Ruralitat

RURALITAT

E l s e g a r i e l b a t r e

(Sebastià Manresa Muntanyola El Cérvol 227-228 2003)

Una de les feines més feixugues i necessàries que tenia el pagès de Cervià de les Garrigues durant la primera meitat del passat segle XX, era la tasca provinent del cultiu de les terres destinades a la sembra del blat i ordi, principalment. Era necessari collir blat per a les persones; ordi i palla, per als animals que teníem al nostre servei.

Aquestes terres, generalment, es llauraven tres vegades, s’afemaven i s’adobaven, es rasclaven i curraven, i per últim es tornaven a llaurar per sembra-les i finalment es postejaven. La finalitat de tot això era poder arribar a segar i batre tècnicament bé. Encara que naturalment alguns anys, pocs, no podíem arribar a segar per falta de pluges.

Les feines del segar i batre, tot i ser feines bastant pesades, tenien el seu encant i tot un ritual propi: “Al mes de juny, la falç al puny”, diu l’adagi. Aquest mes el passàvem segant, primer l’ordi i desprès el blat. Acostumàvem a matinar molt, força dies a les quatre del matí ja erem al tros, i immediatament començàvem a segar. L’equip necessari per a la sega el formaven el dallador, el que feia anar el rampill per fer les gavelles i el lligador per fer les garbes. Després d’una hora de treballar, paràvem uns moments per fer la “mañana”, que consistia en un mos de pa amb alguna cosa d’acompanyament, un bon trago de vi o aiguardent, i un altre d’aigua fresca; i a tornar-hi, fins a dos quarts de vuit, que era l’hora d’esmorzar, que acostumava a ser bastant suculent: un bon plat de sopes escaldades amb un ou esclafat, després un plat de tomàquet o samfaina, acompanyat d’un bon tall de llonganissa de la tupina.

Continuar llegint

A dos quarts de nou el dallador ja tornava a esmolar la dalla i, tot seguit, tornàvem a emprendre la tasca el dallador i el lligador. A les deu en punt fèiem les deu hores, això representava una beguda, un petit mos, i un cigrret. El dallador prenia un ou begut, i un bon trago de vi per tornar així a la feina. A les onze, una altra beguda fins a les dotze que era l’hora de dinar. Generalment hi havia una dona de la casa que l’havia fet. El dinar acostumava a ser bastant bo i abundós: un bon amanit amb pernil de casa i una suculent olla barrejada i unes bones postres.

Quan es va deixar la falç per la dalla, es van mitificar una mica els dalladors donant-los una importància que el temps demostrà més tard que no tenien, fins i tot a la dalla se li volien donar uns atributs que feien sempre avinent que es tractava d’una eina molt perillosa. Quan es feia la beguda, el dallador deixava l’estri a una certa distància per prevenir el risc que, d’una manera errònia, se li atribuïa considerant-la una eina molt perillosa, això es feia principalment si hi havia canalla pel voltant. Més tard aquesta opinió canvià, car tothom que es proposava de dallar ho arribava a fer com qualsevol altra feina, i no com abans que semblava que només pocs podien tenir l’exclusiva d’arribar a ser uns bons dalladors. Una de les principals qualitats del dallador era la de saber muntar bé l’eina i col·locar correctament el bastons del rampill de la dalla. El bastó que s’anomenava “la vergonya” era important, com ho era per damunt de tot, saber picar la fulla de la dalla. Considerant, però que fer anar la dalla requeria un xic d’enginy i esforç físic, al dallador se li tenia una certa consideració a l’hora del àpats.

El dallador havia de seguir un ritme i uns moviments físics que feien que, algunes vegades, principalment els primers dies de la sega, patís dolors de lloms i esquena. Per això, la majoria se cenyia amb una bona faixa. Tant per a qui lligava les garbes, com per a qui rampillava, tampoc no tot eren flors i violes, car moltes vegades es trobaven amb rotlles de sembrat plens de cards o gaons, herbes molt punxents, que feien sofrir força per les seves fulles afilades. Deien, però, que com més les estrenyies amb les mans, menys en senties les fiblades.

Hi havia finques que estaven proveïdes d’una bona cabana de volta, per tant, a l’hora de l’àpat podies posar-te a l’ombra amb més comoditat. Però també hi havia molts trossos on ens havíem de protegir a l’ombra d’un pi o una figuera i, per tant, et senties condemnat a patir calor i moltes altres molèsties de tabals i mosques, tan abundants al mes de juny. A casa meva, quan jo tenia uns dotze anys, el meu pare ja s’ho va organitzar d’una manera per fer la feina i la calor més suportables: pel matí anàvem a segar als trossos més lluny del poble, però a dinar anàvem a casa, fèiem una bona migdiada, i a la tarda anàvem a segar als trossos més propers al poble. Això va ser una innovació que seguiren altres pagesos.

Després es, quan acabàvem de segar, reposàvem una setmana preparant-nos per començar el batre. Abans, però, de començar aquesta segona tasca, els pagesos ja havíem fet un treball previ que venia de lluny, però molt necessari: tenir l’era a punt: Durant la primavera, cada vegada que plovia, havíem de rebatre l’era. Havia d’estar ben empallussada amb palla o pallot, i així cada cop que plovia s’enganxava la mula al rodet de l’era i es donaven uns quants tombs per l’era per tal que la terra quedés ben compactada i forta i s’evités fer terra durant la campanya del batre.

Passats uns quants dies, després que la sega s’hagués acabat, les garbes totes agarberades, esperant que palla i gra es torressin força, començàvem aleshores la tasca del transport de les garbes, car a tots els trossos no hi teníem era. Generalment es concentrava en una era determinada tota la campanya del batre. El transport resultava ser una feina bastant pesada, ja que s’acostumava a fer més de nit que de dia. Solíem fer el primer viatge des de les dues de la matinada fins a les cinc i el segon des de les cinc fins a les vuit. Més tard venia l’esmorzar, que ja fèiem a casa, i després descansàvem fins a les cinc de la tarda, hora de fer el tercer viatge.

Abans de tenir carro, jo ja havia conegut i havia fet el transport a la carga, a l’esquena dels animals, amb l’albarda i les escaletes, cosa encara més pesada i complicada. Llavors es procurava batre a l’era més propera, car els pagesos, salvant algunes excepcions, gairebé tots deixaven als altres veïns que batessin a la seva, així s’escurçaven les distàncies del transport. Hem de tenir en compte que cada animal tan sols podia portar un màxim de vuit garbes, i segons com eren les garbes, només sis. Amb carro, en canvi, se n’arribaven a portar fins a cinquanta.

Les garbes transportades s’anaven deixant al voltant de l’era amb garberes bastant ben fetes, ja que s’havia de procurar que, si venien pluges, es mullessin el menys possible. Ja tenim, doncs, les garbes de blat i ordi al voltant de l’era per començar a batre. A partir d’ara, tota la família prendrà part activa ajudant en tot el que calgués. També les gallines de casa les preníem a l’era fins acabar el batre. Generalment tot el temps del batre ens quedàvem a dormir al peu del paller, al ras, contemplant el cel estrellat de juliol. Quan apuntava el dia ja ens alçàvem de dormir. Jo anava a collir un bon cistell de figues; quan fèiem “la mañana” menjàvem mitja dotzena de figues amb un tros de pa, dos tragos de vi o aiguardent, i a tornar a la feina: deslligàvem les garbes traient els vencills i immediatament, amb la forca de dos pollegons, esparpillàvem les garbes, escampant-les ben escampades per l’era, deixant-ho tot a punt per després d’esmorzar, que seria el moment d’enganxar els animals al trill o diable per trinxar la palla i fer caure el blat o l’ordi.

L’esmorzar era un plat fins dalt de sopes escaldades, després un de tomàquet ben ple, acompanyat d’un tall ben gros de llom de la tupina. Ja acabat l’esmorzar, el mosso major enganxava de seguida els animals al trill o diable per fer-los córrer dins la batuda. Passats uns tres quarts, el cap de colla, que acostumava a ser el de més edat, mirava la batuda com estava de trinxada i, si ja estava bé, cridava al personal, que s’havia mig endormiscat a l’ombra d’algun pi del voltant de l’era, i llavors agafant les forques de dos pollegons tothom havia de girar i regirar la batuda, perquè després l’altre mosso agafés els animals i tornés a fer-los trotar per la batuda fins a aconseguir trinxar tota la palla aquesta operació es feia unes quatre vegades fins a migdia.

Alguna vegada s’havia de tocar una tanda després d’haver dinat. D’aquesta tanda se’n deia “la farta” i era la més pesada, car de la una a les dues de la tarda, després de dinar, amb la panxa plena d’olla barrejada i sota aquell sol aclaparador de juliol i la batuda que cremava, allò quasi ni es podia aguantar.

Generalment aquesta tanda era de rodet, que era una gran pedra cònica que feia uns tres-cents quilos de pes. Quan es tenia la palla i el cap de colla considerava que la batuda estava al seu punt òptim, es desenganxaven els animals i ell mateix, alçant una forcada de palla, provava quin era el vent dominant. Si en aquell moment feia serè, s’havia de tallar la batuda per ventar de serè; si feia marinada, es tallava per ventar de marinada. Aquesta operació era tot un ritu i al mateix temps un art. Si el vent era favorable, tot el personal de l’era (homes, dones, fins i tot la canalla), tots agafaven una forca de dos pollegons i…”palla al vent…!” fins a arribar a separar el gra de la palla. Quan ja s’havia tret la palla del gra, venia després la feina més delicada, car s’havia de palejar i triansejar amb la forca de cinc pollegons. Això ho feia qui tenia un xic més d’experiència. Calia treure tota la terra i el bolló i deixar el blat o l’ordi en ondicions òptimes per poder-los passar per l’erera, que deixaria el gra net del tot.

Una vegada fet net, la cuinera ja tenia un bon ribell d’amanit i unes bones penques de pernil de casa, que, junt amb l’enciam, el pebrot, les tomaques, la ceba i les olives, feia les delícies dels batedors. A la nostra era del tros de la Volta, arran mateix de l’era, hi havia un pi gegant i corpulent que ens feia un gran favor, perquè ens servia per a posar-nos tots els qui preníem part a la batuda a la seva ombra. De mig matí fins al caient de la tarda, l’ombra del pi agafava més de la meitat de l’era.

Malauradament l’any 1952 un llamp maligne va matar-lo; jo vaig passar-ne un gran disgust.

Un cop que havíem acabat de berenar, ens tocava d’ensacar el blat net. No podíem amagar la satisfacció, i fins i tot arribàvem a acariciar-lo pensant que era el pa de tot l’any, en aquell temps cosa molt important. També quedava la palla, que s’havia d’entrar a la pallissa o s’havia d’atansar al paller, pallers que es feien al ras, i que eren vertaderes obres d’art. Per treure la palla de l’era s’enganxava un animal a un estri que semblava un rodable gegant, la dolça. En poc temps teníem l’era neta per poder tornar a estendre la batuda l’endemà.

L’era tenia un altre atractiu afegit, car tota la quitxalla tenien bogeria per anar a pujar al trill. A l’Eral hi havia en aquell temps deu o dotze eres que durant tota la temporada no paraven de batre. La majoria de la quitxalla no es cansava d’anar de l’una a l’altra perquè els deixessin pujar al trill; i també per poder-hi pujar, alguna mare durant els matins portava la canalla a l’era de casa. Els batedors mentre tocaven la tanda i tot fent trotar els animals, costumaven a cantar força amb cançons, moltes vegades sense lletra, però amb unes tonades que tenien un encant per si mateixes.

Tot això ens vol recordar, amb poques pinzellades, el que era, més o menys, el que en dèiem “segar i batre a potes”.

E l c o l l i r o l i v e s

(Sebastià Manresa Muntanyola, El Cérvol núm 217 nov-des 2001.)

Per als pagesos, arreplegar els fruits del camp sempre ha tingut un aire ritual. I uns quants dies abans, ja es nota un moviment de bullici i d’inquietud. S’han de mirar els bancs perquè estiguin en condicions, s’ha de mirar que les borrasses estiguin a punt i repassar-les, s’han de mirar i comptar les sarpetes per tal que estiguin en bon estat per a poder començar la campanya del collir. En altres temps les borrasses eren fetes de fil de casa i tenien una grandària de tres metres de llarg per dos d’ample. Es necessitaven de quinze a vint borrasses per a fer la campanya, car els olivers també eren més grossos que no ho són ara. Quan jo vaig començar a collir, encara recordo que portàvem la meitat de les borrasses que pesaven com un ase mort, i més si es mullaven.

(…) Generalment les cases que collien a la vora de cent peus d’olives tots els anys llogaven “quarteraires”. Se’n deia un peu a la mesura d’olives que cabia a la premsa del molí d’oli d’aquell temps, era abans de l’any 1912 aproximadament, i feia quatre quarteres de vuitanta litres la quartera, que avui seria de cent vuitanta-vuit quilos. Els quarteraires eren la gent que collia les olives a tant la quartera.

(…) Generalment els trossos on anàvem a collir estaven a una distància de tres, quatre i cinc, i fins i tot a més quilòmetres de distància…En aquell temps la data del collir fixada per començar sempre oscil·lava entre el 25 de novembre, Santa Caterina i la Puríssima. La majoria dels camins eren aleshores de ferradura, només els més importants s’havien fet per poder-hi passar un carro. Eren tortuosos i bastant rudimentaris, i si tocava un any plujós i gelat, en molts llocs el pas es feia difícil per la gran quantitat de fang i gel que s’hi acumulava. Als petits ens pujaven a cavall dels animals, però el fred ens entumia, car moltes vegades estàvem a temperatures de quatre i cinc graus sota zero. Els vestits i el calçat que portàvem no eren com ara, per anar a collir olives ens posàvem la roba i el calçat més vells que teniem…

Petites satisfaccions de l’aprenentatge de pagès

(Josep M. Guiu, El Cérvol no publicat)

Dies d’estiu. Vacances. La mula, pausadament, al dorment traginar d’un esmorteït xino-xano, ens duia –jo a cavall i el pare a peu-, just quan el sol encara lluitava amb els darrers moments crepusculars, a un dels diversos trossos a conrear. (Si el tros era lluny, el mitjà ja era amb carro). La frescor de l’aire matiner, d’una indescriptible suavitat, era absolutament deliciosa. Molt més apreciada encara en la perspectiva, en poques hores, d’un sol espaterrant i aplomat que s’abatria inclement sobre les nostres nues espatlles. La del meu pare, com les de tots els pagesos, ja cremada per la suma de tants estius acumulats a la seva pell; la meva, encara tendra i virginal als roents rajos ultravioleta d’un sol immisericorde. Tots els camins –fins a la gran majoria de carrers- eren de terra, eixarreïts i ressecs a l’estiu. Les simples peuades al pas de la mula aixecaven un petit nuvolet de pols així que anava avançant. Pols, sempre pols. Un signe identitari d’aquestes terres quasi saharianes. Pols arreu. Als camins, a les espardenyes i peus del meu pare, als arbres assedegats, a les fosques i fresques cabanes, al pas pels bancals, … Pols, i més pols.

Torno a mirar el cel. És quasi el primer que he fet al llevar-me. Es presenta, encara amb algunes estrelles, d’un blau ultramar clar, rogent a l’horitzó est per la refulgència dels rajos de sol bé que amagats. Mai més, crec, he pogut admirar un cel tan espectacular a la meva vida. Cap, però, ni mica d’esperança de ploure. És el comú gran desig dels dos. Si bé, més enllà d’entendre la conveniència i necessitat d’una bona i intensa pluja, el meu interès per aquesta se centra en motius ben poc galdosos d’explicar. Des d’ençà de però, sentir ploure, mirar com plou o fins a mullar-me lleugerament passejant sota un “xiri-miri” m’han generat una sortosa alegria.

La mula va sola. Sempre vaig pensar que coneixia perfectament el camí. Només calia endreçar-la i et duia al tros que tocava. Cap altre. El trajecte va avançant, sense cap paraula, en el silenci més plaent i absolut. Aliè i indiferent, per constant i continuat, al xerric-xerric de les cigales. I aquesta sonsònia perfecta, em donava pas a la més fluent i poderosa capacitat imaginativa, creant i recreant els més impensables, irreals i afavoridors somnis personals de futur.

Continuar llegint

Pot semblar fins aquí com inclús incorporats alguns tocs de percepcions bucòliques i romàntiques de la vida del camp. Res més lluny de la meva realitat. Ja d’entrada, he de confessar que mai em varen agradar les pràctiques de pagès. La veritat és que els meus interessos i entreteniments amb els trossos mai estigueren relacionats amb les tècniques professionals d’aprendre bé l’ofici. De fet, en aquest terreny, mai vaig passar dels més simples i mecànics exercicis. Treure llucs i cavar olivers; cavar i despampar la vinya; i collir ametlles a finals d’estiu i olives a les vacances d’hivern. Res més. Així doncs fins resulta lògic que els meus minsos delits per arribar al tros se cenyissin, en primer lloc, a acudir de forma immediata i directa als arbres fruiters i gaudir dels frescos albercocs grocs ataronjats i, més tard, d’unes dolces cireres del més pujat vermell carmí que es trobaven a La Coma; o bé, els préssecs de carn dura i deliciosos del Moré; o, finalment, ja al Setembre, els dolços raïms blancs moscatell dels Diumenges.

Altres satisfaccions del camp eren ja més de tipus espiritual. En aquells dies la població de Cervià estava una mica per sobre dels 1.000 habitants. En la seva gran majoria –quasi totalitat- es dedicaven a fer de pagès. Estranyament doncs es donava el cas de no coincidir amb algun/s dels veïns als trossos contigus. Arribada l’hora d’esmorzar –al voltant de les 8 del matí-, sense ni tan sols cap mena d’avís mutu, ens asseiem plegats amb aquell veí a l’ombra d’una bona cabana o d’una frondosa olivera. Una cordial i amena xerrada, sempre plena d’anècdotes divertides -algunes malicioses- estava garantida, mentre observava com la botella de vi, amb un galet de canya que incorporava un estrany broquet de romaní, passava d’una mà a l’altra.

Un altre plaent moment era quan el pare et cridava: “Noi, parem! Hora del traguet”. El “silló“, de bon matí ple d’aigua fresca, que estic encarregat de traginar per l’ombra dels olivers a mesura que es va avançant per la seva llarga fila, serà el motiu d’aquesta nova pausa. Als vols de les 10 i mitja. Als pares els tractàvem de vostè com expressió del manteniment de respecte i obediència deguda. Això, lògicament, generava un cert distanciament en la relació, però curiosament, en aquests moments puntuals, es generava una complicitat i proximitat que mai trencava, però si amollava notablement, els rangs convinguts dels rígids estatus familiars. Interiorment, s’agraïa i et feia content.

Tots els records d’aquests instants de la meva adolescència al tros els tinc ben arrelats. Però, si de tots ells he d’escollir-ne un, per l’alegria i bon ambient que generava aquest, sense cap mena de dubte, seria el dels cants escampats pel terme. Sense descans. No hi havia ni un moment de recés en tota la jornada, per més calor que fes. Tothom cantava i sense parar, el meu pare, tots els pagesos del voltant i fins jo mateix. Una quasi absoluta coincidència era l’especialització comuna en les “rancheras mejicanas“: “El Rey“, “La Adelita“, “El Rancho Grande”, “México lindo y querido“, … Me les vaig aprendre quasi totes. De tant en tant, però, i segurament segons l’edat del cantant, la qualitat de veu i una major/menor gosadia, sonaven cançons més sofisticades i, segurament, de major dificultat: “El dia que me quieras“, “Granada”, “Maitechu mia“, … o fins cants de les “zarzuelas” més populars, que havia estat també un gènere molt apreciat a tot Catalunya. Em donava tanta satisfacció que fins tenia dos trossos favorits. Un, “Les Foradades”. Sempre hi trobàvem en Pere la Pilar que era tot un “rey” del cant. Potser no tenia una veu molt potent, però era fina, dolça i perfectament entonada. Un plaer escoltar-lo. L’altre, “El Bocacha“. Per ser al tros del costat, amb en Miquel del Blanqueta vaig compartir més d’un esmorzar. Ara bé, just enfront, a l’altre cantó del camí de Castelldans, un pèl allunyats, els Macotets. Pare i fill. Aquests, ambdós i alhora, mai tampoc paraven de cantar. En aquest cas, però, calia estar amatent a escoltar-los. Parar un moment de treballar, i prendre especial atenció per tractar d’endevinar de quina cançó es tractava. Diria que mai més a la vida he escoltat algú tan desafinat. Quan al fill me’l trobava després pel carrer, li ho comentava –encara ho faig ara- i esclafàvem els dos en grans rialles de complicitat amical.

Ara, quan em trobo a casa de Cervià, em satisfà, i molt, escoltar, en alguns moments, “rancheres“, “coplas de España“, “tangos”, … Si hi són la meva filla o la Carme m’obliguen a retirar-ho immediatament i amb grans escarafalls. No ho entenen. Tampoc si els ho expliqués.

Josep Ma Guiu

Vivències en la partida del Sarraí

Miquel Martí i Pastor.

Un veí del poble i bon amic, en Sebastià Martí va demanar-me si podia acompanyar a un seu amic, fill de Juncosa en Josep Preixens a fer una ressenya de les cabanes de volta de la partida del Sarraí ja que d’allí en soc terratinent.

Ens posàrem en contacte i emprenguérem la ruta els dos nous coneguts. La meva tasca només era ensenyar-li el lloc on estava ubicada cada una de les cabanes, de quin amo era l’estatge i el nom de la partida i terme la qual pertanyia.

El nou company anava ben preparat per fer l’estudi que es proposava, cosa que a mi, em feia créixer la il·lusió, i, a l’ensems revivia el record del decurs de molts anys, tota una vida d’entrevistar-me en tot aquell veïnat que tantes jornades havíem passat cada un al seu tros adelerats en fer la feina que ens obligava cada estació de l’any. Avui els anys m’han fet canviar de ritme.

La primera cabana en parar-nos toca al camí, partida” Riu de l’Aró “, és l’ocasió que ens hi fa deturar, el company fa les fotografies que a ell li sembla per tot l’exterior de l’habitacle, després treu la cinta mètrica i em demana per aguantar-li un cap, i així pot treballar més còmodament. La porta està tancada i a mi em ve al pensament de buscar la clau recordant que el padrí de l’amo actual, quan jo era molt jove en ocasió que el pare se m’emportava a arreglar els camins amb el de més grup de veïns, a aquesta cabana hi vàrem fer beguda (descans), aquell amo del 1939 m’ensenyà la clau i em digué si la sabia manejar? Ho vaig provar i no en podia sortir bé, l’home es posà a riure, tragué la clau, la posà altra vegada i em diu: ara s’obrirà, prova, i efectivament s’obrí, i m’invità que l’examinés, la clau només era un ferro rodó i llarguet, a 2 cm de la punta estava partit i enganxat per un piu que es desplomava i quedava formant angle recte amb la part horitzontal i en direcció a la balda que sostenia el pany, i aquesta petiteta part reculava la tanca del muntant de la paret, el forat del pany era rodó exactament com la clau que se’n servia. Vam passar una estona divertida i l’home em va ensenyar el lloc on amagava la clau per si mai l’hagués de menester. Segons el Sr. Palari l’enginy que aparentava la clau era un dur obstacle per obrir-li sense permís la cabana. Al meu company li feu molta gràcia i fotografià la clau amb totes les poses que l’interessaven.

Obrim la cabana i en Josep en quedà sorprès al veure que ens posàvem en una gran cova natural que a la seva part davantera hi havia construït uns tres metres de volta que a la seva part alta coincidia amb el mateix nivell de la cova. Tot quedà ben fotografiat i ben medit, molt ens atreia a fer el nostre comentari així que anem recollint l’equipatge, deixant-ho tot com ho havíem trobat, i cap al cotxe per seguir camí enllà fins que deixant el vessant del “Riu de l’Aró” creuem el coll del serrall de la “Vall de Faig” – Sarraí, la primera cabana que ens parem d’aquesta partida està ran del camí amb la porta oberta que des del cotxe estant contemplem fins al fons de l’habitacle, al fons té uns dos metres de volta ensulsida, estava abans pegada en un cingle, a la part lateral tocant la porta d’entrada hi ha el dormidor de volta molt ben conservat amb la pedra encara ben blanquinosa amb la data 1840.

Continuem amb les de més cabanes que totes estant a la mateixa endreçaria i molt propet del camí de carro, però que ja no en circula cap, en tanta anomenada que tenia en principis del segle XX. El meu pare recordo que hi venia amb la somereta i damunt d’ella i corns de la sàrria s’hi mantenien durant el curs del carni els tres fillets de quatre a nou anys, any 1929. Els camins de ferradura s’utilitzaven molt, en els anys 1925 -1935 a Cervià s’estrenaren bona remesa de carros. Un fill del nostre poble s’hi establí de carreter, recordo quan sortíem de l’escola, als escolars ens agradava contemplar en la ferreria del davant, el treball de posar el cèrcol a la roda, aquella rodona de pedres posades a terra al carrer del ferrer formant un doble cercle ple de brases, l’espai entre els dos cercles on hi posaven el cèrcol fins que tenia el punt de calentor. Una de les reparacions que calia fer a les rodes segons el que havia treballat el carro era donar-li tirants, volia dir enfortir la roda, rejuntar raigs, corbes i cèrcol.

Som a la cabana més gran dels Sarraïns, trobem que estant treballant a la finca, el seu conreador ens ve tot cofoi a ensenyar-nos-la, després de amidar-la ens dóna la quantitat de 39’90 m2 amb 2’93 m d’alçària referent al seu interior, a més a més al lateral esquerre un dormidor de volta de 6’76 m2 amb portalada de 0’75 m a la llinda de la portalada del carrer amb dibuix artístic hi té marcada la data de 1842. Encara que a Cervià n’hi hagi de més grans, aquesta es d’admirar el ben col·locada que està la pedra, no hi ha una sola esquerda en lloc, els carreus de les primeres filades tant d’una banda com de l’altra son grossíssims, et crida l’atenció d’observar-los.

AI meu company li explico: Tota la cabana presenta per mi un viu record de quan era d’edat escolar, el meu pare conreava aquest tros, que era del seu germà, i algun cop, asseguts a aquests setis de la vora del foc em feia observar els suports de pedra que aguantaven la fumera i em contava: “Aquestes dues pedres les va posar el pare al forat que estava fet per cada una d’elles, i a plom les va aixecar de terra amb els seus braços solament, encaixant-les a cada un dels forats corresponents. Cada pedra podia pesar uns 120 Kg era molt forçut com cap altre podia haver-ni al poble”. Però aixecar tant pes ho pot fer un home? Ell sí, has vist aquest marge del racó del costat de la cabana, els balçons van estar portats des del coster, a braços pel pare, de vegades se’n carregava dos repartits per cada un dels malucs i fins al marge que distava de 25 a 30 passes, cada pedra pesava de 30 a 40 Kg, aquesta feina la feia quan no es podia servir de l’animal.

Jo no vaig poder conèixer aquest padrí, per això m’agradava molt sentir el meu pare contant-me extraordinaris casos respecte a la força, i en quant al caràcter assumia en els seus afers una gran responsabilitat.

Molt abans en aquesta cabana no hi havia campana al forat de la fumera i feien molt de foc i s’omplia tota de fum que no s’afiguraven els estadants els uns als altres, però aquella gent creia que el fum calentava les pedres de la volta tan alta com és, i a la nit dormien més conformats en estar calents, per això avui contemplem aquestes pedres tan negres com si haguessin passat un pinzell xopat de quitrà, algunes lluentegen. Davant la cabana al mateix nivell del brancal de la portalada s’hi manté l’era molt espaiosa, s’hi feien moltes batudes a causa de servint-se’n alguns veïns.

Estem a la meitat de la vall del Sarraí i anem seguin fàcilment el trajecte perquè cada cabana et ve de pas, ja que les partions dels trossos van quasi paral·leles d’un serrall a l’altre, aquest segon, és el que fa de partió amb la vall de la Sisquella, les cabanes solen ser al mig de la finca on li ve passar el camí que queda a la part solana, aquest mateix camí no para fins l’Albagés on d’allí tenim terratinents entremig dels nostres trossos com també algun de Juncosa. Aquesta vall era molt productiva pel gra, sobretot s’hi collia molt blat i es transportava ben net cap a casa.

Eren moltes nits que els pagesos havien de passar en aquestes cabanes, era per aprofitar el temps, amb el carro eren dues hores de camí, comptem-ne dues al matí i dues al vespre, quin temps et quedava per treballar?, en temps de llaurar l’animal després de la llarga jornada havia de descansar i la manera era estalviant-li el llarg viatge, a més de la cabana amb un bon estable calia tenir reserves d’aigua, l’animal solia gastar-ne. Es formaren les basses sense cap més material que la mateixa terra, una mica més tard algunes s’empedraren, després es feren les cadolles, l’aigua semblava que ja era prou neta i bona, però a l’estiu quedava de color verd i això no agradava, i es comença a construir-se les cisternes, l’aigua quedava tancada amb porta de ferro a la majoria, i el clot revestit de ciment del més bo que hi havia. El pagès anava avançant en aquestes comoditats les quals se li feien rendibles. L’any 1934 entre les 20 cabanes existents a la partida, les quinze ja havien construït la seva particular cisterna, tots ells se· n’enjoiaven.

Hem fet la descripció del dormidor de volta, era una bona comoditat per dormir-hi tota la família, la majoria de cabanes el tenien damunt l’estable amb cabirons trebessers, damunt canyissos i bon gruix de palla, a la nit la mula picava amb el cap,, al jaç de sobre i el camperol sense calguer-lo moure d’ajagut al jaç, tirava palla a la menjadora i la bèstia li agraïa amb el garric-garrac fen música clàssica, de tant en tant aquesta flairava el seu recinte amb les seves pròpies aromes, però aquells homes nascuts del flaire de la terra, el qual els feia forts per afrontar a tota adversitat, i amb la faixa de cinc voltes d’estam tirava endavant.

Acabem d’explorar totes les cabanes de volta del Sarraí, on a cada una hi ha un petit detall diferent una de l’altra, segons com, podia ser conseqüència de qui l’habitava, el que és cert que son fresques a l’estiu i calentes a l’hivern, les de teula amb la mateixa cavitat, no tenen aquesta qualitat, d’aquestes últimes a l’estiu, els animals de treball en sortien molt suats del seu estable i molt turmentats de les mosques, calia tenir-ne cura.

De les cabanes de volta segons qui les contempla, creu sentir com li estant explicant tot el gust d’un art que es feia eficaç per un temps que es necessitava. L’expert constructor, la destresa dels seus estadants en tenir-ho tot a punt segons la feina que els tocava fer, tan diferent l’una de l’altra, d’extrem a extrem la calor i el fred, al collir i al batre s’hi passaven dies famílies senceres fins l’infantó d’un parell o tres d’anys no hi faltava. S’hi traslladava tot l’aviram del corral de casa, aquell bon gall s’exhibia amb el cant a punta d’alba i la resposta el complaïa. El cap de casa anava a reconèixer les rateres per si havia caçat un conill. A l’estiu la nit era bona si no hagués sigut les picades dels marfulls que eren terribles, sort que durant el dia podies xopar-te amb aigua solellada. Dormir a la serena que s’acostumava fer damunt la palla de l’era feta del dia, miraves tota l’estelada brillant del firmament sobre l’espessa foscor de la terra, provaves de comptar-les una per una i et donava gust trobar-hi el “carro”, el Nord! El pare em deia; aquelles tres que formen triangle, és la potada de conill… i aviat es cloïen els ullets acariciats per aquella suau marinada que t’invitava a cobrir-te el cap amb el llençol, i fins a sentir el copet de la forca a les cames, senyal que ja érem a la matinada i s’havia de tirar la palla al paller. L’hivern era més penós a causa del temps, quan es gelava la terra es feia molt fang i s’empastifaven els peus i et quedaves “bau” de les mans, això dificultava el treball. Corria el risc de les nevades, amb la neu no s’hi podia fer massa pensaments, l’encertat era marxar com més aviat cap a casa i si era de nit prendre paciència que es fes de dia, amb els anys n’hem vist de grosses, una de cinc pams l’any 1932 i una altra de set pams el 1944 entre moltes d’altres de menys gruix. Pels camins coberts de neu s’hi passava amb molt de perill menant l’animal. Quan va arribar l’època del tractor gairebé tots hi patinaven, només els de doble: tracció eren vàlids.

A mitjans del segle passat solia nevar cada any, ara sembla que les nevadores s’hagin oblidat de les Garrigues.

Passem a la part positiva: Quan passava aquella tongada de bonança amb els olivers carregats, tot era cants i fer bones ensacades, no es volia perdre temps durant el dia per triar les olives, i a la nit es feia a la cabana o bé al matí mentre s’eixugava la rosada, també es triaven els brots, era una feina engorrosa i molts la feien mentre es guisava el sopar, entre aquestes arribava el que havia anat a reconèixer les trampes pels tords i amb goig tirava damunt el cove aquella mitja dotzena d’ocells que n’hi havia per deixar els brots i posar-te a plomar-los, tan bons com eren, tant dintre l’olla com fregits entre dues rostes de pa, el seu aliment crèiem que ens donava molta força. I a dormir ben escalfats amb aquell brasa que deixàvem sota la fumera on s’hi havia acabat de coure un bon codony del mateix tros.

Ens ha anat encuriosint la nostra partida amb el nom de Sarraí, cosa que no hem acabat d’esbrinar mai perquè li posaren. A principis del segle XX el meu padrí Josep, un dia arrabassant prop d’un oliver, de sorpresa aixecà amb l’aixada uns ossos, davant el cas, anà descolgant amb tota la precaució i aparegué tot un esquelet humà. El lloc es trobava al peu d’un cingle ran de la vall. El padrí en donà part i ningú en va prendre partit. Segons el meu pare aquests ossos van tornar ser enterrats al mateix lloc, i va quedar per dir-li: el bancal del mort.

L’haver-se de quedar tantes nits a les cabanes, la gent anava formant un petit nucli de veïnat que els ajudava a conviure en una doble amistat a més de la ja adquirida al poble. Durant el dia es presumia a si era la feina escaient, l’afecció al cant, que n’hi havia més d’un que refilaven molt bé, un tenor de magna qualitat quan tocava treballar en la part més alta del tros, perquè la inspiració se li aproxima, més, solia a fer un recital que podia durar totes les hores d’una matinada, el veïnat solia escoltar-lo, fins a algú el distreia de la feina. També aquests homes carregats de bon humor solien quedar-se en nits alternades a les cabanes. Després del particular sopar de costum en posar el cassó al foc o el tupí amb patata i bacallà, calia digerir-ho bé, i es citaven en una cabana a presentar-hi la sobretaula, un d’ells hi tenia un bombo, uns platerets i altres instrument diguem-ne de taverna, encara que per beure només hi havia vi, però se n’esvania aquell que el portava millor. Si la gresca s’allargava, més curta trobaves la nit, que en tenies per unes quantes hores en què et sostinguessin aquells canyissos, l’endemà no tenien presses per ensellar l’animal com solia passar a casa, a punta de dia t’entrava la claror per l’espai de la fumera, i hom amb gran descans i marcada eufòria acceptava la tasca de la jornada.

Si un veí agafava una llebra ocasionava una mica d’expectació, l’ensenyava gojosament i convidava a sopar tots aquells que hi poguessin ser, feia de cuiner aquell que hi estava més bregat (agafar una llebre no sovintejava gaire) i sempre hi havia algun previsor que guardava uns condiments adequats, ni hi faltava el romesco, si no hi havia prou enciam s’hi ajuntava mastegueres, llicçons, ruelles i alguna altra planta totes ben tendres collides recentment. Per postres hi podia haver penjada de raïms, codonys, figues seques, nous i magranes. Segons em contava el pare una vegada els faltava un condiment que precisava i un de la colla va voler anar a buscar-lo a l’Albagés ja que era el lloc més a prop, dista 5 quarts, sort que feia bona lluna.

I ja havíem arribat a l’any 1935 i jo recordo als meus 11 anys, en una nit acudiren a la nostra cabana els set o vuit veïns mes propers, però com ja érem a les acaballes de la collita es decidí de passar per totes les altres cabanes oferint-los-hi una serenata, i vinga cada un confeccionar-se un instrument per fer el cercavila, al ser a la penúltima cabana, els dos homes estadants ja dormien, quan oïren aquell enrenou els semblà que somniaven, després un va dir, ens venen a robar l’animal. . .i estrebà el perpal darrera de la porta, entre aquestes començà la bona cobla anomenant els seus propis noms, Pere i Josep, si us pla … obriu-nos que tenim set. Els dos germans ens acolliren justificant-se que no s’hi havia trobat mai. Contemplem que ens fan senyals amb llums de carbur des de l’ultima cabana que ens queda per arribar a la meta, és propietat del Xenxa de Juncosa, conreada per el Patrici de l’Albagés amb tota la seva família. Per nosaltres l’únic llum és la lluna i ben plena que es mantenia. Ens inviten a entrar tota la processó cap dins del mas, portàvem caminant un bon tros entre camins i senderons, imagineu-vos les emocions, les abraçades entre la part dels homes i els petons entre la part de les dones, tots amb el trage típic de collidor. Ens vam asseure, i jo vaig comptar vint, i el número aquest l’he recordat tota la vida. En la vetllada que compartíem hi sobresortien el cant i el ball, seguit d’altres varietats populars del temps. Ens acomiadàrem deixant els últims que s’hi associaren als seus estatges corresponents anant seguin a la inversa el camí que havíem fet una estona abans, quedant solets i últims d’ajaçar-se la comitiva iniciadora de la vetllada. ¡ Quina nit més dolça damunt la palla!.

Dins de la partida ja hi tenim un nou veí el qual ha estat hereter de la finca que el seu pare li havia promès. El nou amo era botiguer i ambulant de roba, recorria tots els pobles de les Garrigues amb el seu carro-tartana, al sentir-se propietari del tros, s’entusiasmà a cuidar-lo i a més a més s’hi sentia satisfet al trobar-hi l’ambient d’un veïnat que s’hi adherí tot seguit, fins el batejà amb el nom de “la Colonia”. La gent quan el veien amb el carruatge preparat solien dir-li : cap on tires a vendre? l amb el seu humor de gran fama els contestava, cap a “la Colònia” i poc o molt portava camises pels treballadors forans, des de la seva cabana ubicada en lloc molt visible donava la benvinguda al veïnat amb el seu crit de sò triomfal.

Però el temps era temps: Les cabanes que formaven aquesta llegendària “Colònia” volgueren sostenir-se amb la igualtat d’amistat i costums en el primer període de la guerra civil. A l’hivern del 1937 que al poble hi havia dues col·lectivitats contraries l’una de l’altra, a la nostra colònia tots anàvem a una per divertir-nos i ens quedàvem a les cabanes i quasi cada nit ens reuníem a una cabana havent sopat per fer una mica d’esbarjo els deu o dotze de sempre, també n’hi havia de forasters familiars d’entre el nostre veïnat: tarragonins i barcelonins. Entre tots presentàvem bon repertori perquè era compromès haver-hi de participar tothom. A més dels adults directius hi participava jovent nois i noies. El programa gairebé sempre era improvisat: cant a solo i coral, de veritat s’escoltaven bones veus femenines i unes veteranes veus de baix, música d’humor que servien com a instruments algunes eines de treball del pagès amb consciència hi havia un acurat estudi, cada un es brindava a fer tant com podia. Un seminarista tarragoní Josep M. donava el tò a la coral fent servir de diapasó la sarpeta de collir, a cada pua li feia donar un so; El Cisco l’ambulant, ens portava el seu gramòfon o la gramola amb la qual oíem peces de música molt famoses i a la millor sortia una marxa fúnebre, però també tocava El Brindis de Mozart, amb la set que tots portàvem. Entre la varietat de jocs populars hi continuava la “màgia”. El meu pare repartia totes les cartes del joc i a mi em feia posar de cara a la paret, ell es posava a fer el seu discurs i jo atent endevinava totes les cartes número i pal, el públic malgrat s’ho imaginés no acertà mai a descobrir la trampa.

I arribà un dia la màquina de cine marca NIC (era el joguet dels meus 9 anys però al Sarraí no teníem electricitat. Doncs la màquina havia de funcionar… Com? aquí està la qüestió. El seu funcionament anava amb dues bombetes, i es va pensar posar-hi dues piles, però ningú les portava, el Cisco corregué a buscar la llanterna del seu carro que funcionava amb un gruixut ciri cobert de vidre, però només en tenia una i massa grossa que no es podia tancar la màquina, amb un impermeable tapàrem el tros per on ens escapava la llum, la pantalla la teníem bona i la platea també, tothom assegut com podia imitant els escolanets, i saber aplaudir sense fe xivarri, el vigilant amb una granera d’aquelles de batre renyava aquell que no complia amb la disciplina. De la llum amb prou feines se’n servia un dels objectius aleshores a la pantalla el dibuix no bellugava ( ho entendreu els que en sou conscients ) però l’empleat mancat de qualitat de paraula explicava el que feia el dibuix de l’objectiu sense claror, deia: Ara aquest senyor ha caminat i anirà caminant, nosaltres no veiem que caminés però ens ho imaginàvem amb tot l’estranyesa del món. Però prompte arribà la part dramàtica a l’observar que sortia fum, i era que es cremava la cinta, no era d’estranyar que el públic cridés “Socorro..”! Tot seguit s’encengué la llum de ganxo, l’operari Miquel del Roig dona per acabat l’acte demana disculpes, invitant per l’endemà amb l’entrada gratuïta, a no ser que algú vulgui portar una soca pel foc.

Durant el dia tot collin, els comentaris anaven a dojo fent bones rialles recordant l vetllada. Algú se li va escapar el dir: ” Si això es guerra que no vingui la pau ”

Doncs vet aquí que pel juny del 1938 un batalló d’enginyers fortificaren gairebé tota la partida de Sarraí amb unes aparatoses trinxeres, cada una amb el seu refugi subterrani davall de la roca, alguna cabana de volta també li tocà fer aquest servei, la trinxera entrava per la part del dormidor lateral i amb la cabana hi tenien el confiat refugi. Tot el batalló estava allotjat en les cabanes, quedaren fetes quinze trinxeres.

El dia 3 de gener de 1939 la primera trinxera en vistes a l’Albagés fou ocupada després que una gran quantitat de projectils la destrossaren, ocasionant dotze víctimes de la part del Govern, allí quedaren sepultats i encara hi son avui, i per què? Son cossos humans que foren oblidats.

Passada la guerra el veïnat tornàrem a complir la nostra tasca a la terra, ignorant que havíem de veure el gran canvi, des de l’arribada del tractor ja no cal quedar-nos a les cabanes. Els collidors forasters aquests sí, sense palla ni estable, un llit.

Alguns compradors de finques amb cabana de volta, aquesta la fan servir de ” bodega ” segons ells ens conten després de edificar-hi al seu davant el xalet.

Gràcies al meu nou amic Josep Preixens per encoratjar-me a explicar aquest fets a la trobada d’Estudiosos de les Garrigues. Per mi ha estat posar-me una valuosa joia a les mans, de la qual voldria gaudir-ne traspassant-la a un altre perquè assaborís el goig que dona la natura quan aquesta és troba corresposta d’hom que l’acaricia.

Miquel Martí