Patrimoni

PATRIMONI

El paisatge aporta, avui, al món del patrimoni una visió global, integradora, que permet entendre un element patrimonial —estigui o no catalogat— no com un artefacte aïllat, sinó com una peça més d’un conjunt, és a dir, d’un paisatge, que li dóna sentit i raó de ser. En paral·lel, avancem cap a uns conceptes de patrimoni i paisatge més participats i plurals, amb responsabilitats compartides, en què la societat adquireix un paper cada cop més rellevant a l’hora d’atorgar el valor de patrimoni a un determinat artefacte, o a un determinat paisatge.

Molt conscient que la dimensió patrimonial del paisatge proporciona informació molt rellevant per a la seva futura planificació i gestió, per al seu desenvolupament econòmic local, o que esdevé una poderosa via de sensibilització ciutadana, l’Observatori del Paisatge impulsa diverses iniciatives per reforçar aquest valor i orientar la tasca d’administracions, entitats o ciutadans, com la caracterització històrica del paisatge o el projecte Wikipedra.

L’ECOSISTEMA TERRA

Els coneixements científics actuals porten a un canvi revolucionari en la forma de veure el món: la Terra funciona com un gran ecosistema, que és estable en funció del reciclatge que hi poden fer totes les espècies que hi viuen.

Ens cal tornar a aprofitar aquest patrimoni que amb el seu esforç van aixecar els nostres avantpassats, mostrar-lo, donar-li el valor que té quan ha deixat de tenir l’ús pel qual va ser creat. Com a lloc físic i com a manera de fer, de pensar, de moure’s.

HISTÒRIA I PATRIMONI

Història del poble
Patrimoni per visitar a Cervià

PEDRA EN SEC

El Parlament de Catalunya insta el Govern a:

a) Fer una declaració institucional en què reconegui la rellevància patrimonial de l’arquitectura de pedra seca a Catalunya, i en concret el seu valor històric, artístic, tipològic, estètic, paisatgístic i identitari, en què expressi la conveniència de posar-la en valor i en què es comprometi a preservar-la, estudiar-la, catalogar-la i difondre-la.
Resolució 360/XII del Parlament de Catalunya, sobre la defensa, el reconeixement, l’estudi, la preservació i la difusió de l’arquitectura popular de pedra seca.

Continuar llegint

Més informació sobre la pedra seca:

PEDRA EN SEC-MARGES

Josep Pla en el seu llibre “Cadaqués” hi escriu:
(…) El país hauria esdevingut absolutament inhabitable si per suggestió dels monjos o per iniciativa individual no s’hagués combatut cuitant de construir un sistema de defenses. Aquest sistema foren les parets seques, terrasses superposades, mantingudes per petits murs de contenció fets amb pedres. Aquestes terrasses representen una fita en la cultura de la Mediterrània. Els tractadistes de la geografia humana en diuen el període de la civilització de les terrasses…

Josep Pla parla de les construccions de pedra seca de Cadaqués, però ens podem aplicar la mateixa valoració a casa nostra, només ens cal trobar l’escriptor de prestigi que ens les posi en valor. Ens cal aprofitar el que ens ofereix el nostre paisatge, ens ha d’emocionar. Tot aquest jovent que no ha hagut de patir aquest paisatge, gaudir d’una sortida de sol magnífica, doncs no ha transitat el camins anant al tros, son els dipositaris d’aquest patrimoni. Valorar el que milers d’hores de feina dels nostres avantpassats ens han llegat. Quan la llum canviant ens mostra les seves textures i les converteix en un dels fenòmens més ben aliats de la bellesa, i també trobar-hi la vessant més ombrívola i misteriosa que podem trobar en l’opacitat dels materials.

El rigor, la simplicitat, la racionalitat de les composicions ens porten cap a una profunda reflexió, encaminada a la recerca de l’essència ens cal anar a l’arrel fent un pas enrera, és un valor pel demà, a llarg termini, aquest heretatge al seu moment, era com diu J. Pla “construir un sistema de defenses”. D’això se’n diu ara Art i Paisatge. Cal que reciclem i aprofitem els que ens han deixat les generacions passades. Des d’El Cérvol hi estem implicats en diferents iniciatives que hem dut a terme.

PEDRA EN SEC-CABANES DE VOLTA

L’estudi dels noms de lloc és una de les coses que més han desvetllat la curiositat dels erudits i àdhuc la del poble en general. És natural que sigui així. Aquests noms s’apliquen a l’heretat de què som propietaris, o a la muntanya que enclou el nostre horitzó, o al riu d’on traiem l’aigua per regar, o al poble o la ciutat que ens ha vist néixer i que estimem per damunt de totes les altres, o a la comarca, el país o l’estat on està emmarcada la nostra vida col·lectiva. ¿Com fora possible que l’home, que, des que té ús de raó, es pregunta el perquè de totes les coses que veu i que sent, no cerqués el d’aquests noms que tots tenim contínuament en els llavis?

Joan Coromines
Introducció a l’estudi de la toponímia catalana Coromines, 1965, vol. I, p. 7.

Les construccions de pedra seca constitueixen un dels elements cabdals del patrimoni etnològic del món de la pagesia del nostre país. La tècnica i coneixement de la pedra seca consisteix a aixecar qualsevol construcció amb pedres de l’entorn immediat sense cap material de cohesió, com ara la calç o el guix. D’aquesta manera, s’ha erigit una gran diversitat tipològica de construccions, en la seva major part relacionades amb l’economia tradicional agro-ramadera, l’explotació del bosc i l’abastament d’aigua: cabanes o barraques, masos, marges, cisternes, paravents, carrerades o cabanes, aljubs, basses, escales, ponts, estructures de caça, forns de calç o d’oli de ginebre, etc.

Tradicionalment, els practicants d’aquesta tècnica han estat persones que combinaven la seva feina al camp o al bosc amb tasques puntuals d’aixecament i restauració de construccions utilitàries, per bé que també hi havia individus i grups especialitzats en les tècniques més complexes. Amb la crisi dels sistemes tradicionals d’explotació dels entorns rurals, el primer perfil, tradicionalment el més generalitzat, va davallar de manera dràstica, per donar pas a constructors especialitzats així com a persones que aprenen i practiquen la tècnica desinteressadament de la mà d’associacions culturals.

“Memòries Líquides torna al Segrià”, per l’Associació per la Pedra Seca i l’arquitectura traicional.

Actualment, hi ha gairebé 19.000 construccions de pedra seca inventariades a Catalunya, segons l’inventari de Wikipedra que coordina l’Observatori del Paisatge.

Una mirada d’artista:

De la mà i el pensament de Jordi Fulla (Igualada, 1967-2019), les cabanes de pedra en sec adquireixen una altra dimensió. Amb la seva pràctica artística, aquestes construccions ancestrals, que esquitxen gran part de la geografia catalana i de la Mediterrània, prenen forma més enllà de la seva funció pràctica. Per a la majoria de les persones són ruïnes inútils que han perdut la identitat. Són orfes del paisatge que en un passat ja llunyà van gaudir d’una vida millor, tot i que de tant en tant alguna mirada espiritual les rescata de l’anonimat.

La de Fulla n’és una. Les observa amb deteniment, cercant respostes. Probablement s’hi apropa amb admiració per acariciar les pedres seques que les sustenten, mentre una varietat de pensaments lírics fugen de la seva ment sobrevolant les cabanes. Un s’imagina que en aquell instant d’èxtasi és quan neix la necessitat creativa que dirigeix l’artista a erigir-les plàsticament com a temple per al refugi. “M’agrada aquest punt en què no queda clar si la pintura és el paisatge o el paisatge és la pintura. I aquest fer la pintura com si de construir la cabana es tractés m’aporta un coneixement extraordinari”, manifesta.

Aquest és el patrimoni més abundant a la comarca i a casa nostra. Una vegada hem determinat que tenim llocs on els possibles visitants poden allotjar-se i menjar ara cal posar en relleu el patrimoni.

Tal com ens deia Marta Pruna en el seu article a El Cérvol #321: Tot és efímer ha de quedar per altres generacions. Pensar en 200 anys. El temps -els segles- fan la feina, quan l’escultura ja no té nas, dits o braç, però manté la solemnitat.

PEDRA EN SEC-EMMAGATZEMATGE DE L’AIGUA

“Aigua d’aquí i d’allà, d’ahir i d’avui” per Ignasi Aldomà (Departament de geografía i sociología, Universitat de Lleida):

Tot i la connotació pejorativa que s’atribueix als secans, aquests han estat a través de la història un territori viu des d’un punt de vista econòmic i cultural, i aquesta vitalitat ha estat associada amb la presència d’aigua. Ho poguerem comprovar en un estudi realitzat entre els anys 2008 i 2012 al terme de Torrebesses, que es recull en el llibre L’aigua patrimoni de la Catalunya seca. Passat i present a l’entorn de Torrebesses, publicat per Pagès editors i l’Ajuntament de Torrebesses. Els secans desenvoluparen a través del temps infraestructures i estratègies d’aprofitament directe de l’aigua de pluja, de les aigües d’escolament superficial i de les aigües subterrànies que proveïren un ventall divers de produccions agràries, mogueren molins i serviren altres activitats, a banda de cobrir les necessitats de consum de persones i animals.

Les comunitats locals garriguenques i les dels secans en general es troben en vies d’abandonar la gestió dels recursos hídrics que els hi han donat vida durant centúries a canvi d’uns nous recursos hídrics forans. Els nous recursos procedents dels grans rius pirinencs són ingents; però ni són il·limitats, ni seran els mateixos per sempre; a hores d’ara suposen ja uns costos de proveïment molts elevats i subministren una aigua de qualitat limitada. Sense prescindir dels avenços tècnics actuals, potser convindria repassar, valorar i no perdre de vista els patrimonis materials i immaterials de l’aigua que generaren els garriguencs del passat.

Sortida a la Vallseca del túnel dels Bessons que porta l’aigua de Rialb a l’embassament de l’Albagés. El Sistema Segarra-Garrigues és el projecte hidràulic més important dut a terme a Catalunya que està convertint una gran part dels actuals cultius de secà de la província de Lleida en cultius de regadiu.

PEDRA EN SEC-OBRA PÚBLICA

Un exemple a Mallorca com continuar emprant la pedra en sec per algunes construccions.

Un aparcament, un parc infantil i la zona per els contenidors de recollida de les escombraries.

Una mostra d’estima del patrimoni i una continuació d’un ofici que demanava força mestria en la seva execució, la mostra, la pervivència dels quilòmetres de marges que encara s’han salvat de les nostres actuacions.

Edimburg-Parlament d’Escòcia, paret feta amb pedres portades de tot el país:

APLEC DE LES BESSES

Estem a l’any 1969, durant el seu curs observem que van prenent peu les xerrades del jovent, nois i noies. També hi assisteix altra part del veïnat gustós per aportar-hi la seva col·laboració, així mateix tenim el goig d’ésser visitats per gent de fora vila la qual molt ajuda que el grup d’amics vagi augmentant. La porta n’és oberta per a tothom, el lloc, ens servim de l’Abadia vella (la Plaça) on hi tenim instal·lada la biblioteca (curulla de voluntats i esforços).També el nostre Rector Mn.Lluís M. Moncunill és un més entre la colla, en ell molt delitosos tots ens hi recolzem. Entre tots, joves i grans, intentem fer reeixir tot el que conscientment en crida necessitat.
Tot d’una salta la iniciativa d’aplegar-nos al despoblat de les Besses. S’escull un dia, í quedem pel dilluns de “Pasqua Granada”, però aquest any pel mateix dia ens visita la coral “La Perla Agustinense” de Barcelona (fundada l’any 1879) i decidim esperar pel dia 15 de juny (diumenge).
Amaga el text

Convocat el sr. alcalde en Baptista Tost, que accepta el propòsit del mossèn en presència del grup voluntari s’emprèn la tasca d’organització: Tres dies abans de la festa hem d’anar a fer neteges a les ruïnes de l’església cobertes d’esbarzers des d’uns quants anys, tot el voltant del molí amb la seva completa bassa del tot seca i la canal de l’aigua del “Barranquet” que està fent un bon raig, cal buscar un tractor per portar la pica baptismal que està clavada a terra ran la bassa del tros “Comampla” del Colomet, l’amo de la finca ens dona permís per retornar-la al seu propi lloc. Serà la primera pedra que retorna a l’església. A cal Colomet son els amos de l’església, pel que ells ens conten en tenen les escriptures.
Som a les vigílies de celebrar la nova festa, els treballs proposats ja estan enllestits, la gent continua bellugant-se preparant l’hora de sortida del poble. En algunes cares s’hi reflecteix la necessitat que tenim d’aplegar-nos, però perquè a les Besses, no podria ser més a prop? -Tot podria ser però sembla que a les Besses cada família en guarda un record.

ler. APLEC A LES BESSES

Diumenge dia 15 de juny de 1969 a les 10h del matí sortim de la Plaça de Cervià fent caravana de tractors vers les Besses, portant al tractor capdavanter la imatge de la Verge de Montserrat que tenim a la Parròquia fa poquets anys, el tractor amb el seu bonic remolc va tot engalanat, al voltant de la imatge s’hi asseuen molts infants lluint el vestit típic català. El poble participant és atent observant el rellotge del cimbori, per quan aquest faci colpir el martell a la campana, els camperols faran sorollar els motors dels seus vehicles per posar-se en romiatge. Altra vegada podem desplegar la bandera catalana després de tants anys d’enyorar-la. ¡ja som a les Besses! des de dalt del tractor guaitem contemplant l’església, ja falta poquet… però ara hem de pujar a peu el tros d’aquell dret coster amb el seu rònec camí i un senderó estret; els joves pugen la imatge; damunt les romanalles de l’església hi plantem l’enyorada bandera. Mentre pico al pal, sento el meu amic que des de terra em crida: ¡Clava-la ben fort!.
A les onze se celebra la Missa davant la portalada de l’església on hi és col·locada la imatge i la taula, servint-nos com a base de la pica baptismal recent retornada, entonem cants de l’època actual, es fan unes lectures entre esposos, en acabar l’Evangeli un feligrès llegeix unes vivències com ofrena a la Verge explicant tota la tasca realitzada en aquest començament d’aplec, també fa memòria d’aquells difunts que durant la vida havien ofert tots els seus esforços pel bé del poble, en especial fa referència a la germana Josepa de la que molts hem viscut el seu parvulari, tasca que començà l’any 1924 i no deixà fins a la mort 1962.
Després de la Missa el Sr. Batlle pronuncià unes paraules d’agraïment i a l’ensems d’ànim per continuar, ens diu: “Hem posat la primera pedra però aquesta en necessita d’altres”. Els assistents combreguem amb la mateixa idea mostrant-ho amb un fervorós aplaudiment i seguidament entonem el Virolai.
Contemplar aquests petits detalls és trobar-se en una vida més joiosa.
Ens adrecem cap al molí observant aquells carrerons estrets i mig coberts pel pedruscall i mates preguntant-nos quin podia ser el més antic, damunt la roquera hi veiem senyals en forma de clot a causa de les repetides vegades d’haver-hi passat les haveries. La gent busca tot el que per ella li és un senyal de vida, però… com ha desaparegut la que hi manca? Continuem buscant vorejant el riu, unes roques cobertes d’heura que mai no ens havien cridat l’atenció avui ens enjoien, i amb el bonic passadís entre roca i roca amb una alçària d’uns cinc metres, el corrent de l’aire fresc davant la “cova dels pardals” qualitat molt observada d’aquest paratge; la canal de l’aigua de la que tots n’hem volgut beure revivint grats records.

(…)I tots a la una ens enrotllem havent cercat el lloc més adient per assaborir el nostre primer dinar d’Aplec. Els uns obren entrepans i s’asseuen per la vorera del camí, altres previstos d’eines tallen mates i traslladen pedres per fer-se els seients i el foc pel rostit. Les poques eines dels previsors són ofertes a tot aquell que les precisa. Davant el molí hi ha una gran quantitat d’arbres recent nascuts dins l’ampla sèquia desaiguador de la turbina, i al costat mateix la llenca sembrada d’ordi fins ran del riu. No tenim dificultats per asseure’ns, ens hi acomodem molt satisfets. ¡Que bé s’hi està! diu qui amb el cul ajaça l’herba i inclina l’esquena al tronc d’un xop. Algun atrevit s’ha enfonsat de peus a l’aigua coberta per la canya-cisca. -Què hi farem … expressa somrient, mentre el xicot allarga el tradicional carretell de pagès perquè tothom en faci un bon tragueig ja que és escollit de la bóta del racó.
Els convidats forasters no poden dir sinó: Trobem un paratge que ens dona una aigua fresca, una gent amb un vi excel·lent i de sorpresa s’apropa el cambrer ambulant amb el típic cafè que conjunta a l’esclat la festa.
Ben dinats ens invitem a passar una estona d’esbarjo, no s’hi fa pregar ningú, al contrari cal demanar tanda.
Oh… que bonic! Una desfilada de mainada exhibint varietat de vestits de paper, amb col·laboració de les monitores de Montblanc, i quina espetegadissa de mans!! !
Arrecerats a les parets del molí posem atenció a la convilatana Roser la qual ens pot donar resposta a la pregunta que plana a la ment de tots: Com van ser els últims dies de la vida del poble de les Besses?
A mi em toca contar un fet del camí ral a la “Roca l’Estamenya”.
Dues contalles de fets dramàtics que han fet posar la pell de gallina, ara vénen els recitants, també els de les anècdotes i es preparen els cantaires a solo i coral; a més de les ovacions les rialles van pels descosits, tots disposats a complaure’ns amb el que més adient trobem per aquesta tan nova sobretaula.
Tenim una mica de calma, i ens fa gràcia amb aquest silenci escoltar el remoreig del riu, l’espetegar suau del fullatge de l’arbreda per l’oreig que l’acaricia, i entre aquestes, l’anar i venir dels moixonets que fins motiven retreure’ls que no es trobi entre ells el rossinyol, tan avesat per aquesta barrancada.
Són moments per recordar les Besses de la nostra infantesa. No pot haver-hi ningú que no hagi vingut d’excursió sigui amb el Sr. Mestre, el Sr. Rector, amb les monges o bé amb la colla, pujant fins a l’església o berenant prop de la canal.
Mirant el molí he recordat la contalla que em feia el meu pare: -D’escolà (1905) el sr. rector em demanà si volia acompanyar-lo a les Besses a portar els sagraments al vell moliner greu de malaltia, era prop de migdia en ple estiu i férem el llarg camí a peu degut a circumstàncies; quan vaig arribar a casa el pare estava enquimerat i començà a renyar-me per no estar-ne assabentat, però deixà explicar-me; se serenà i volgué recompensar-me.
Què més se’n podria dir? doncs crec que cadascun en recordarà la seva vivència. A tothom el veig content i tots ens sentim amics, el noi amb la noia, l’home amb la dona, els grans amb els petits sentint l’anhel d’estimar un País.
L’aplec ha motivat que es formi una junta organitzadora per posar a la pràctica les viables suggerències que la gent manifesta.
Es convoca una reunió on hi són convidats l’Ajuntament, entitats i la resta del poble per col·laborar a fer unes millores que creiem necessàries en el paratge de les Besses. Entre els assistents, surten elegits per votació per formar la junta: en Ramón Dalmau, Josep Santamaria, Ramon Llovera, Josep Perramon, Josep Rué, Mateu Farré. La iniciativa general és canalitzar l’aigua per fer unes fonts, i aplanar l’obaga del riu.

Comença el treball canalitzant l’aigua fins al pou del Maella amb uns dos-cents metres de canonada, aprofitant el terreny de la séquia dels del Molínou.
De les persones que s’ofereixen a treballar, uns hi van cobrant i uns altres desinteressadament. A algunes persones els fa créixer la il·lusió, fer quelcom nou pel bé de tots. No podem pas dir que s’hi bolqui tothom sense mirar prim, però sí que podem fer ben present, que reflecteix la joia en les cares dels que treballen.
Es parla molt de les fonts.-Quedaran boniques o no?-Es fa tot el que es pot.
Cal treure unes quantes tones de terra del costat del molí, sembla que no pugui ser, cal començar! per veure un dia l’esplanada que ens imaginem.
Els amos del molí, en Martí i família donen permís, i els tractors comencen. Es tapa la fonda sèquia; es treu la llenca cultivable i queda tot a un mateix nivell.
Es va apropant el dia de la festa, i és alcalde que suggereix per fer un nou camí des de la bassa del molí fins a l’església. Aquesta suggerència a molts no ens sembla bé, la màquina destrossarà aquella manera de veure l’antiga entrada al poble amb aquells costeruts viaranys de ferradura. Sembla que ens hàgim posat gelosos de tots els detalls trobats al despoblat, uns altres s’espanten davant el pressupost que presenta el de la màquina, són 5.000 ptes. -D’on les treure’m? ja no tenim diners. Però el Batlle és exigent en fer comprendre la necessitat de fer el camí pensant en aquelles persones mancades de salut i amb aquelles altres que per l’edat els dificultava pujar el coster per aquell pedregós i rònec viaró. És oportú recordar que l’any passat s’havia ajudat a la gent gran donant-los la mà i un bastó. En Baptista, particularment deixa els diners, i el camí es fa transitable per tractors i cotxes, desviant-lo per un dels bancals del Colomet que l’amo cedeix.

Miquel Martí Pastó
Sediments de Continuïtat pag. 279-283