020
Finalment arriba el dia d’agafar l’avió, teníem fins a les 11 del matí per arribar i trobar-nos amb l’ambaixador que ens facilitaria els bitllets que havíem comprat, només quedaven dues hores de camí fins arribar a l’aeroport però després d’haver patit tant vam voler assegurar i vam sortir sense esmorzar directes cap allà, amb les preses vam cometre l’error de no comprar res de menjar pel camí, vam pensar que ja trobaríem alguna cosa quan arribéssim.
Aquest cop tot va sortir bé i vam arribar a l’aeroport perfectament, ens vam acomiadar de l’amic xofer, eternament agraït pels seus serveis, la seva amistat i afecte que va mostrar envers la meva persona amb tot moment, tant ell com el Sanna mai van deixar d’intentar-ho i no van perdre la fe en cap moment i m’animaven quan jo ho veia tot perdut.
L’ambaixada ens va donar els bitllets, curiosament el Sanna li havia tocat compartir seient amb mi a l’avió des d’abans de conèixer-nos, un cop de sort del destí.
Després ens van fer passar el control, on esperàvem trobar menjar a dins però no havia res de menjar i vam tindre que esperar a l’hora del vol sense menjar. El vol sortia a les 14.00, per desgracia a dins l’avió tampoc funcionava el servei de menjar per les circumstàncies del covid19. Així que després d’un vol tranquil i còmode vam arribar a les 20,30 a Alacant sense haver menjat, però després de tot això era un problema menor i estava feliç d’haver aconseguit ser repatriat.
Vam baixar de l’avió mentre érem filmats i fotografiats per televisions i diaris valencians, i molta expectació, ja només quedava arribar d’Alicante a Juneda.
Em vaig acomiadar del gran amic Sanna, després d’agrair-li tot el que havia fet per mi, i vaig seguir sol. Ell havia d’anar a Cantabria i jo a Juneda.
A l’arribar a l’aeroport molta expectació i fotos però cap ajuda ni solució per totes els persones afectades, la majoria de passatgers havíem de viatjar a destins molt llunyans d’allà i ens vam sentir molt abandonats i poc recolzats. No vaig trobar normal que es munti un vol de repatriació des del ministeri d’interior i l’ambaixada i després no et facilitin el retorn a casa o habilitin un lloc on passar la nit fins que et puguis espavilar amb transport públic.
Vaig agafar un taxi cap a l’estació de trens, hi allà vaig comprar un bitllet de tren fins al Camp de Tarragona. Amb el bitllet en mà ja només em faltava buscar un lloc on passar la nit, eren les 9 del vespre i el tren no sortia fins les 7.30 del matí. Després de buscar molt per internet vaig trobar els dos únics hotels de la ciutat amb serveis mínims, vaig agafar les coses i em vaig dirigir al dos hotels sense sort, ja que estaven complerts, vaig demanar almenys sopar per emportar però no van accedir a les meves peticions de compra, així que em vaig resignar a passar la nit a l’estació de trens. Quan vaig tornar a l’estació em vaig trobar amb 5 senegalesos més amb el mateix problema que jo però que viatjaven a destinacions diferents, ja no estava sol.
Hi havia un grup de tres i un grup de dos, després d’anar a parlar amb els dos grups, ens vam ajuntar i vaig proposar buscar solucions, tots estàvem passant gana ja que no havíem menjat amb tot el dia, i no podíem anar a un supermercat per què ja estaven tancats. Així que després de pensar molt vaig decidir anar a provar fortuna amb alguna benzinera, però tampoc oferien servei de menjar, mentre tornava amb ells vaig veure passar una moto del “Telepizza” i vaig fer una comanda a domicili amb direcció estació, vaig comprar 4 pizzes de quatre formatges ja que no podien menjar porc i els companys m’ho van agrair moltíssim. Solucionat el tema de la gana, ens faltava un lloc per dormir, i estàvem contents amb la possibilitat de passar la nit esperant dins a l’estació, però ens van dir que a les 12 ens farien fora, i hauríem d’esperar fins a l’obertura a les 6 del mati al carrer.
Després de provar de tot, intentar contactar amb la policia i serveis socials per aconseguir una solució no em va quedar més remei que assumir que passaríem la nit al carrer en ple confinament exposats a una multa de les autoritats, i sense solució possible. Els companys africans estaven molt preocupats, però, aquesta vegada, jo estava molt animat i molt sencer després de superar tot l’anterior així que els vaig dir que em seguissin i els vaig portar a un amagatall darrere uns arbustos que vaig trobar mínimament còmode per estirar-nos i deixar l’equipatge que portàvem. Ja instal·lats vaig anar a fer un tomb per les rodalies i vaig trobar uns cartrons que ens van fer de llits improvisats. Alguns dels meus companys van poder dormir una estona, jo no vaig ser capaç, i ens vam passar hores i hores parlant i rient-nos de la situació i de la nostra desgràcia, ens vam unir molt i ens vam ajudar els uns als altres amb tot el que vam poder, vaig estar realment a gust amb ells i no va ser tant dur com el patiment que em va suposar els contratemps abans d’arribar a Dakar a temps del vol.
Capítol VI
Divendres 17 d’Abril 2020
Van anar passant les hores i de bon matí van tornar a obrir l’estació de trens, vaig ajudar a comprar els bitllets a algun company i vam esperar cadascú al seu tren. Finalment ens vam acomiadar agraïts els uns amb els altres i contents d’haver passat per això junts, fins i tot tenim un grup de whats app que és diu “Senegal tirado en alicante”.
Ja al tren vaig poder dormir unes hores fins que vaig arribar al Camp de Tarragona sobre les 11.15 i allà ja em sentia a casa, és una estació al mig del no res, així que vaig seguir fent camí a peu.
Mentre caminava per un camí rural vaig coincidir amb un bon home i li vaig explicar la meva situació, i de seguida em va voler ajudar sense importar-li el fet de exposar-se a ser multat per dur un desconegut al cotxe, i em va portar per camins rurals fins a Valls, molt agraït senyor Ramon!!
Ja a Valls vaig poder tornar amb el meu pare, que treballa a un poble del costat, i vam fer la tornada a Juneda sense trobar cap control, tot i que no em preocupava ja que tenia un permís especial que havia sol·licitat als mossos.
Per fi havia superat tots els obstacles i arribava a casa i podia retrobar-me amb els meus, difícil d’explicar la felicitat que vaig sentir en aquells moments després de tot el que havia passat.
Josep Masbernat Montanyola
Posem-nos en context:
Comencem pel principi, què hi feies al Senegal? Quan temps feia que hi erets?
Vaig decidir marxar al Senegal a mitjans de febrer perquè havia acabat un contracte de feina i volia “desconectar” i veure món, sobretot moltes ganes de viatjar i aprendre de noves cultures i maneres de viure. Vaig arribar el 22 de febrer hi havia d’estar allà fins al 16 de Maig.
Un cop et comuniquen que possiblement no hi haurà més vols fins al juliol, no et planteges quedar-te?
Sí, vaig estar dubtant moltíssim abans de decidir tornar, per mi va ser una decisió molt difícil perquè el tema del coronavirus allí el patia realment poc i podia fer vida normal i anar a la platja, però la incertesa que em produïa no saber quan podria tornar i que ningú assegurava que al juliol fos possible i el fet de que allí la Covid va arribar més tard i encara podia esclatar i ser devastador per la falta de sanitat van fer que prengués la decisió conservadora de tornar.
M’ha sorprès molt gratament la capacitat d’acolliment que van tenir amb tu el Sanna i la seva família, ja t’hi havies trobat tan ben acollit durant la teva estada al Senegal?
No era el primer cop que m’acollien al Senegal, ja vaig viure situacions similars durant la meva estada, la gent té molt poc i tot i això no dubta ni un segon en donar-ho tot, són molt bona gent. El Sanna i la seva família son encantadors, ell ha estat educat per ajudar als altres sempre que es pugui. Vam estar molt bé junts i quan es pugui ja hem quedat que el visitaré a casa seva a Santander.
Se’n desprèn, al llegir la teva història, la sensació que et vas trobar molt sol, com es gestiona aquest sentiment de desemparament per part de les organitzacions governamentals del teu país?
Em vaig sentir sol i poc recolzat, estava invertint molts diners sense saber si podria arribar a temps a l’aeroport, però vaig estar amb companyia boníssima, i em van animar en els moments que ho donava tot per perdut, ells tenen molta fe.
Finalment, arribes a Espanya, quina explicació us donen quan us deixen tirats d’aquella manera a l’aeroport d’Alacant?
No et donen cap explicació, no havia ningú ni del Ministeri d’Interior ni del d’Afers Exteriors esperant-nos i tothom s’havia d’espavilar pel seu compte, només havia un grapat de periodistes per captar l’exclusiva.
Com van viure la teva “aventura” des de casa? Devien ser uns dies complicats per ells, oi? Com els mantenies informats?
Els hi vaig explicar tot, els anava informant quan havia superat cada problema. Em seguien en tot moment i ma mare que és molt patidora, cada dia encenia una espelma per mi i sembla que li va funcionar, perquè es va complicar un munt de vegades i sempre va acabar sortint bé.
Ara amb la tranquil·litat d’estar a casa i veient l’experiència amb perspectiva, com ho valoraries tot d’una?
Ho valoro com una experiència brutal, un gran aprenentatge, i te n’adones que hi ha gent molt bona, el Senegal és el país de la “teranga”, que significa que la gent sempre t’intenta ajudar, i això jo ho he pogut viure en primera persona i no ho oblidaré mai. He crescut com a persona, m’ha canviat la visió de les coses i ara soc més positiu, em costa menys afrontar dificultats i gaudeixo i valoro cada cosa per petita que sigui.
0 comentaris