A primers de febrer de l’any 1707 mor mossèn Joseph Pedret, rector de Cervià. El Bisbat designa a mossèn Jaume Amorós per a substituir-lo. Ell és fill del Vilosell i encara hi té allà una família de parents directes. Mossèn Jaume no és cap jovenet, ja té 48 anys i una més que demostrada comprensió de la vida. Tot just pren possessió de la parròquia el mateix any que la ciutat de Lleida és assetjada per les tropes de Felip V. Els lleidatans resisteixen tant com poden, però finalment són vençuts i la ciutat anorreada. El desgast sofert pels vencedors farà que la guerra de Successió resti esmorteïda uns quants anys a les dues vores del Segre.
Mn. Jaume és una persona il·lustrada, té bona lletra, escriu bé el català (especialment demostrat quan ha de distingir entre, per exemple, rosa i rossa) i està habilitat per ocupar-se d’aquestes feines: Notari públic, que fa actes de transaccions, compres i vendes, préstecs… també de capítols matrimonials i testaments (cosa que, quan convé, suposa un avantatge). També és el Notari del Comú (avui secretari de l’Ajuntament) i el Notari de la Cort del Batlle, un organisme judicial local que pot emetre i fer complir sentències ‘menors’ ocasionades per conflictes de fites, préstecs, deutes, incompliments de contractes, empenyoraments… I, naturalment, lo més propi d’un mossèn: misses, baptismes, confirmacions, matrimonis, novenes… Ah! I ha de fer del mateix a les Besses que en aquell temps només tenia 3 o 4 cases habitades.
Habitants de Cervià en iniciar el segle XVIII
Els censos de població es feien molt de tant en tant. Podien passar dècades entre dos censos consecutius, però després de l’arribada de Mn. Jaume aquest fet no es donà. La ciutat de Lleida es trobava totalment dominada per l’exèrcit de Felip V de Borbó, però no l’altra riba del Segre que era majoritàriament partidària de Carles, arxiduc d’Àustria. Aquests anys viscuts pels pobles amb la por de ser tan a prop de la línia del front foren molt difícils. Uns anys de climatologia pèssima gairebé tan dolenta com l’actual, però al revés (no foren de calor sinó de fred) provocaren anys de fam.
Aquest fet feu espavilar la recerca de recursos, i així ens ho proven els escrits de notaria de Mn. Jaume. Amb l’aval del Comú de Cervià, tots els caps de casa demanaven un préstec personal de grans, especialment de blat. Aquests préstecs es mancomunaven, eren del conjunt de caps de casa i si algú no podia retornar la seva part ho havien de fer tots els altres proporcionalment o en última instància el Comú de Cervià.
Els llistats de Caps de Casa ens ofereixen un cens de població aproximat. Trobem també que les vídues tenien la mateixa consideració que els caps de casa i que els fills no l’adquirien fins als 25 anys. Els préstecs de l’any s’havien de tornar sense penalitzacions al preu del dia del primer mercat de maig de l’any següent a Montblanc. No ens diuen com s’havien de tornar, si en gra o en diner. Potser el prestador ho podia decidir.
Pel que fa al cens de població, de l’anotació dels préstecs en traiem les dades següents: El 1707 eren 17 caps de casa i el 1710 n’eren 15. El primer any el nombre d’habitants de Cervià aproximat seria d’unes 85 persones i de 75 el segon any. Mn. Jaume que no demana préstecs tot i essent arrendador de les terres de l’abadia (rectoria) no hi compta.
Del llibre de la confraria de la Mare de Déu del Roser fundada l’any 1594 n’obtenim els llistat d’altes i baixes de confrares però no de famílies. La primera vegada que trobem un cens complet de les persones que viuen a Cervià és de l’any 1712. Els confrares eren 86 i 14 les cases habitades. Havia augmentat una mica el nombre d’habitants perquè una família sencera hi vingué a viure. Aquesta arrendaria una casa buida i unes terres abandonades. Això era freqüent perquè en poblacions properes al front hi restaven terres ermes, però en aquell temps era molt difícil progressar si havies de pagar l’arrendament i tots els impostos reials i feudals.
Comença la repressió borbònica
Les tropes del pretendent Borbó aconseguiren reforços i el seu oponent l’arxiduc Carles d’Àustria també, però inesperadament, hagué de tornar a Viena perquè amb la mort del seu germà l’emperador, havia de prendre les regnes de l’imperi austríac. Lentament, la guerra de Successió es decantà cap a la part borbònica fins al seu acabament l’onze de setembre de 1714.
En aquesta data, Cervià ja feia entre dos i quatre anys que formava part del regne borbònic d’Espanya. Començà la repressió generalitzada que consistia a castigar els catalans de moltes maneres, especialment robant-los legalment la quantitat més gran de diners possibles, posant multes i penes de presó i obligant-los a l’allotjament forçós de militars enemics en cases particulars i validant unes lleis que els permetien ser els primers en tot, tant en la taula com en el llit. Aquesta vegada és possible que Cervià se’n lliurés, dels allotjaments.
S’inventaren un impost del qual no he pogut trobar el contingut legal i agafaren a mossèn Jaume, que sabia escriure i li feren fer dues coses: un llistat de tots els propietaris de terres, de molins, etc. i de la quantitat i qualitat dels béns que tenia cada propietari. La veritat sigui dita, el 1r document ordenat pels invasors fou així: Mn. Jaume ha de respondre d’on han sortit els diners que els ha permès pagar els deutes que tenien dels anys 1713, 1714 i 1715 amb el borbó. Amb tota la humilitat el mossèn respon que per pagar els 9 mesos que s’havien endarrerit han demanat diners a tres prestadors diferents i la quantitat prestada als 17 caps de casa és en total de 180 lliures (#).
Per entendre el valor monetari d’aquesta quantitat farem una comparació. Als pastors de ramats una mica grans, de més d’un centenar de caps de bestiar, els pagaven entre 50 i 60 # (lliures) l’any. Siguem generosos i agafem el valor de 60# . El deute adquirit 180:60=3. Devien 3 anys de sou de pastor.
En el 2n document el Mn. ha de fer un llistat dels 17 caps de casa i posar al costat la quantitat que ha de pagar cada propietari per tornar el préstec. El que ha de pagar més és Batista Rubió… 10 # i el que menys Mateu Rubió… 3 #. Entremig els altres 15 caps de casa. Però atenció que el llistat conté:
1) Els pubills (hereus) de Ramon Martí són molt petits i les propietats estan a disposició dels tutors nomenats pel baró. 2) La vídua Manresa té un fill únic d’uns 15 anys i no té edat per actuar sobre les terres o els diners. 3) Ídem els tutors de Mateu Martí. 4) Els pubills Argilés que no tenen tutor perquè la germana és major d’edat, però el seu germà no i, per tant, no hi ha braços per treballar. Realment aquestes 4 cases que ben just poden menjar mai podran pagar, per exemple, les 19,5 # mensuals que demanen als pubills Martí.
En el 3r document diu quant ha de pagar cada família. Cada mes pagaran entre tots de donatiu 86#. Aquest impost és al tercer document oficial que hi ha en la documentació del Cadastre de Patiño, però encara no forma part del conjunt de lleis establertes pel dit ‘Catastro’. Com se’n diu d’aquest impost del qual no coneixem les lleis i en què es basa? Doncs molt fàcil, se’n diu ‘Donativo Real’ i si us penseu que era el rei qui donava els diners, doncs no, era el rei el que rebia els diners i et deia quantes lliures li havies de pagar. Era més fàcil dir que era el ‘Donativo al Rey’ i dir que cada família de súbdits pagava entusiasmada la benvinguda del rei.
Podem riure una mica, però en els 3 anys que va durar, van espoliar: 1) Tots els diners obtinguts en les tres collites i 2) Tots els diners que tenien estalviats i amagats per si de cas. Com que no tenien personal militar, habitualment analfabet, per portar la comptabilitat, la feina de comptable la van deixar en mans de Mossèn Jaume (per sort).
Vida quotidiana
Quan el mossèn va venir al poble l’abadia estava en un estat pèssim. Només tancava la porta del carrer i la finestra del dormitori, que en la foto és al balconet rodó. Mn. Jaume va voler que el Comú pagués les reparacions necessàries, però com que no n’hi havia ni cinc van mirar cap a l’altre costat. El Mn. enfadat va pagar totes les millores i reparacions necessàries. Va fer venir un mestre de cases de Castelldans i va fer un inventari detalladíssim de tot el que havia apariat o fet de nou.
El recorregut que fa per la casa i la descripció de les seves intervencions ens mostra molts detalls de com era una casa de més de 300 anys. A veure si sabeu què era: la balda, els golfos, la polleguera, un cairó, una grada, un banc escorn, un banc raspaller, una petja, un tinell o un escudeller, un pestell, una porta aldana, i una que no sé què vol dir. Què són les abrines?
Darrere la font es veu la part de l’Abadia que donava a la plaça. La fotografia fou feta poc temps abans del seu enderrocament (1974). L’Abadia de 1707 era al mateix lloc, però no tenia el segon pis i la façana acabava tot just després de la portalada que mig es veu darrere la font. La façana era més curta i més baixa.
Miquel Germà Escobedo
0 comentaris