Josep M Guiu Martí
Entre les lectures d’aquest estiu, “Shakespeare & Company” i “La llibreria del turó”. Ambdues molt correlacionades pel tema comú –llibreries- i, especialment, per l’absolutament forassenyat objectiu de les seves dues dones impulsores. Qualsevol avaluació lògica i raonada, quant a la seva viabilitat econòmica, amb tota seguretat les hi hauria pronosticat el més absolut i rotund fracàs.
En el primer cas, Sylvia Beach, nord-americana, l’obria el 1919 a París, on vivia. El seu pla, donar a conèixer la literatura contemporània del seu país i també l’anglesa a la “grand ville”. En aquesta època, però, hi havia molt pocs llibres d’autors d’aquests països traduïts al francès, amb la qual cosa els llibres i revistes literàries en anglès pràcticament emplenaven tots els prestatges. Dos grans esculls a superar: d’una banda, en aquells dies la comprensió de l’anglès era només a l’abast d’un percentatge irrisori de francesos; i, d’altra, el canvi, dòlar i lliura/franc posava el preu dels llibres/revistes importats –quasi tots- a un nivell força elevat i pel damunt dels estàndards del mercat francès. A les converses amb diferents editors per a aconseguir uns bons tractes comercials, aquests la defineixen com “una dona temerària”. Hagué d’orientar i centrar el negoci en la creació de la secció “préstec de llibres” i el pertinent “carnet d’associat”. A penes es compraven llibres.
Una sort inesperada i no prevista. El context polític de l’època –milions de morts de la I Guerra Mundial i la Revolució Russa- va propiciar la implantació d’una estricta i rígida política de censura als EUA, la qual provocà l’expatriació de molts dels seus escriptors joves cap a París. Els mitjans d’aquell país havien fet una destacada i ràpida difusió de la creació de la llibreria i, en conseqüència, per als que s’hi traslladaven n’era la primera adreça a localitzar. Un cop allà, en seria; tanmateix, i gairebé, el seu “domicili” (correspondència, localització per telèfon, lloc de trobada…), en quant hi compareixien diàriament o quasi. Coincideixen doncs en el mateix lloc i temps, d’una banda, un llarg reguitzell dels que assoliran el cànon de grans gegants de la literatura nord-americana: Hemingway, Fitzgerald, Pound, Dos Passos, Eliot…, També, i sens falta, hi apareix cada dia el “Déu” venerat per tots ells, l’irlandès Joyce. (“Quan ve per aquí en Joyce?”, preguntà Hemingway el primer dia que entrà). I, alhora, els grans autors francesos (Gide, Valery, Maurois, Romains, …) . Shakespeare&Co esdevé, en conseqüència, un dels grans centres intel·lectuals de París i en un moment que aquesta ciutat era, sens dubte, la capital del món de la cultura (escriptura, arts –Picasso, Miró, Modigliani, Man Ray, Stravinsky…,– de la llibertat i de la creativitat (el Hemingway pobre -… quan ets pobre, i nosaltres ho érem molt ...- ho reflectirà al seu llibre “París era una festa”).
Fascinant copsar, d’una banda, com aquests joves atrevits i de gran talent es feren seu el projecte de la llibreria, ajudant econòmicament la propietària en moments de dificultats –els pocs i excepcionals rics (quasi tots eren molt pobres)- i especialment en campanyes promocionals. D’altra banda, l’aguda percepció, per part d’ella, de les peculiaritats de cadascun d’aquells. Impactant, per altra part, i per diversos motius, la relació entre James Joyce i la Beach i com aquesta assumeix ser, per admiració a ell, l’editora del que posteriorment serà el gran llibre de culte, Ulyses. Cap editor americà o anglès l’havia acceptat per considerar-lo, en aquell estricte rerefons de censura, una obra pornogràfica. Ella, sense cap experiència en aquest negoci, no és conscient dels grans i greus entrebancs de tota mena que haurà de superar; entre aquests, també les perfeccionistes i meticuloses exigències d’en Joyce. Una relació que abastarà bona part del llibre i evidenciarà la desequilibrada, i en alguns moments fins vergonyosa, vinculació entre un geni literari –si bé malalt i amb molt greus dificultats econòmiques- i una llibretera embadalida i subjugada per l’enorme qualitat novel·lística i poètica de l’escriptor.
“Shakespeare & Co” un, en principi, eixelebrat projecte ha estat i és avui encara la referència mítica dels llibreters d’arreu del món. I continua existint; si bé ara ja més, i fonamentalment, com una de les atraccions turístiques de París. Just davant de Notre -Dame, a l’altre cantó del Sena.
En el segon cas, la italiana Alba Donati inaugurava la seva llibreria “Sopra la Penna” el 7 de desembre del 2019 a un poblet de 180 habitants, Lucignana (a la Toscana, però ben bé al mig del quasi no res). Hi havia nascut i crescut fins que se n’hagué d’anar per estudiar. Posteriorment, ja s’instal·là i treballà a Florència, amb un notable èxit professional.
Transcric al respecte la conversa que prèviament va tenir amb un seu amic i ja exdirector del molt potent grup italià de llibreries Feltrinelli, Sr. Romano Montroni:
-“Romano, voldria obrir una llibreria al meu poble”-; -“Molt bé, quants habitants té?”-; -“Cent vuitanta”-; -“A veure, cent vuitanta mil dividits entre …”-; -“Cent vuitanta mil no. Cent vuitanta”-; -“Ets boja!”-.
Un any després, el 30 de gener del 2020, la llibreria cremava, amb tots els llibres i mobiliari, per un curtcircuit elèctric. Tot just completada la dificultosa reforma i compra/reposició llibres, esclatava la crisi de la COVID i el 9 de març el Govern decretava el confinament de la gent als seus municipis.
Tot i aquests tràngols, la llibreria és avui un fenomen; lloc de culte per a un gran nombre d’italians, que passen a visitar-la des dels punts més remots del país. “Molts” italians consideren que aquell inaudit, però bucòlicament romàntic i idíl·lic projecte, ha de poder tirar endavant i, per això, arran de l’incendi, li feren arribar diners des d’arreu del país. Un missatge nítid i clar. No pots tancar. Has de continuar. Un dia hi arribà una tal Tessa des de Lucca (45’ en cotxe). Assabentada de la notícia li duia vuit caixes de llibres. Li digué –“Et veig trista. Què necessites?”-; – “Ara mateix?… Doncs deu mil euros”-; -“D’acord, aquesta tarda els tindràs”- Al marge d’aparèixer a tots els mitjans de comunicació del país, el prestigiós diari Corriere de la Sera li dedicà un suplement amb tres pàgines i la portada. I fins als propis seus clients de tota Itàlia s’han convertit alhora en “distribuïdors” de la llibreria per als amics i familiars i li transmeten les subsegüents comandes via mail. Un munt d’italians doncs n’han fet seu també aquest projecte.
En qualsevol cas però, espectacular sobretot la capacitat de la Donati per dotar la llibreria d’una aura mística, especial i distintiva. Entre altres, el seu constant, obsés i perfeccionista treball per a convertir aquell espai i el seu jardí en un paradís, concepte que surarà, de forma reiterada al llibre; una exquisida pulcritud i elegància en els detalls, senzills, però sensibles i delitosos, que acompanyen l’entrega dels llibres a domicili; la localització i selecció de productes singulars relacionats amb la literatura que incorpora al catàleg de la llibreria –unes mitges estampades d’Israel amb frases d’“Orgull i Prejudici” i d’“Alícia al país de les meravelles”; l’elaboració, amb una amiga del poble, d’unes melmelades literàries basades en els gustos dels escriptors transmesos a través dels seus personatges (la Virgínia Woolf, amb taronges agres i whisky; la de Colette, amb prunes i anís estrellat…; ); etc.- (Per als que, com ella, som de poble petit i d’una edat semblant, la descripció de l’evolució de la vida al poble, amb els seus personatges peculiars; les nissagues familiars i les seves històries o llegendes; la vergonya de joveneta de no tenir “quarto” de bany i usar una comuna; l’angoixa de la relació amb els pares ja molt vells…; tot plegat, pura poesia).
Quan fa poc n’ha tornat a parlar amb l’anteriorment referit expert en llibreries, Sr. Montroni, aquest li digué: “No només ho has aconseguit, sinó que a més tens unes capacitats que avui són màgiques”. Sí, d’entrada el seu llibre ha esdevingut un gran èxit internacional i, a més, ja ha signat els drets per a filmar-ne una pel·lícula.
Aquestes lectures m’han recordat l’anècdota viscuda, una tarda d’estiu de finals d’agost de l’any passat. Amb l’Espinal, la meva dona, decidírem anar a Calonge. Ella, malgrat estiuejar des de ben petita a Calella de Palafrugell mai hi havia estat tot i la distància d’uns 15’ en cotxe. Jo, més justificadament, tampoc.
Ens havia cridat vivament l’atenció la recent publicitat de –“Calonge ciutat de llibres”- Un projecte que, ens semblava prou arrauxat, i que l’Ajuntament havia engegat amb l’objectiu de revitalitzar el poble. El maig del 2021, n’havia convocat el concurs: “... crida als llibreters … Perquè estableixin el seu negoci a la vila … amb importants subvencions i beneficis fiscals…, 7 locals singulars del nucli històric de Calonge en règim de lloguer assequible … “A partir d’un pla de viabilitat i estratègic a presentar per cada concursant, els dotava de: fins a 10.000 € per mobiliari, decoració, maquinària i tot l’equipament; fins a 6.000 € per a contractar personal; fins al 50% i un màxim de 60.000 € per a la rehabilitació d’immobles; bonificació de fins a un 90% a la taxa de la llicència d’activitats. Al marge d’altres suports més tècnics, el ferm compromís de programar cada any un nodrit i atractiu calendari d’actes culturals. Una condició molt important: els interessats no podien ser de la població i, a més, s’hi havien d’instal·lar a viure. I una habilitat addicional de l’alcalde: serien 7 llibreries especialitzades -generalistes, viatges, infantil, còmic, espiritual…,- el que, en sumar-les totes, conformaven una immensa, per transversal, oferta i, tanmateix, evitava, en bona part, la competència entre elles.
Doncs bé, al cap de pocs dies rebien nogensmenys que 230 mails de persones interessades. I, feta la selecció final i definitiva, el 10 de desembre del mateix any, es feia ja la festa d’inauguració de les set llibreries.
Calonge pròpiament conforma el nucli antic d’una població que oficialment es denomina Calonge i Sant Antoni i que configura dos entorns geogràfics totalment diferenciats. D’una banda, Calonge, situat sobre un pujol del massís de les Gavarres i, a baix, al pla i tocant el mar, Sant Antoni i la seva immensa badia a uns 3,5 km. Tanmateix, al voltant dels límits del nucli antic, a certa distància i escampades pel massís, tota una rècula d’urbanitzacions i alguns establiments hotelers.
Des de les primeres passes pel poble –al voltant d’uns quatre mil habitants- et sents captivat per la seva elegància i encant. Una vila medieval, curosament arranjada; uns carrers estrets, nets i molt ben tractats; unes places petites d’un acollidor encís; uns ancestrals passatges porticats de pedra i uns monuments històrics majestuosos i solemnes, oficialment catalogats com d’interès nacional o local. En el passeig, visitàrem els set locals reconvertits en llibreries, motiu real de la nostra escapada.
Quan ja acabàvem de sopar a la terrassa de la placeta del restaurant, se’ns atansà el propietari per a preguntar-nos molt afectuosament “com ha anat tot?”. Pràcticament, ja no quedava ningú més, ja que ens havíem apuntat –per força- al segon torn. Ens convidava a una copeta –neguitejat i disculpant-se per l’espera- i passà a acompanyar-nos a la taula. Havent-li glossat la bellesa del seu poble, ens indagà ràpidament: “Sí, cert, molt guapo; però diguin-me, quants cops hi havien vingut abans?”. La resposta no el sorprengué –Calonge és el gran desconegut del Baix Empordà- mormolà suaument. Li confessàrem que ens hi havia dut l’encuriosiment per la campanya de les llibreries en un poble tan petit. “Doncs, saben? Abans no en teníem ni una. Una genialitat del nostre alcalde que, inicialment, li fou força discutida,”. Li transmetérem els dubtes que aquests llibreters poguessin tirar endavant i ens traslladà: “Saben? Vostès han visitat avui set antics locals comercials emblemàtics del poble que, de fa uns anys, estaven tancats. I són espectaculars, m’han dit, no? A més, durant el passeig, n’hauran pogut veure altres dos actius en els quals s’estan fent obres de reforma per tal de millorar-ne l’espai i la imatge. A l’Ajuntament, ara mateix, a més, hi ha entrades algunes llicències per obrir-ne algun altre. A vostès els he hagut de donar taula al meu restaurant per al segon torn i els asseguro que no hi estava pas gaire acostumat. Però, si poden, aprofitin també per parlar amb alguns propietaris de cases o pisos. De fa ja uns quants anys Calonge –el nucli antic- era un imant i referència creixent per a la població migrant que treballa en aquests contorns de la Costa Brava (cambrers, personal de neteja, obrers de la construcció, etc.). Comparativament, a la zona, érem –i, clar, encara ho som, però cada cop menys- un poble amb habitatges de preus baixos. Ara, aquests propietaris estan millorant els seus pisos i cases per tal com denoten està arribant una nova i diferent demanda. Atrets per la campanya, força gent ha descobert un poble d’una gran bellesa i amb una molt dinàmica vida cultural tot l’any que compta, d’una banda, amb els avantatges de tenir la platja quasi a tocar, i n’eludeix alhora els seus inconvenients”. Ho explicava amb un to d’un significatiu i preuat orgull. Però no havia fet palesa la seva opinió sobre la viabilitat de les llibreries. Ho acceptà i afegí: “Hem conegut l’ahir i avui albirem unes certes perspectives. Ara doncs ja serà cosa nostra, de tots, de posar-hi el que calgui perquè no només se’n puguin sortir i tirar endavant, sinó fins que es converteixin en el signe d’identitat del poble. Això no vol dir, però que fins a alguna hagi de tancar en el futur. Confiem que cap”. Ara, cada any, hi anem tornant.
Moltes i diverses lliçons se’n desprenen de les tres situacions anteriors. Unes persones imaginatives i agosarades al capdavant. La seva passió comuna per la feina ben feta, amb la rellevància d’amanyagar fins al més petit detall. El poder de la cultura per atraure l’atenció i el suport també dels públics més allunyats geogràficament. En aquesta línia, la fonamental transcendència de centrar un gran esforç i enginy en activar i gestionar molt dinàmicament les diverses eines telemàtiques que et permetran arribar a qualsevol racó del món. La força de la idea i filosofia del projecte i la qualitat del missatge com a bases per a sumar-hi la voluntat i coparticipació de molts. I, tot plegat, i amb tot, finalment, que el punt determinant de l’estratègia no sigui altre que situar el projecte i el poble (si és el cas) al mapa. Com Lucignana o Calonge.
0 comentaris