RURALITAT

A l'era 1935

E l s e g a r i e l b a t r e
(Sebastià Manresa Muntanyola El Cérvol 227-228 2003)

Una de les feines més feixugues i necessàries que tenia el pagès de Cervià de les Garrigues durant la primera meitat del passat segle XX, era la tasca provinent del cultiu de les terres destinades a la sembra del blat i ordi, principalment. Era necessari collir blat per a les persones; ordi i palla, per als animals que teníem al nostre servei.

Aquestes terres, generalment, es llauraven tres vegades, s’afemaven i s’adobaven, es rasclaven i curraven, i per últim es tornaven a llaurar per sembra-les i finalment es postejaven. La finalitat de tot això era poder arribar a segar i batre tècnicament bé. Encara que naturalment alguns anys, pocs, no podíem arribar a segar per falta de pluges.

Les feines del segar i batre, tot i ser feines bastant pesades, tenien el seu encant i tot un ritual propi: “Al mes de juny, la falç al puny”, diu l’adagi. Aquest mes el passàvem segant, primer l’ordi i desprès el blat. Acostumàvem a matinar molt, força dies a les quatre del matí ja erem al tros, i immediatament començàvem a segar. L’equip necessari per a la sega el formaven el dallador, el que feia anar el rampill per fer les gavelles i el lligador per fer les garbes. Després d’una hora de treballar, paràvem uns moments per fer la “mañana”, que consistia en un mos de pa amb alguna cosa d’acompanyament, un bon trago de vi o aiguardent, i un altre d’aigua fresca; i a tornar-hi, fins a dos quarts de vuit, que era l’hora d’esmorzar, que acostumava a ser bastant suculent: un bon plat de sopes escaldades amb un ou esclafat, després un plat de tomàquet o samfaina, acompanyat d’un bon tall de llonganissa de la tupina.

Continuar llegint

 

 

E l c o l l i r o l i v e s
(Sebastià Manresa Muntanyola, El Cérvol núm 217 nov-des 2001.)

Per als pagesos, arreplegar els fruits del camp sempre ha tingut un aire ritual. I uns quants dies abans, ja es nota un moviment de bullici i d’inquietud. S’han de mirar els bancs perquè estiguin en condicions, s’ha de mirar que les borrasses estiguin a punt i repassar-les, s’han de mirar i comptar les sarpetes per tal que estiguin en bon estat per a poder començar la campanya del collir. En altres temps les borrasses eren fetes de fil de casa i tenien una grandària de tres metres de llarg per dos d’ample. Es necessitaven de quinze a vint borrasses per a fer la campanya, car els olivers també eren més grossos que no ho són ara. Quan jo vaig començar a collir, encara recordo que portàvem la meitat de les borrasses que pesaven com un ase mort, i més si es mullaven.

(…) Generalment les cases que collien a la vora de cent peus d’olives tots els anys llogaven “quarteraires”. Se’n deia un peu a la mesura d’olives que cabia a la premsa del molí d’oli d’aquell temps, era abans de l’any 1912 aproximadament, i feia quatre quarteres de vuitanta litres la quartera, que avui seria de cent vuitanta-vuit quilos. Els quarteraires eren la gent que collia les olives a tant la quartera.

(…) Generalment els trossos on anàvem a collir estaven a una distància de tres, quatre i cinc, i fins i tot a més quilòmetres de distància…En aquell temps la data del collir fixada per començar sempre oscil·lava entre el 25 de novembre, Santa Caterina i la Puríssima. La majoria dels camins eren aleshores de ferradura, només els més importants s’havien fet per poder-hi passar un carro. Eren tortuosos i bastant rudimentaris, i si tocava un any plujós i gelat, en molts llocs el pas es feia difícil per la gran quantitat de fang i gel que s’hi acumulava. Als petits ens pujaven a cavall dels animals, però el fred ens entumia, car moltes vegades estàvem a temperatures de quatre i cinc graus sota zero. Els vestits i el calçat que portàvem no eren com ara, per anar a collir olives ens posàvem la roba i el calçat més vells que teniem…

 

Petites satisfaccions de l’aprenentatge de pagès
(Josep M. Guiu, El Cérvol no publicat)

Dies d’estiu. Vacances. La mula, pausadament, al dorment traginar d’un esmorteït xino-xano, ens duia –jo a cavall i el pare a peu-, just quan el sol encara lluitava amb els darrers moments crepusculars, a un dels diversos trossos a conrear. (Si el tros era lluny, el mitjà ja era amb carro). La frescor de l’aire matiner, d’una indescriptible suavitat, era absolutament deliciosa. Molt més apreciada encara en la perspectiva, en poques hores, d’un sol espaterrant i aplomat que s’abatria inclement sobre les nostres nues espatlles. La del meu pare, com les de tots els pagesos, ja cremada per la suma de tants estius acumulats a la seva pell; la meva, encara tendra i virginal als roents rajos ultravioleta d’un sol immisericorde. Tots els camins –fins a la gran majoria de carrers- eren de terra, eixarreïts i ressecs a l’estiu. Les simples peuades al pas de la mula aixecaven un petit nuvolet de pols així que anava avançant. Pols, sempre pols. Un signe identitari d’aquestes terres quasi saharianes. Pols arreu. Als camins, a les espardenyes i peus del meu pare, als arbres assedegats, a les fosques i fresques cabanes, al pas pels bancals, … Pols, i més pols.
Torno a mirar el cel. És quasi el primer que he fet al llevar-me. Es presenta, encara amb algunes estrelles, d’un blau ultramar clar, rogent a l’horitzó est per la refulgència dels rajos de sol bé que amagats. Mai més, crec, he pogut admirar un cel tan espectacular a la meva vida. Cap, però, ni mica d’esperança de ploure. És el comú gran desig dels dos. Si bé, més enllà d’entendre la conveniència i necessitat d’una bona i intensa pluja, el meu interès per aquesta se centra en motius ben poc galdosos d’explicar. Des d’ençà de però, sentir ploure, mirar com plou o fins a mullar-me lleugerament passejant sota un “xiri-miri” m’han generat una sortosa alegria.
La mula va sola. Sempre vaig pensar que coneixia perfectament el camí. Només calia endreçar-la i et duia al tros que tocava. Cap altre. El trajecte va avançant, sense cap paraula, en el silenci més plaent i absolut. Aliè i indiferent, per constant i continuat, al xerric-xerric de les cigales. I aquesta sonsònia perfecta, em donava pas a la més fluent i poderosa capacitat imaginativa, creant i recreant els més impensables, irreals i afavoridors somnis personals de futur.
Continuar llegint